a propòsit de l'avortament

He volgut recuperar el comentari de fa més d'un any, en el que vaig parlar de l’avortament, precisament a ran d’una manifestació que a finals de desembre de 2008 va organitzar Monsenyor Rouco Varela, molt en la línia de la seva política intransigent , allunyada de la realitat del carrer i dels propis cristians, obsessionat com està en imposar les teories de la seva secta a tots els ciutadans siguin creients o no. Sempre que aquest home o el seu cap a Roma fan manifestacions d’aquests tipus, em faig la pregunta retòrica: Que n’hauria opinat Jesús de Natzaret, més no ho sé ni ho puc saber, tot i que possiblement no estaria en la línia d’aquest parell de retrògrads purpurats. Dissabte, tot i que no hi havia oficialment representants de la COPE varen tornar a insistir contra la nova llei d'avortament.
.
“Haig de reconèixer que no sóc a nivell personal partidari de l'avortament, però no per qüestions religioses, i possiblement ni tan sols ètiques, simplement no em sembla bé de la mateixa manera que de vegades no saps perquè t'abelleixen unes coses i altres no, perquè unes decisions determinades et repugnen i altres simplement les comprens i justifiques. I no ho dic per la lletania dels catòlics intransigents, que si és matar o assassinar un fetus, i bajanades demagògiques d'aquestes que s'eroguen en erigir-se ells en el bastió d'un comportament ètic que tant poc han practicat, i practiquen i que a més a més ens volen imposar. El problema de l'avortament tal i com jo ho veig és que ningú té cap dret a interferir-hi, ni l'Estat, ni la Justícia i menys encara l'Església, perquè és aquesta una decisió personal de responsabilitat absoluta de la dona embarassada.
Malgrat quan he dit i com afirmava al començament no en sóc partidari perquè un embrió, un fetus és ja vida, però no vida donada per Déu, vida a seques, i no em sembla bé el fet d'avortar, ara, no sóc jo ningú per condemnar-ho o criminalitzar-ho com fan sobretot els catòlics, a banda que s'haurien de preocupar dels seus, però aquests catòlics volen controlar la vida de tothom i imposar la seva ètica i moral a tothom, que aniríem arreglats també si els féssim cas. No són precisament allò que se’n diu un exemple a seguir al llarg de la seva història de més de dos mil anys, perquè si algú hi entén d'anorrear son ells i quan s'hi han posat, s'hi han ben posat.
He vist néixer les meves filles, totes tres, i el miracle de la vida, aquella menudalla que surt per un forat angost, que sembla impossible pugui passar i treu primer el cap i mica en mica va sortint i tarda una eternitat en arrencar el plor, i te la donen, i l'agafes com si fos una delicada figura de porcellana i la sents bategar sobre teu, i aquella cosa menuda, ploranera, arrugada, bruta encara, vermella, que ja té la seva pròpia entitat, i diguem-ho clar, lletja de nassos, és com un gran i inexplicable miracle que passa a formar part de la teva vida......per sempre.
Tant que ens entabanem en buscar quin és el sentit de la vida, i potser sigui aquest, tenir fills, que ens donen nets i al pas que anem, nets que et donaran besnéts. Néixer, reproduir-se i morir, per perpetuar l'espècie, que semblant poc, ben mirat és molt.
No estic a favor de l'avortament, però tampoc hi estic en contra, no sóc qui per jutjar ni dir que ha de fer ningú en una qüestió tan personal i important com aquesta, puig qui dona la vida és qui decideix arrabassar-la, si li sembla o es veu en la necessitat, i no hem d'oblidar que la vida la dona la relació d'una parella, i no Déu, si de cas la pròpia naturalesa, que és qui al cap i a la fi, també ens l’acaba arrabassant, i no sempre en el moment més oportú.”