Carles Riba

Abans d'ahir per primera vegada a la meva vida vaig llegir alguns poemes d'un senyor que es deia Carles Riba, casat amb Clementina Arderiu, i que el dia dotze de Juliol farà cinquanta anys que es va morir. No en sé gran cosa d'aquest il·lustre poeta, professor de Literatura, molt valorat pels entesos. I aquí comença el problema, jo no en sóc d’entès i el que he llegit dels seus poemes em sembla decimonònic, barrocament tranuitat, excelsament insuls i oníricament avorrit, en un llenguatge de vell que sóc incapaç de pair i absorbir. I aixó a mi que m'interessa la poesia malgrat la meva tardana incorporació, dispersa iniciació i profunda ignorància. En un país on són diversos els poetes i escriptors circumscrits al seu temps, que varen triomfar en el moment o per certes circumstàncies favorables i que part o tota la seva obra ha envellit malament (o surt a relluir el llautó), al senyor Riba se li ha de reconèixer que quant la majoria d'escriptors estava en l'exili, ell va tornar amb circumstàncies molt difícils i va defensar la nostra llengua al congrés poètic de Segòvia del 1952.

El mèrit de Riba, a més de la seva impressionant formació, va ser que, en el temps de la guerra, va ser, com remarcava també Salvat 'dels últims en marxar i dels primers en tornar', va marxar amb Machado, per cert. Va tornar aviat, doncs -suposo que també comptava amb la possibilitat d'avals- i en l'ombra de l'època va saber fer de pal de paller de la represa de la cultura catalana. Cert que eren cercles selectes i restringits, però va tenir molt de mèrit, ja que després no s'ha aconseguit una figura tan 'unificadora', encara que es va intentar que Espriu en fos el successor, però tenia un caràcter molt diferent.
De tota manera, espigolant en la poesia de Riba m'he ensopegat amb alguna perleta, tampoc és que el conegui massa, la veritat. Em molesta també l'elitisme del moment encara que potser, en aquelles circumstàncies, no podia ser altrament. No m'estranya que amb Sagarra acabessin malament, seria com un contrast Raimon-Serrat a nivell literari, suposo. Sembla que va ser més aviat cosa de Riba, aquests puristes son així.
La cultura catalana ens ha mostrat aquests autors com gairebé asexuats (encara que tenien un munt de fills) i situats en un escambell eteri, però suposo que era humà, no fa massa vaig llegir un llibre de Rosa Leveroni que es veu que havia flirtejat, imagino que sense arribar massa lluny, amb ell, però que va acabar d'amistançada de Ferran Soldevila, segons diuen.
Riba va ajudar molta gent que començava i que es reunia a casa seva, gràcies a ell la cultura catalana 'seriosa' va tenir continuïtat, però va patir també un cert divorci entre el que era culte i el que era popular, que hem arrossegat durant anys. Crec que està bé recordar-lo, va ser un home molt treballador, gràcies a ell tenim magnífiques traduccions dels clàssics fetes directament del català.
I perquè no dir-ho, el seu nét va fer una obra d’art, una tragèdia grega, destruint totes les coordenades en què es movia el seu iaio i fent el primer disc de rock en català, que aquest sí, no ha envellit.

En un país on hi ha tres poetes per metre quadrat, i on gairebé ningú llegeix poesia, si a mi no m'agrada l'obra d'aquest senyor, malament anem, perquè en canvi si m'agrada la d'altres, i no se si val que quatre privilegiats que són capaços de veure en aquesta obra el que a mi se m'escapa o no sóc capaç d’entendre, de ser així, imagineu-vos als demés que ja no els interessa el tema.

Dit d’una altra manera, el tipus de poesia que escrivia el Sr. Carles Riba no és la més adient per reclutar nous afeccionats a la lectura de poemes. Altres si ho han aconseguit, lo qual vol dir que potser no era tan bon poeta, o estava molt circumscrit al seu temps, i és que aquí a banda d'assassinar directament alguns artistes, tendim també a sobrevalorar-ne d'altres, incapaços com som de quedar-nos en un just termini mitjà.

Tinc molt clar des fa temps en cultura en general, de ser molt franc, i dir clarament si m'agrada o no m'agrada alguna obra determinada, sigui literatura, poesia o pintura. Intento no desqualificar, però quedar-me en el m'agrada no m'agrada no defineix el perquè i és el que una mica per sobre he intentat explicar de perquè no m'agrada la poesia del Sr. Carles Riba.

Aquest comentari ve a compte a una invitació del company Puigmalet, per parlar el dia dotze del poeta. Com aquest comentari en general no es l'homenatge a l'ùs que es fa a algú, he decidit posar-lo avui, no es tracte tampoc de posar aigua al vi el mateix dia de la celebració. De fet, més que un homenatge o un greuge a Carles Riba, és un clar homenatge a la meva ignorància vers el poeta i al tallar i enganxar, atès la major part del text no és meva sinó de un parell de blocaires molt més entesos en la materia que jo, i que no cito per discreció. Necessitava vestir el que hom pensava del poeta i pròcer pel que explico al començament i perquè no fos tot tant negatiu, i ells generosamenr m'ho han donat. Gràcies J i J.