LA SENYORA ANTÒNIA I EN RAFAEL

La senyora Antònia i en Rafael es varen casar a Sevilla l'any cinquanta, o cinquanta u. La mateixa nit de noces varen agafar el Sevillano i amb cent pessetes a la butxaca com a única pertinença arribaren a Barcelona i d'allí a Sabadell a la Planada del Pintor, on varen viure una temporada en una habitació rellogada amb dret a cuina. L'endemà mateix d'haver arribat a la Planada, ambdós començaren a treballar, els familiars que ja vivien aquí, prèviament ja els hi havien buscat feina, ell d'encofrador i ella fent feines per les cases dels senyors, que es deia abans. Amb esforç i sacrifici varen tirar endavant i és varen fer una casa molt digne de dues plantes a Ca N’Oriac. Antònia i Rafael varen tenir quatre fills tres nois i una noia i tots quatre no en família però si pel carrer i quan s'esqueia parlaven en català, no així Antònia i Rafael tot i que alguna vegada ella es deixava anar en algun comentari, però té la seva lògica, els barris que envolten Sabadell i qui diu Sabadell diu qualsevol altra població de l'àrea metropolitana, varen créixer amb la immigració espanyola, sobretot murcians, andalusos i extremenys que a mida que anaven arribant es construïen la seva caseta cadascú segons les seves possibilitats, manllevant material de l'obra (es deia) i amb la solidaritat de veïns i familiars propers, que no hi ha mai tanta solidaritat com entre els pobres. Deia doncs, que té la seva lògica que Antònia i Rafael no parlessin català, no el necessitaven atès el seu entorn no el parlava. Es deia que al carrer de la Lanera a Ca N’Oriac hi vivia un poble sencer de Jaén, Alcalde i capellà inclosos. Per tant, quan la Sr. Antònia anava a comprar a la botiga qui l'atenia era immigrant també, talment el forner i així estava format tot l’entramat social del barri.
Cert és que no tots els casos foren com Antònia. Na Mercè que va venir de Cartagena amb quatre anys va començar a parlar enseguida en català, potser perquè era més menuda. El cert és que els fills d'aquests immigrants en general a nivell social parlaven en català tot i que a casa seva ho feien en castellà com per altra part és lògic, però aquí s'ha retrocedit, perquè els fills d'aquests que són els nets dels primers immigrants i que han fet l'ensenyament en català i per tant l'entenen i el parlen, no se sap perquè, però en general parlen sistemàticament en castellà entre ells i amb els altres, i als qui s'hi ha ajuntat una part de nadius i nadiues que diria Lo Saura. Suposo que aquest fet al qual ningú n'ha sabut donar una explicació raonable succeeix més a l'àrea metropolitana de Barcelona que a L'Empordà o la Garrotxa, però és que resulta que el gruix de la població d'aquests set milions i mig que som actualment resideix a Barcelona i la seva àrea metropolitana. Tenim doncs la curiosa incongruència que els qui no varen estudiar en català el parlen i els qui ho han fet en la llengua d'en Pompeu no ho fan. Perquè?, no ho sé, si algú m'ho pot explicar, li ho agrairia...

-

apunt personal.- Després de molts anys, vaig retrobar-me amb la Sra. Antònia fa uns mesos al Parc Taulí, era veina de la meva sogra a la tercera planta. La vaig reconèixer per la veu atès estava molt desmillorada, malgrat no haver arribat encara als 75 anys, varem xerrar (com jo, ella ho era de mena), duia la mort impregnada als ulls i ho sabia....pocs dies després de sortir la meva sogra de l'hospital el seu fill gran va anar a comunicar-li que Antònia havia mort. La visita que li havia promès no la va poder complir i ella que era educada de mena segur que l'hi va dir al seu noi que si passava el pitjor com ella ja savia, l'excusés.

Pensava en ella ahir al cementiri mentre enterràvem la meva sogra.