DE LA TELE D'ABANS

El Sr.Pepe Palau feia Discorama, un programa molt interessant de Jazz a la 2, que presentava José Luis Barcelona, hi havia les disertacions pseudo-científiques però molt amenes del Professor Miravitlles, i també es podia veure una bona pel·lícula i un interessant debat posterior amb boirina de fum inclosa del presentador amb pipa incorporada José Luis Balbin a "La Clave", hi havia Sarsuela i també Ópera, i a Estudio uno o Primera Fila, es representaven obres de Teatre de Casona, Arthur Miller, Buero Vallejo, JB. Priestley o Tennesse Williams, mentre Rodriguez de la Fuente ens explicava tot alló que desconeixem dels animals i la natura. Els informatius fins i tot eren més seriosos que els actuals (feta la salvetat política) i els concursos eren familiars com 1,2,3. Hi havia els Chiripitifláuticos o els pallassos de la tele. A la clave, en una taula rectangular si asseia al fons el presentador amb la seva sempiterna pipa i a dreta i esquerra hi havia els tertulians, quatre per banda si no recordo malament, i la càmera era fixa que només acostava o allunyava l'imatge amb enfocaments puntuals a qui parlava, i malgrat durar un munt, atès primer es projectava la pel·lícula i després venia la tertúlia que s'allargava una bona estona, tenia una bona audiència. Al programa de Jazz de Pepe Palau vaig descobrir un jove Jacques Loussier i el seu "Bach en ritmo" amb les variacions Golberg, o la tieta de Winney Houston, Dionne Warwick recreant les cançons de Burt Bacharach. Al teatre obres com la Sirena Varada, la Herida del tiempo, Panorama desde el puente, el Concierto de San Ovidio, la Casa de los siete balcones o Prohibido suicidarse en primavera.

També hi havia un programa músical mitic, que va durar del 61 al 67 on actors aleshores molt joves com Luis Varela, María José Goyanes, María José Alfonso, Concha Cuetos, Gloria Cámara, Mochi o Juan Pardo entre altres, posaven rostre i feien play-back amb les cançons de l'época.

Ara, en democràcia i en principi absoluta llibertat, tenim la porqueria de tele que tenim, la gran acumuladora de brossa, i no en podem culpar als televidents, la gent es pot educar i accepta gratament tot allò que és bo, de qualitat i fet honestament, el que acabo de dir ho demostra. I no és només perquè en aquells temps només hi havia la 1 i la 2, no ens enganyem, no és aquest el problema. És el mitja el que perverteix i el mitjà també el que educa, si vol, clar.

Tot aixó que he explicat succeïa en vida del dictador, en blanc i negre primer i en color cap al final. Em temo que en la bugada de la televisió democràtica, hem perdut molts llençols i ens ha quedat només la roba bruta.

afegitó: Quan vaig participar a Voste Jutja (un gran programa), un dels testimonis de la part contraria era precisament José Luís Balbin, qui amb la seva "verborrea" indirectament em va ajudar a guanyar, car en allargar-se i passar-se en el temps, la meva intervenció final es va haver de suprimir i nerviós com estava que no em sortia la veu em va anar de perles.