la fi de l'Oasi català

A la Gran Bretanya durant anys hi ha haver un oasi vers la monarquia de la Reina Isabel II, anys en que la premsa com succeeix a Espanya encara, callava i tapava moltes de les vergonyes dels poca-soltes amb corona. En un moment determinat aquest Oasi es va acabar i en destapar-se la caixa dels trons varen sortir a la llum pública cruelment retratades per la premsa groga i no groga les vergonyes dels bergants, bergantes i bergantins. A Catalunya sembla està succeint el mateix no amb la monarquia a qui crec han deixa't ja per inútil tot i ser tan onerosa, si més no en el món de la política, i no ho dic per Jan Laporta, que hauria de recordar que Jesús Gil i Gil va començar a tenir problemes seriosos en el moment que és va posar en política, quan abans de fer-ho feia i desfeia al seu antull sense tenir-ne cap, sinó pels altres els nomenats classe política.

Aquí ha començat la cacera i tot si val, com un fet menor (que s'ha de comprovar, tot i que per les declaracions de Joan Saura sembla cert) d'enviament de missatges a traves de la BlackBerry en una sessió del parlament, que fa uns temps no s'hauria publicat. Les desqualificacions, insidies, insinuacions, mitges veritats contra qui sigui estan a l'ordre del dia, i a sobre la hipocresia d’una classe política que s'esquinça les vestidures per que els qui estan en el poder fan ús d'unes pràctiques al·lega’ls que són les mateixes que duien a terme ells quan estaven al poder.

Aquí s’ha engegat el ventilador i una onada de merda s’escampa per Catalunya. I en aquest joc dels disbarats, atònits i fastiguejats hi assistim els “paganus” d'aquesta patuleia, sense poder dir ni ase ni bestia, o dir però com si no anés amb ells. Tots aquests informes que ha demanat la Generalitat i ara també s'ha sabut que ho ha fet l'ajuntament de Barcelona s'han de quantificar econòmicament i ho sento, però els haurien de pagar els qui els han encarregat de la seva pròpia butxaca, perquè sinó els qui els hem pagat que som els contribuents, amb diners del nostre erari arribarà un moment que se'ns inflaran les pilotetes de tant bergant i potser passarem a l'acció (costarà, ja ho sé) que fa temps que no cremem res i les esglésies i convents no toca atès dins ja no hi ha ningú.

Comentava na Montse ahir en el seu bloc que no acabava d'entendre aixó de la democràcia. És molt senzill: la Dictadura és un estat en el que el ciutadà no té ni veu ni vot, i aquest Estat fa el que li dona la gana sense acabar d'ofegar-lo del tot mentre es comporti. I la Democràcia, és una dictadura en la que el ciutadà té veu i vot, on l'Estat fa el que li dona la gana i si pot t'ofega del tot, ah! i la veu serveix només pel "derecho al pataleo" i prou. De fet, i en el cas de l'Estat Espanyol la qüestió és més greu atès el cost d'aquesta “democràcia” entre el Govern amb dues càmeres, Governs autonòmics, Diputacions, Consells Comarcals, Ajuntaments i ara Vegueries, generen una quantitat tan gran de paràsits amb una enorme voracitat que com el monstre de les galetes s'ho empassa tot, i nosaltres assistim a aquesta disbauxa atònits, cabrejats, decebuts i el que és pitjor, indolentment resignats.