Les màximes antigues orientals solen ser una barreja de cinisme, abandó i resignació. Una d'elles diu: "Els problemes no t'han de preocupar, si tenen solució ja s’arreglaran, per tant no et preocupis i si no en tenen com no hi ha res a fer, tampoc cal que et preocupis". Diu avui, bé, de fet fa temps que ho diu Eduard Punset que: la felicitat és l'absència de por. Aquesta màxima més que cínica és d'una enorme vacuïtat i ambigüitat molt relativa. Absència de por... a qué? a morir, al patiment dels altres, a problemes reals i concrets que no has d'esperar a que s'arreglin sols, si més no intentar tu de solucionar-los. Diu l'Espinàs que no es gens amic dels aforismes, atès tendeixen a un enorme reduccionisme de la solució que pretenen definir, i és prou cert. Amb aquestes màximes que he citat tant la xinesa com la D'Eduard Punset succeeix el mateix. No podem deixar podrint-se els problemes ni podem totalment pretendre ser feliços, felicitat que està reservada nomes als nens i als bojos (diuen), i ho reconeix Punset quan diu que possiblement quan va ser més feliç fou dins l’úter de la seva mare.
No hem de pretendre ser feliços, ni tan sols intentar-ho en un acte d'egoisme perniciós, sovint vers els altres. Cioràn se sentia sempre infeliç i abominava de l’espècie humana de la que només en salvava la música, deia que el que sabia als 60 anys era el mateix que als 20 i que aquests quaranta anys no havien estat més que una feixuga tasca de constatació. Potser Cioràn avocava vers els altres la seva pròpia frustració de qui ni tan sols es capaç d’estimar-se ell mateix.
Jean Paul Sartre per boca de Françoise la protagonista de la Nàusea li feia dir que la felicitat era només un instant, un moment on tot és al seu lloc, on tot està bé.
No hem de pretendre ser feliços, ni tan sols intentar-ho en un acte d'egoisme perniciós, sovint vers els altres. Cioràn se sentia sempre infeliç i abominava de l’espècie humana de la que només en salvava la música, deia que el que sabia als 60 anys era el mateix que als 20 i que aquests quaranta anys no havien estat més que una feixuga tasca de constatació. Potser Cioràn avocava vers els altres la seva pròpia frustració de qui ni tan sols es capaç d’estimar-se ell mateix.
Jean Paul Sartre per boca de Françoise la protagonista de la Nàusea li feia dir que la felicitat era només un instant, un moment on tot és al seu lloc, on tot està bé.
Potser la felicitat és el gol d'Iniesta al minut 92 de partit contra el Chelsea.
A la Xina tres mil treballadors varen linxar i impedir l’assistència d'un cap de personal que els havia anunciat el seu acomiadament, el cap va morir poc després. En aquest cas hauria estat bé que haguessin fet cas de la màxima xinesa sobre els problemes, el cap encara restaria viu i hom s'hauria estalviat un comentari final prou cínic també.
afegitó - Pensant en el gronxador de la fotografía. ¿Perqué a les dones de qualsevol edat els hi agrada tant gronxar-se que quan en veuen un s'hi aboquen esperitades?.
6 han dit.:
Perquè vivim en un món on els homes ens volen fer creure que estem lligades a la terra, que en som la sal, i que el nostre destí és pencar i parir. El gronxador, en un instant, ens envola, ens retorna a la infantesa i ens desenganxa del nostre destí fatal. :)
Ui! perdó, peró hom diria que t'ha sortit un dogmatisme feminista molt exacerbat. Afirmar aixó dels homes és molt injust, a banda de fals en la majoria dels casos a dia d'avui. Diriem que es una afirmació tranuitada. Ara, que retorna a l'infantesa si és cert però no l'anterior comentari. Crec!
relaxa, que les coses que són, no vol dir que siguin en contra de ningú, senzillament: són. I, entre tots, homes i dones, les perpetuem. I això de què les dones estem lligades a la terra i bla bla bla ve de les feministes dels 70 (calfred). Jo no estic lligada a res que no vulgui estar-ne i el meu rellotge biològic és digital, o sigui que ... pa que contalte mi blode! :)
T'he posat els homes perquè si repasses toooooota la literatura haguda i per haver, en són el 99% els que en parlen d'això. I que consti que a mi els homes, si més no els del meu voltant, no m'han fet mai cap mal, vull dir que no estic plena de rancor ni aquestes cordillades. Ah! per cert, és més fàcil ser feliç si no es té por :D
(hehehehehe)
ara ja ens entenem. Es que si jo penses així faria ja molts anys que la Nuri m'hauria engegat a dides. Fixa't que gairebé sempre dic Nuri, per no emprar el possesiu de: la meva dona, la meva companya etc. Sóc molt curós amb aquestes coses.
Quan a la por, naixe'm sense ella, l'aprenentage i l'ensenyament que rebem ens fan tenir por de moltes coses, però tampoc és per aixó que no som feliços, el que no diu Punset és que si tens estat de conscència no es possible ser feliç, i només no tenen estat de consciencia els nens i el bojos.
La felicitat és un somni i a l'igual que qualsevol somni si es fa realitat deixa d'existir i se n'ha de cercar un altre.
viondria a ser com els viatges, que el millor és abans o després, no durant.
Publicar un comentario en la entrada