El català: mala peça al teler

El dia 9 de maig passat vaig penjar aquest comentari que reprodueixo a ran d'unes estùpides declaracions d'aquest fòsil mental i polític que és Don Jaime Mayor Oreja menor cerebro. No vaig rebre cap comentari tot i que plantejava una questió un xic "provocadora", ho poso entre cometes atès hem arribat a un moment en que provocar és realment molt dificil, la gent ja hem fet nostra aquella cita de Marc Aureli que l'Espinàs afegeix avui al final del seu comentari en el Petit observatori i que hom va incloure al marmessor de la ignorància fa ja vuit anys. Diu així: "què ridícul i estrany resulta aquell que es sorprèn de tot el que passa a la vida". Tornant al comentari del més de maig on parlava de llengües i de dialectes, el raonament crec era raonable valgui la redundància, i de fet la conclusió seria que la llengua que guanya no és la que té un estat al darrere sinó la que la parla més gent i i a sobra el castellà u/o espanyol té les dues coses, i nosaltres cap d'elles atès el català el marparlem com a molt uns dos milions de ciutadans, sent molt i molt generós. Certament tenim mala peça al teler.

-

Mayor Oreja: "La inmersión lingüística es una inmersión en la ignorancia"

Aquesta gent tenen una obsessió malaltissa amb la llengua i Catalunya, no s’atura mai i ve de vell però últimament tornen a insistir en el tema. En dir aquesta gent no em refereixo tan sols al Pp, podríem afegir-n’hi bastants del PSoE, i subproductes residuals com UPyD o el que en queda de Ciutadans. No hi ha manera que ens deixin tranquils tant si ens necessiten com si no, i la veritat és que la cosa comença ja a provocar un enorme cansament. A sobre en un tema la immersió lingüistica que s'ha fet prou bé, atès ha aconseguit que la majoria de nens catalans parlin habitualment en castellà entre ells. Fent un exercici de filología histórica, o tenin en compte el personal potser d'hauria de dir histérica, s’hauria de retrocedir en el temps i començar per dir que l’espanyol o castellà, és un dialecte del Català que a la seva vegada ho és del llatí, posterior per tant al Català i possiblement a l'andalús.

Que és un dialecte del llatí es obvi i que el català es anterior al castellà, és una altre obvietat, atès els romans no tenien helicòpters ni cap altri medi aeri per personar-se directament a la Meseta, per tant és evident que la derivació del llatí cap a altres dialectes com el català o l'andalús va començar per la cornisa mediterrània, no per la meseta. Per cert que segons explicava l’Espinás fa uns dies al seu petit observatori, en castellà antic Espanya s'escrivia així, atès encara no els hi havia donat temps d'inventar-se la "Ñ". Recordo haver sentit explicar que aixó de la Ñ a Espanya o la GN a França entre altres diferències entre llengues romàniques, venia donat a diferenciacions fil·lològiques que s'havien fet a cada país per reconeixer-se entre ells pels escrits; així veíem que Coñac, Conyac o Cognac defineix exactament el mateix però sabem que és en Español, Català o Frances. A Itàlia no se com ho escriuen, però és que Itàlia és un món a part nomès cal veure al seu President.

Continuo dient i crec sincerament que en el fons tota la polèmica que arrosseguem fa anys i panys amb els veïns mesetaris, no té solució, perquè encara es sorprenen a dia d'avui que parlem català, com si fóssim una espècie de bitxos rars, o simplement per molestar-los, nosaltres?, molestar a quin ens importa un rave?.

I com deia abans arriba un moment que tanta ignorància cansa i molesta. No en sé el motiu de la seva actitud, però el pensament i la intel·lectualitat espanyola, llevat de raríssimes excepcions es va aturar al 1939 i fins ahir al vespre no ha evolucionat ni un bri, gens, vaja. Ço és el problema.

I el que és més preocupant és que sembla no ho farà mai més, s'han instal·lat en el dia de la marmota de manera perenne, i enrocats en si mateixos no se'n mouen. Si us fixeu en les imatges físiques de Pedro J. Ramírez en Federico Jimenez, Pepe Oneto, Mariano Oreja, Antonio Burgos (el comentari que va fer al seu dia sobre Mónica López és vergonyant i aquí no se’n va fer gaire ressò, malgrat ser greu i molt ilustratiu de com és el personal) l'Alcalde de Mérida, o no parlem ja del de Salamanca, el bigotut Sr. Lanzarote, si home! el "de la calle del expolio", o Pepe Bono (mi padre era falangistaaaaaaaaaa!) que fa fins i tot presentable l'altre Bono el de iutú, que ja és dir.

Bé, tota aquesta fauna que he detallat i més que n'hi ha, és rància, és esperpènticament Valleinclaniana, no ha estat capaç d'evolucionar ni ho serà i s'ha enrocat en la seva pròpia ignorància fent l’únic que saben fer els nostres veïns, insultar i desqualificar i sobre tot cridar més que l'altri. Espanya és l'únic país del món mundial on la raó la té el qui més crida, i si no és l'únic poc li deu faltar.
I que hem de fer amb aquest personal i davant d’aquesta situació?, doncs el que hem fet sempre, callar, aguantar el xàfec i treure’n el que puguem quan ens deixin, i per suposat, demanar perdó a tot l'orb i a qui faci falta perquè en una ocasió algú s'ha excedit un xic i el senyors s'han molestat, mentre nosaltres hem hagut d'aguantar durant anys i panys les impertinències, insults sovintejats i la barroeria demagògica d'aquest personal, com Rodriguez Ibarra (un altre espècimen) a qui encara a sobre li han rigut les gràcies: "Ibarra és así! deien...."

Així ha estat durant més de tres-cents anys, i molt em temo que així continuarà durant els tres-cents següents, sinó fotem d'una punyetera els pebrots sobre la taula i tirem pel camí dret i no precisament del Constitucional, acte que no farem. I l'aplicació de l'Estatutet?....bé gràcies, a l’agost en farà un any, "y lo que te rondaré morena"

-

-.