Reconec que sovint ballestrejo sobre la espècie humana, un hom inclòs, en la qual crec molt poc, només un xic més que en el déu que m’han assignat de naixement. Malgrat el meu pessimisme congènit, haig de reconèixer que sovint soc injust i massa generalitzador, car hi han mil i un gests i detalls individuals que em fan veure la part positiva de la nostra espècie. Per aixó s'ha de ser honest i reconèixer-ho. Un d’aquests gests és la capacitat que tenim de superar dificultats aparentment impossibles, amb esforç, sacrifici, tenacitat i moral a prova de adversitats.Tota aquesta prèvia és per parlar-vos d’un ciclista que segurament no és el millor del món (be, per a mi si ho és) però que sovint quan el veig penso té un valor extraordinari. M’explicaré: Si volteu pel Vallès oriental entre setmana, us trobareu per la carretera a tres ciclistes a bona velocitat, si us fixeu en el del mig entendreu tota la prèvia que acabo de fer. A aquest senyor que no tinc l’honor de conèixer li falten sencers, un braç i una cama (quan dic sencers vull dir de soc arrel) i malgrat aquesta mancança física déu n’hi do com marxa. amb la bicicleta .
Un parell de vegades que jo anava amb la meva mountain bike esbufegant i arrossegant-me per l’asfalt com un caragol lent, m’han passat tots tres com a coets. M’imagino que deuen sortir cada dia, atès me’ls he trobat per la carretera de Vilanova a la Roca, a Granollers, Mollet o a Palau de Solità i Plegamans. Divendres precisament mel vaig trobar a la carretera de Polinyà a Palau, però continuarè trobant-lo sovint com a mostra palesa del que deia al començament, la capacitat de superació de la espécie humana.Suposo que no tindré mai la possibilitat de mostrar-li la meva admiració i és per aixó que en deixo constància del que sento per ell en aquest petit racó de la meva memòria diària.
Un parell de vegades que jo anava amb la meva mountain bike esbufegant i arrossegant-me per l’asfalt com un caragol lent, m’han passat tots tres com a coets. M’imagino que deuen sortir cada dia, atès me’ls he trobat per la carretera de Vilanova a la Roca, a Granollers, Mollet o a Palau de Solità i Plegamans. Divendres precisament mel vaig trobar a la carretera de Polinyà a Palau, però continuarè trobant-lo sovint com a mostra palesa del que deia al començament, la capacitat de superació de la espécie humana.Suposo que no tindré mai la possibilitat de mostrar-li la meva admiració i és per aixó que en deixo constància del que sento per ell en aquest petit racó de la meva memòria diària.
2 han dit.:
No é si coneixes la cursa ciclista que es cel·lebra cada any a Sabinyànigo. Nosaltres anem cada any. Jo com espectadora, és clar. La meua colleta tarda unes 8 hores en fer-la i amb aquest tmps aconsegueixen medalla d'or. Així que ja et pots imaginar! Doncs bé l'any passat quan anàrem, em vaig quedar bocabadada en veure a un xic que li faltaven les cames i portava una bicicleta adaptada per a poder fer-la anar amb les mans. Ja sé que no és cap fet extrany i que sovint ho podem veure a la tele, però presenciar el seu esforç, allí en viu i en directe i veure'l arribar a meta i a més amb un temps molt bó va aconseguir que m'esborronara.
Vaig a veure si trobe un video que em passaren d'un trialtleta que et deixarà potser pitjor que el que et vaig enviar l'altre dia. No sé si el trobaré. És de l'any passat, però vaig a intentar-ho.
la capacitat de superació és extraordinària i no només en els humans.
Publicar un comentario en la entrada