Confesso que m’agrada molt Monzó, no ja com escriptor, que també, si més no com articulista i radiofonista (aixó de radiofonista estic segur li agradaria a ell, tot i que el corrector de l'ordinador em diu que no es correcte). Des del lloro el mico i el senyor de Puertu Ricu, passant per les seves col·laboracions amb en Sergi Pàmies, sol, o amb l’Empar Moliner, Monzó traspua sornegueria, ironia, humor àcid i intel·ligència a dojo, i és d'aquells que sempre dona molt de joc. Com articulista té l'habilitat de fer un comentari de qualsevol nimietat, elevant-lo a un rang molt superior i sempre donant-li la volta a la situació. I com a contista és molt bó, o almenys m'ho sembla a mi que m'ho he llegit tot d'ell. Però hi ha un fet que em va succeir amb motiu de la lectura del seu penúltim llibre ”El millor dels mons”, que no l'he pogut superar, i d'aixó en fa ja un parell d'anys.
-
Me’l vaig comprar nomes sortir i el vaig començar de seguida, però va sorgir un problema que a dia d’avui reconec encara em dura. El tercer conte - si no recordo malament “Vacances d’estiu” - em va angoixar tant, però tant, que vaig abandonar el llibre i no he estat capaç de tornar a agafar-lo. El tinc a la prestatgeria i ara el podria obrir i mirar si el conte es deia exactament així i si era el tercer. Ho sento, no puc, és superior a les meves forces.
Aquest conte anava d’un home que voltava un cap de setmana del més d'Agost per Barcelona amb un fetus mort (d'un fill seu) dins una bossa de “El Corte Ingles”, no tenia on deixar-lo fins el dilluns, i era un recorregut nostàlgic de l'home que vol ensenyar a qui no ho podrà veure mai els llocs de les seves vivencies infantils de la ciutat. I és que era tan terrible, tan angoixant, que no vaig poder acabar-lo.
Aquest conte anava d’un home que voltava un cap de setmana del més d'Agost per Barcelona amb un fetus mort (d'un fill seu) dins una bossa de “El Corte Ingles”, no tenia on deixar-lo fins el dilluns, i era un recorregut nostàlgic de l'home que vol ensenyar a qui no ho podrà veure mai els llocs de les seves vivencies infantils de la ciutat. I és que era tan terrible, tan angoixant, que no vaig poder acabar-lo.
I com en passa amb la Pell freda, aquest conte em persegueix i m’angoixa. D'aixó en fa ja més de dos anys, però el "Millor dels mons", continuarà a la prestatgeria...... de moment.
2 han dit.:
No hi ha dubte que Monzó és un gran narrador i també articulista. En un país d'aduladors, la seva sornegueria sempre és un antídot important.
Com tot hi ha coses d'en Monzó que m'han agradat i d'altres que m'han costat de pair. El que no hi ha cap mena de dubte és que és un escriptor que no pot deixar ningú indiferent.
Aquest conte que expliques no el recordo massa...
Sobre la pell freda em va atrapar però també em va angoixar bastant.
Potser cada lectura té el seu moment en la vida i potser vas llegir aquest conte en un moment que no era el millor moment adequat.
A vegades passa...Hi ha llibres que pels motius que siguin és queden al prestatge ja que són superiors a un mateix.
La pregunta és: es mereixen una segona oportunitat?
TEMPS AL TEMPS, a vegades depén del moment o la circumstància, la meva filla estava emabarassada quan vaig llegir el conte. Tindrà la seva segona oportunitat. Quan a la pel frda, el climax de la novel·la es angoixant, curiós, la novel·la no em va agradar gaie però és de les que no s'obliden, en canvi la segona novelW·la de Sanchez Piñol, Pandora al Congo em va decebre, de fet l'entenc com una presa de pel al lector.
salut
Publicar un comentario en la entrada