carta d'Helena : Cançó de matinada, llibreta primera

Ens ho ha de dir la veu tremolosa i trista d'un campanar...

Estimat Lluís:

Si alguna vegada arriben a les teves mans aquestes llibretes, voldrà dir que jo ja no hi soc. I no sé si el fet de recordar el passat serà bo o dolent. Saps, si m'he decidit a donar aquest pas és perquè ho necessitava. Ara que la mort m'envolta i abans no caigui en un estat de deixadesa definitiu, he decidit posar per escrit part del que ha estat la meva vida.
No és que em sàpiga molt de greu morir-me. Viure és tot el contrari del que he fet des que em vares deixar, i no vull, amb aquests escrits, fer res més que descarregar tot el meu desencís, tota la meva frustració, davant el fracàs que ha estat la meva existència.
No et culpo de tot el que m'ha passat, no seria just, però sí és cert que em vares deixar en el moment més difícil, quan més et necessitava. No! No és just donar la culpa als altres dels nostres propis errors o de les nostres mancances. Reconec que és pràctic i soluciona molts problemes, però no ho és de just. Només un mateix és víctima i culpable dels seus propis errors, encara que em pregunto quin va ser el meu: Potser estimar-te massa, pensant més en tu que en mi mateixa, potser no vaig ser prou decidida, o em va mancar valor. Ja no ho sé Lluís, els records s'esvaeixen, encara què, el que si tinc molt clar és que hauria pogut fer molt més del què he fet, que he sigut massa dèbil, i no he sabut reaccionar en moments determinats amb la fortalesa necessària; per tant no vull que et sentis culpable, encara què es cert que potser tot això m'ha passat per no tenir la teva força al meu costat. Em sentia tan segura vora teu, res em feia por i tot era possible, honestament, aquest punt és l'únic del que et pots sentir culpable, del fet d'haver-me deixat.
T'escric de matinada, amb l'única companyia d'una espelma i una munió de gats que comparteixen la meva soledat. Saps, em costa molt dormir i les nits d'insomni, et puc ben assegurar, que són infinites, Lluís, i els dies llargs i feixucs. Aquest és l'extrem de degradació al que he arribat, però ja t'he dit que no és pas del tot culpa teva, llevat del moment inicial de la meva decadència, quan més et necessitava. Insisteixo en que seria massa fàcil i mesquí alhora donar-te a tu tota la culpa, i potser, a través d'aquests relats que vénen a continuació, és possible que trobis la resposta a las preguntes que jo no he sabut contestar-me durant tots aquests anys, en què, estant tan a la vora l'un de l'altre, hem estat alhora, tan i tan allunyats. De fet, ara ja no m'importa, però si que vull deixar-ho escrit, al cap i a la fi, és la meva vida, trista i vulgar, però és tot el que tinc. Tan sols puc deixar-te uns quants records, els més rellevants, i poca cosa més, la meva vida es pot resumir en molt poques pàgines Lluís, poques però feixugues.
Quan llarga pot arribar a ser una vida, i quan curta, segons et vagi. A mi se m'ha fet molt, molt llarga, encara que ara que la fi s'acosta, m'envaeix una certa tranquil·litat, la percepció que ja està, que s'acaba tot, que per fi el cos i l'esperit descansaran eternament, i en pau. De l'únic del que realment em puc donar la culpa, és d'haver abandonat la lluita, de no haver resistit més. Però estava tan cansada, Lluís, - crec que ho entendràs més endavant - que ja no em sentia amb forces per continuar, i va arribar un moment en què, simplement, vaig llençar la tovallola. Ho sento, ja sé que podia haver reaccionat d'una altra manera, ser més valenta, però no vaig ser-ne capaç, i ha estat així com he anat a parar on sóc ara. He escollit per a cada tros d'aquesta vida una cançó d'en Joan Manuel Serrat, i no ha estat a l'atzar, a tots dos ens agradava molt, i penso que és el més escaient per il·lustrar-la. Ah! i una per a cada llibreta. No sé si és exagerat per part meva, però en aquests moments no tinc ni idea de què hi posaré, a més, en vaig trobar moltes dins d'un contenidor. De fet, et sorprendries de tot el que és pot arribar a trobar dins d'un contenidor.
Adéu Lluís, et deixo, ja s'està fent de dia i el foc s'ha apagat, haig d'anar a buscar més llenya i alguna cosa per menjar, em fa mal l'esquena i les cames gairebé no m'aguanten, però no vull que sentis llàstima de mi, jo he triat aquesta vida i aquest final, per tant, en soc l'única responsable. Simplement intentaré explicar-te tot el que m'ha passat durant aquests anys, per tal de descarregar-me una mica del meu propi desencís, de tot allò que podia haver estat i no va ser. De quan era jove i bonica i tenia el món a les meves mans, i de cop, tot aquest món se'm va ensorrar d'un dia per l'altre.

Helena.

...I ara jo canto de matinada la vila és adormida encara.

de fins que cal dir-se adéu