" Sé que la poesia es indispensable, però no sabria dir per a que". Jean Cocteau.M'agrada la poesia i m'agrada molt, algun dia espero ser capaç d'escriure poemes com cal o com entenc hauria d'estar capaç d'escriure'ls, mentrestant faig el que puc i sobre tot llegeixo i admiro la poesia d'altres. Reconec que em va costar molt d’entrar-hi..., la poesia eren cursileries que rimaven perfectament però que no m’arribaven (deia i me’n vantava). Un dia en Pep Ribal em va gairebé obligar a llegir Pessoa, d'ell vaig passar a Neruda, Machado, Garcia Lorca i ja estava enganxat. Vaig seguir amb Martí Pol, Carner, Formosa, Margarit, Maria Mercè Marçal, Joan Elies Adell, Forcano, Rafart, Pizarnik, Neruda, Martí, Joan Salvat Papasseit, Vinyoli i molts altres poetes que ara no recordo però que he llegit, o potser perquè no cal fer una llista llarguíssima. I vaig començar a llegir Rimbaud i Baudelarie i aquí va canviar tot, com un mitjó es va capgirar la meva percepció sobre la poesia, no tan sols l’apreciava sinó que sabia per a que servia. Deia no recordo qui que la poesia servia per informar de les nostres negligències. Diu Czeslaw Milosz que en l’essència de la poesia hi ha quelcom d'indecent: desperta en nosaltres coses que no sospitàvem tenir. I és cert, n'he parlat en alguna ocasió i poemes que hom a escrit l'endemà o al cap d'uns dies se'm fan irreconeixibles com si no fossin meus. La poesia de sempre ha estat menystinguda, considerada una sort d'art menor, i no és així, ans al contrari, per aixó perviu tot i que possiblement hi hagi més poetes que lectors de poesia. Poesia que no cal ser rimada, pot ser prosa poètica, com deia Baudelaire, o pot ser quelcom més que simple poesia. "La poesia no es sinó l'imatge del que suceeix, llevat que aixó sia el contrari" (Jabès). "La poesía no quiere adeptos, quiere amantes", deia Garcia Lorca, que aqui l'encertava en la diagnosi. No la menystinguem doncs, simplement intentem apropar-nos-hi honestament, sense prejudicis, val la pena.
.
.
.
.
.
.
12 han dit.:
Baudelaire, cal rellegir-lo sovint :)
i Rimbaud també...
Doncs jo encara sóc en l'estadi en què la poesia no m'arriba. No me'n vanto, però; sóc conscient que el "problema" el tinc jo: falta de sensibilitat, o ment massa tancada, jo què sé...
La qüestió és que sempre he trobat la poesia com "l'art de complicar-se la vida per dir les coses", i mai m'he avorrit tant com en algun recital de poesia on a la gent del meu voltant els queia la bava i jo havia de fer esforços per mantenir-me despert.
Suposo, espero, que algun dia em passarà com a tu i algú em faci llegir algun autor que em faci veure la llum...
Marti i Pol és de bon llegir, Joan Salvat Papasseit, li tinc un blkoc dedicat si t'hi vols passar, pots donar-hi una ullada. M'ho agrairàs.
http://www.joansalvat.blogspot.com
doncs jo sí que crec que la poesia és indispensable per a l'ànima, perquè és totalment prescindible...
Sóc un pèssim lector de poesia, potser per això en vaig llegint. De vegades és realment gratificant.
Nuria, no prescindible del tot...
Pere, la poesia no sempre es un llast.
M'ha agradat molt aquest post que has escrit. Fins i tot coincideixo molt en moltes coses que dius...
M'agrada molt el paràgraf final...I t'explicaré perquè...
Aquest darrer trimestre vaig assistir al Club de lectura de la Biblioteca del meu poble. Francament assistir a un club de lectura és una experiència recomenable...sobretot per la riquesa dels diferents punts de vista sobre un mateix llibre. Vàrem llegir grans autors com Saramago i Pla...
Abans d'acomiadar-nos abans de l'estiu i retrobar-nos al setembre, vaig comentar: Com és que en tot l'any no hi hagut ni un sol llibre de poesia?
Això va obrir un intens debat...La coordinadora del club de lectura i la bibliotecària varen argumentar que la poesia té aquell pòsit de dificultosa i que se n'ha de saber molt per comentar i explicar un llibre de poesia en un club de lectura i que per això no havien programat cap llibre.
Tot això a que ve...Tot això ve arran d'una de les últimes frases del teu post: No la menystinguem!
Malament anem...I vàrem proposar que pel curs vinent estaria bé incloure un llibre de poemes.
En tots els gèneres literaris hi ha tòpics i el tòpic de la poesia és que és per intel·lectuals i és dificultosa. Hi ha de tot. Ens capfiquem en entendre els poemes i voler captar-ho tot...
La poesia és molts cops sentiment i molts cops l'únic esforç que s'ha de fer és deixar-se arrosegar pels jocs de paraules dels poetes, per la seva força, per la seva intensitat...
Potser la poesia no és indispensable, tampoc ho és la música ni l'art però com moltes coses a la vida que no són indispensables alimenten la nostre ment de moltes coses.
Una salutació!
gràcies Gabriel, a veure si l'any que ve ja n'hi ha. De fet la poesia en general no es per intel·lectuals. Llegir Joan Salvat papasseit és un plaer per a qualsevol persona amb una minima cultura i sensibilitat, o Mari i Pol. No et diré que Rimbaud o Baudelaire no siguin més complexes, pèro per exemple Joan Elies Adell Pitarch és un altre poeta perfectament legible. I Per cert, et recomano un blog de poesia:
Bé, dos el meu i un altre:
http://www.llast.blogspot.com
http://www.anoharra-news.blogspot.com
si ens plantegem la necessitat de la poesia, també ho hauríem de fer amb la vida
així és, i n'hi ha molta de poesia, només cal saber veure-la.
Publicar un comentario en la entrada