En Tete, nascut cec a l'Eixample, va ser l'únic fill de Vicenç Montoliu (músic titular de la orquestra del Liceu i de la Banda Municipal de Barcelona) i Àngela Massana, una enamorada del jazz, qui va encoratjar el seu fill a estudiar piano. Els seus mestres van ser de 1939 a 1944 Enric Mas en una escola privada per a nens cecs, i més tard amb Petri Palou, a qui sempre va considerar la seva mestra. Del 1946 al 1953 estudià música al Conservatori Superior de Música de Barcelona, on va contactar amb els seus primers companys de jam sessions. En aquestes primeres jam-sessions al Hot Club de Barcelona, Tete va coneixer al llegendari saxofonista Don Byas, que estava vivint a la ciutat entre el 1947 i el 1948 i el va introduir al Bebop. Malgrat això, fou el vibrafonista Lionel Hampton qui el va fer entrar plenament al món del jazz quan va convidar-lo a tocar amb la seva Big Band al final d'un concert que va oferir a Barcelona l'any 1955. Hampton va quedar tan impressionat que se' l va emportar de gira i va convidar-lo a enregistrar el disc Jazz flamenco.
4 han dit.:
Com molta gent extremament sensible, en Tete era un home de tracte difícil, i entrevistar-lo era una tortura. El seu diàleg, per dir-ho d'alguna manera, era un seguit de sarcasmes enginyosos i cruels. Potser per aquesta protecció, la seva música m'ha semblat sempre freda i mecànica. Quan al meu torn, jo també em cabrejava, dèia que no tocava el piano sinó que dactilografiava música. Però els seus dos darrers discs, enregistrats al Palau de la Müsica Catalana, són tota una altra cosa: allà sí que és la música de debó. La gent que el coneixia bé diu que al final de la seva vida va experimentar l'amor de veritat, i tot va canviar. Em vaig alegrar de veritat, perquè feia patir.
era com un nen gran, i si és cert que era molt mecánic, pero quan volia era una altra cosa, s'en fotia d'ell mateix, però m'imagino que conviure amb ell devia ser molt dur. Jo el vaig tractar poc, simplement acruava sovint a un pub que tenia el meu cosí a Sant Feliu de Codines, la seva companya en aquella época era una noia em sembla que cubana.
En Lionel Hampton va dir d'en Tete que era el millor pianista de jazz d'Europa, quan li van comentar, va dir que abans era un pianista de merda i ara era el millor del continent. Es deia que en les seves actuacions preguntava entre peça i peça com anava el partit del Barça
pitjor encara, l'escoltava per radio pel pinganillo i un dia d'un partit europeu, a mitja actuació se li va escapar un sónor: GOOOOOL
Publicar un comentario en la entrada