Us han dit que signareu al Corte Inglés de 12 a 1, i fins i tot els diaris ho porten; però és veritat.
Per a l'ocasiò, us poseu el vestit d'escriptor que signa llibres (ja sabeu què vull dir: americana xeviot i pantalons de franel·la, tot plegat un si és no és negligé) i us planteu a l'indret assenyalat portant a l'infern de l'americana el millor bolígraf xapat d'or que posseïu.
En el vestíbul forà dels grans magatzems, damunt una taula llarga, hi ha tres munts de llibres; els d'en Serrallach, els d'en Gonzalo Durpín, i els vostres; i de vegades, a la paret, els vostres retrats.
Amb el Serrallach us coneixeu de tota la vida i us saludeu cordialment. En Durpín ningú no us el presenta.
Si l'organització és eficient, els altaveus proclamaràn la vostra presència i diràn que esteu disposats a signar incansablement els vostres llibres, respectivament. Si és molt eficient, fins i tot és possible que no us equivoquin el nom ni us atribuexin el llibre en castellà del desconegut i isolat Durpín.
Encara no heu tingut temps d'asseure-us darrera la taula, amb la pila dels vostres llibres davant, quan us adoneu que en Serrallach ha desaparegut i que en el seu lloc hi ha una pinya de gent estranyament exaltada que vol la seva signatura.
En Durpín si que hi és. Sol i vern, davant el muntet dels seus llibres. El vostre munt de llibres roman intacte....
La cosa ha començat a les dotze, i quan us sembla que ja deu ser la una només n'és un quart.
Llavors, de sobte, lluqueu una cara coneguda. Un nebot! Una cosina!
Si us ve a comprar un llibre i us demana la signatura, més tard en tornar a casa, comentarà: "Ai no sé! M'ha fet un paperot, l'oncle (o el cosi). Com si no em conegués. I és que heu de fer tot el possible per fer creure al desolat Durpín que qui us demana l'autògraf el veieu per primera vegada...
En Serrallach, exhaust demana compassió, tot vermell, somrient als seus admiradors, i, fent una petita pausa, es pren un cafè.
El desconegut Durpín s'aixeca i se'n va. No el veureu mai més. Potser no escriurà mai més cap llibre. Potser es farà frare de la trapa. O se suicidarà....
Torneu a quedar-vos sol. Consulteu el rellotge i us venen ganes de fingir un desmai o un atac de cor per aconseguir d'aplegar un rotlle de tafaners al voltant vostre, i a tres quarts d'una us acomiadeu d'en Serrallach, obrint-vos pas difícilment entre les masses, pretextant que a la una heu de ser auna altra llibreria, d'on han telefonat que ja hi havia cua i la gent s'impacientava.
aquesta delicia és un extracte del "Manual del perfecte escriptor mediocre" d'en Ramón Folch i Camarasa, guanyador del Premi Pere Quart d'humor i sàtira de l'any 1991. I és real com la vida mateixa, signar la seva novel·la per a un escriptor mediocre és exactament així, prou ho sabeu més d'un dels que llegireu aquest text.
Per a l'ocasiò, us poseu el vestit d'escriptor que signa llibres (ja sabeu què vull dir: americana xeviot i pantalons de franel·la, tot plegat un si és no és negligé) i us planteu a l'indret assenyalat portant a l'infern de l'americana el millor bolígraf xapat d'or que posseïu.
En el vestíbul forà dels grans magatzems, damunt una taula llarga, hi ha tres munts de llibres; els d'en Serrallach, els d'en Gonzalo Durpín, i els vostres; i de vegades, a la paret, els vostres retrats.
Amb el Serrallach us coneixeu de tota la vida i us saludeu cordialment. En Durpín ningú no us el presenta.
Si l'organització és eficient, els altaveus proclamaràn la vostra presència i diràn que esteu disposats a signar incansablement els vostres llibres, respectivament. Si és molt eficient, fins i tot és possible que no us equivoquin el nom ni us atribuexin el llibre en castellà del desconegut i isolat Durpín.
Encara no heu tingut temps d'asseure-us darrera la taula, amb la pila dels vostres llibres davant, quan us adoneu que en Serrallach ha desaparegut i que en el seu lloc hi ha una pinya de gent estranyament exaltada que vol la seva signatura.
En Durpín si que hi és. Sol i vern, davant el muntet dels seus llibres. El vostre munt de llibres roman intacte....
La cosa ha començat a les dotze, i quan us sembla que ja deu ser la una només n'és un quart.
Llavors, de sobte, lluqueu una cara coneguda. Un nebot! Una cosina!
Si us ve a comprar un llibre i us demana la signatura, més tard en tornar a casa, comentarà: "Ai no sé! M'ha fet un paperot, l'oncle (o el cosi). Com si no em conegués. I és que heu de fer tot el possible per fer creure al desolat Durpín que qui us demana l'autògraf el veieu per primera vegada...
En Serrallach, exhaust demana compassió, tot vermell, somrient als seus admiradors, i, fent una petita pausa, es pren un cafè.
El desconegut Durpín s'aixeca i se'n va. No el veureu mai més. Potser no escriurà mai més cap llibre. Potser es farà frare de la trapa. O se suicidarà....
Torneu a quedar-vos sol. Consulteu el rellotge i us venen ganes de fingir un desmai o un atac de cor per aconseguir d'aplegar un rotlle de tafaners al voltant vostre, i a tres quarts d'una us acomiadeu d'en Serrallach, obrint-vos pas difícilment entre les masses, pretextant que a la una heu de ser auna altra llibreria, d'on han telefonat que ja hi havia cua i la gent s'impacientava.
aquesta delicia és un extracte del "Manual del perfecte escriptor mediocre" d'en Ramón Folch i Camarasa, guanyador del Premi Pere Quart d'humor i sàtira de l'any 1991. I és real com la vida mateixa, signar la seva novel·la per a un escriptor mediocre és exactament així, prou ho sabeu més d'un dels que llegireu aquest text.
8 han dit.:
home, jo tant com mediocre no el classificaria, en tot cas un escriptor "desconegut", que no ve a ser ben bé el mateix. Vull dir el del conte, no el d'en Folch i Camarasa, del qui no en conec l'obra :)
Mediocre o simplement desconegut?
Mediocre o simplement no-mediàtic?
(Ara, el text és genial!!)
Éstà bé, he rigut però reconec que té un punt d'ironia una mica cruel.
Uf, em sento identificada. Però no 'mediocre', ep. Un gran llibre i un gran escriptor 'no mediocre' però sí 'no mediàtic'.
Doncs jo no m'ho imaginava, es clar, mai no hi estaré actuant així al teatre de la vida. No m'havia parat a pensar la sensació de l'escriptor en aquestes circumstàncies, però la veritat és que si no és molt conegut, el moment que passa se li ha de fer llarguíssim.
El text descriu amb una ironia increïble una sistució molt incòmoda i amb els seus tocs d'humor li lleva tota la seua trista realitat.
Contesto a tots els homínids i homínides en general, tot i que com deia avui en Monzó amb així dels homes i dones, ciutadans i ciutadanes al final acabrem idiotes i a Sant Boi no hi cap tanta gent.
En Ramon Folch i Camarasa que viu a Palau de Solità i Plegamans no és un escriptor mediocre, ans al contrari, si no ho ha deixa't encara fa els guions d'en Massagran seguin l'herència del seu par en Folch i Torres. El va escriure aquest llibret que va guanyar el Pere Quart d'humor i sàtira per aixó satiritzar amb un cert punt de crueltat o fina ironia el món dels escriptors, i éstic segur que nà Júlia (bé, de fet ja ho ha dit) que anar a sigar llibres per un escriptor desconegut i segurament mediocre és exactament com ho explica el Sr. Folch al llibre que és el text que emn part he reproduit. Si a més a més, com em va passar la primera vegada que vaig anar a signar el Marmessor de la Ignorància èr un Sant Jordi a Sabadell, que ja ho vaig explicar fa un temps, que en Domènec Vila, un amic, va venir cinc o sis vegades a que les signés el llibre, perquè do escriptors més avall hi tenia al pare d'en Mortadelo i Filemon, i al costat una professora d'un institut de Sabadell a la que hi varen anar a signar tots els seus alumnes, la meva situació fou exactament la que descriu el Sr. Folch. I sincerament, no volia simular un atac de cor per cridar l'atenció...
Ja sabem que l'èxit té molts condicionants, que pots ser bo i poc conegut i etcètera, però el fet és que aquest any, per Sant Jordi, amb excepció feta de la llibreria Ona perquè allà van venir amics i coneguts, em vaig sentir exactament així. Folch i Camarasa és un autor que va rebre premis importants però després n'hi van passa unes quantes així, anècdotes que recull en aquest llibre, té un gran sentit de l'humor.
Cònec al Sr. Folch, Júlia, és bon amic dels meus consogres de Palau i fins i tot va venir al casament de la meva filla segona. És el fill de qui és i aixó per a ell ha estat més un obstacle que un ajut.
Quan a anar a signar, ho subscric fil per randa, en haver-ho patit en carn pròpia dues vegades, i és una enorme frustració que va bé per deixar l'ego a bon lloc....
Publicar un comentario en la entrada