UN DIUMENGE D'AGOST...

A l'agost acostumo a no llegir els diaris (en paper) d'aixó en fa ja uns quants agosts, de la mateixa manera que escolto molt poc la radio amb les patums comunicatives de vacances, i em dedico més a la música i a rellegir. Si! a rellegir, no em pregunteu perquè, no us en sabria dir el motiu, però des fa uns anys he adoptat aquesta costum. Enguany estic rellegint "Cándido y otros cuentos" de Voltaire, en castellà i en una edició de butxaca que em va costar 1 euro als encants de Sabadell que es planten el diumenge a la plaça del Mercat. Després diuen que llegir és car, si la quarta edició d'Incerta Gloria d'en Joan Sales em va costar 2 o 3 euros i era nova de trinca amb les seves tapes de cartró com quan s'editava amb el cor i no amb el cap a la butxaca. M'ha vingut al cap tot aixó atès fa tres estius parlant amb una persona que malauradament ja ha traspassat, precisament un diumenge al matí als encants que he comentat, aquesta persona em va parlar de na Teresa Rebull, sabadellenca i de qui en parlen en Pere i na Júlia. Confesso no en sabia res d'ella, i aquell home que em vaig trobar aquell diumenge d'un matí d'agost em va glosar la seva figura, vida i actes fil per randa com si es tractes d'explicar una biografia de butxaca, però el Sr. Joan en sabia molt d'explicar històries i malgrat l'edat avançada tenia el cap molt clar, el cos ja es veu que no tant. Fent memòria vaig recordar que ma mare me n'havia parlat alguna vegada anys enrere d'una amiga comuna que tenien, però no hi havia donat cap importància. Aquesta amiga era na Maria Aurelia Campany que la meva mare havia conegut a Sant Feliu de Codines on es veu hi havia anat a passar algun estiu - segons deia- però no ho recordo clarament. A la nova cançó hi vaig afegir un vídeo de Teresa Rebull i juraria que fou degut a que en Pere o na Júlia en varen parlar fa ja temps, més que no pas a la trobada amb el Sr. Joan aquell diumenge al matí. De totes maneres si volteu per Sabadell no pregunteu per ella, pocs, molt pocs us sabran dir qui és, i dic és, atès si no vaig errat encara viu, em sembla que al sud de França, o a la Catalunya nord, depèn de com es miri. El que si recordo amb nitidesa es la profunda impressió que em va causar veure fa ja temps una fotografia d'ella, la de la capçalera del comentari, la franquesa juntament amb la força de la mirada, el cabell llarg i estirat que no es duia massa en aquells temps, i sobretot el tipus de bellesa intemporal, fora de modes i clixés, amb aquell punt existencialista, que tampoc ha de sorprendre atès va viure a Paris i va conèixer a gent com Camus o Sartre. I aquí no si val per justificar l'oblit a una persona d'una vida tan compromesa amb el país, donant la culpa del silenci a la dictadura que fa ja trenta anys llargs que es va acabar. Simplement som un país desagraït amb els seus artistes i en aquest cas activistes també, molt desagraït, i el Sr. Joan que em va parlar de na Teresa un diumenge d’un matí d’agost en sabia molt d'aixó.

Aquesta cançó que canta na Teresa el meu pare me la cantava quan era menut, només començar-la es veu que em posava a plorar con una Magdalena.