BOADELLA, EL BUFÓ DESTRONAT

No em sorprenen, seria una falsedat si així ho afirmés, -atès ja he parlat d'aquest senyor en més d'una ocasió en aquest bloc - les declaracions d'Albert Boadella en el sentit de que no vol tornar a Catalunya “fins que acabi el règim actual” perquè li facin una mica de cas i li donin algun espai a les pàgines de cultura, ni tampoc que digui que va acceptar l’oferta de Esperanza Aguirre per no haver de treballar a Catalunya”. Aquest fals victimisme de l'exbufó ve de lluny, i és la constatació palesa del seu declivi professional, de la manca de idees, potser perquè la seva obsessió que era Pujol va desaparèixer de l'escena política i ell que ho havia centrat tot en la figura de l'expresident de la Generalitat va quedar descol·locat i com ell retirat. O potser perquè on semblava hi havia talent només hi havia un ermot i en perdre la referència és va acabar el creador o fustigador. Ai las! però s’ha de menjar i que millor que anar-li a llepar el cul a una harpia més llesta que la fam, d'il·lustre segon cognom que satisfà la seva vanitat i li dona de menjar com es dona a un pobre de solemnitat o a un gos que riu totes i cadascuna de les teves gràcies. Trist final pel que podia haver estat i no va arribar a ser, malgrat en alguns moments va semblar-ho. És el que té ser un bufó que pots o acabes sent una parodia patètica de tu mateix
La vida és cruel i dura, i a vegades dura massa pels artistes del no res.
-