»
» Els catalans, som queixosos de mena
Els catalans, som queixosos de mena
A veure si finalment serà veritat que els catalans som queixosos de mena. Ho rumiava llegint un comentari al post anterior de na Júlia i he arribat a la conclusió objectiva, que de la mateixa manera que mai s'havia fet un pa tant bo com ara malgrat bajanades variades que es puguin dir sovint sense coneixement, i de la mateixa manera que ens sobra aigua i de la mateixa manera que tenim més del doble de massa arbrada que fa seixanta anys i tot aixó en general sembla ho ignorem. De la mateixa manera també, es empíricament cert que mai s'havia parlat tant en català, mai hi havia hagut tants mitjans orals, visuals i escrits en català i mai s'havia escrit tant i tant i no massa maldestrament en català. Reflexionem-hi.
4 han dit.:
Bé, ja t'ho he comentat dos posts més avall, però ara llegeixo aquest i m'adono que aquí hi escau millor:
És cert que mai s'havia parlat tant el català, i que tenim més mitjans i difusió, i segurament, i malgrat tot, el català està més protegit legalment.
Però és evident que també mai hi havia hagut dintre Catalunya tant desconeixement del català, tanta gent que no el parla, tanta gent que no l'entén (o que diu que no l'entén), i que a sobre no tenen el més mínim interès a aprendre'l. Ni interès ni necessitat, desenganyem-nos...
aixó és cert, ha vingut de sobte molta immigraciñó molts d'ells castellano parlants de sudamèrica i no necessiten ni parlar ni tan sols entendre el català. També s'hauria de parlar dels anteriors immigrants que molts d'ells varen fer l'esforç de parlar català i altres no, és cert, però els seus fills i més aviat nets han retrocedit i parlen en castellà. Dona per un altre post.
a10
Que curiós, Francesc, que sense dir-nos-ho hàgim parlat darrerament tots dos sobre el mateix tema.
Jo no sóc ni pessimista ni optimista sobre el futur de l'ús parlat del català. No en sé res del futur, malgrat que algun cop en digui alguna cosa des de la meva subjectivitat d'espectador i de lector.
Que l'escriptura pública i privada del català mai ha estat tan extensa és un fet. En canvi, dubto que el català parlat percentualment sigui tan estès com fa trenta, quaranta, o els anys que és vulgui, és a dir, en plena dictadura franquista, mitjans a part.
Quant al bilingüisme (o plurilingüisme), penso que -i ho dic jo que era realment bilingüe- és un terme que no es correspon a la realitat de la majoria dels parlants que el fan servir. En gairebé tots els casos caldria parlar de diglòssia, tot i que aquesta paraula s'hauria d'actualitzar al diccionari.
Uf, ja saps que aquesta és una conversa interminable i dinàmica que és molt difícil de tractar en les petites píndoles dels comentaris, però segur que continuarem en un altre moment.
es cert Pere, però la qualitat del català parlat poc però ha millorat, el bueno, desde luegu, entonces, taquilla, bocadillu, etc han estat substuits en bona proporció per les expressions correctes. Queda un tema que intentaré tocar avui o dema (torno a estar d'hospitals) que es perquè els fills dels immigrants andalusos que varen fer l'escolarització en el tardà franquisme pàrlaven la majoria en català i els seus fills, o sia nets de la primera onada que s'han escolaritzat en català, parlen la majoria altra volta en castellà.
Aquesta si que es una pregunta que té poca resposta raonable i lògica.,
Publicar un comentario en la entrada