CATALUNYA, UNA NACIÓ O UNA NOCIÓ?

Sóm un país rar els Catalans (bé els quatre que quedem) estem entossudits en una independència que algun dels qui la proclama, realment la vol de veritat, sense comptar amb l'opinió del poble, i ,malgrat aixó, es passen el sant dia tocant les pilotetes amb el transsumpte de l'assumpte. Es dediquen cada onze de setembre a celebrar una derrota i fan a més a més l'homenatge al lloc i persona equivocades, mentre els seus legals representants simulen anar tots a una per treballar pel país com quan el finançament, que no calia negociar perquè de fet estàba ja escrit i aprovat pel personal subaltern, que resulta que aquest finançament que està dins el text del nou/vell Estatutet que va pactar l'Arturu el dia que va passar gana amb en ZP, ja està prou i clarament especificat, a l'espera que el Tribunal Inconstitucional digui d'una punyetera vegada la seva.
He dit simulen, perquè mentre se suposa que tots units fan força, es van mirant de cua d'ull a veure qui pot fotre a qui per tenir els seus cinc minuts de protagonisme. Ai senyor! els catalans que d'una pedra en feien pa i ara el compren precuit a la benzinera. Si els de Madrid no fossin tan beneits haurien d'incitar a la Generalitat a convocar un referèndum per demanar la independència de Catalunya vers d'Espanya, a veure si arribàvem al 25% i quans d'aquests que demanen referendums als pobles hi votarien a favor.
Ja van sent hora que de veritat vulguem saber que volem ser quan siguem grans i comencem a tocar de peus al terra i anar per feina, que molt dir-ho però poc es fa. I en aquest episodi tragicòmic i ves per on, un home aparentment petit, denostat per la majoria, que oficialment no és dels nostres malgrat parlar cada vegada molt més bé el català, que no pas altres que van de fatxendes pel carrer retraient-li el seu origen, està fent molt més que mai cap altre President de la Generalitat en us i ocupació legal del seu càrrec per solucionar tan bé com es pugui, (i crec se’n sortirà) la qüestió que realment importa, la dels diners, que un cop assolits, la independència ja l’arxivarem en un raconet esmunyedís quan arribin els pistrincs que ens falten per tirar endavant el país.
Tot el demés, demagògies i parrupejar de coloms. O així m’ho sembla a mi. I és que confesso que estic cansat d'herois o patriotes que ni ho són, ni han aportat gran cosa al país. Ho dic per Puig Antich que era un idealista, però un idealista tarambana atracador de bancs. Companys un dèbil eixelebrat incapaç d'imposar-se i de controlar res, del general Prim que era Militar i per tant en aquella època, matarife professional. Cambó un espavilat reconvertit al que fos per pròpia conveniència qual un López Tena o Laporta qualsevol.... En Rafel de Casanova frare sospitós habitual, i el mateix Moragues que de fet després de la desfeta del 1714 va fugir de Barcelona cap a Lleida i fou en tornar al cap de gairebé un any quan el varen enxampar al port de Barcelona quan intentava fugir cap a Mallorca.
La resta seria igualment una llarga tirallonga de falsos patriotes o pseudo patriotes xarlatans, aixó sí, que poc de bo han aportat al país, que de fet no és oficialment país, ni tampoc nació, si més no (i aquesta es la realitat) una província autonòmica d'Espanya i no de les més afavorides. Aquesta és la realitat que tots aquests suposats patriotes han estat incapaços de capgirar, perquè no és ni ha estat fàcil i potser perquè possiblement no pugi ser mai realitat, i se sol dir que el que no pot ser, no pot ser i a més a més és impossible. Ara mateix i una vegada més, els de Reagrupament.cat que encara no han començat, ja s'han baralla't, i aixó que en són quatre, i és que no hi ha manera, i així no es pot anar enlloc.

De vegades em pregunto si som una nació o una noció i no ho dic en broma. Que el President Montilla acabi d'arreglar la qüestió de la pasta i se'n surti lleu de la sentencia del TC, i com deien els de Ciu, aquells de l'eterna travessa del desert“Anem per feina” que aquesta es la nostra independència, treballar, produir i innovar, la resta...........cabòries. I si ens tomben l'Estatut i la situació es torna insuportable, aleshores com deia Llach haurem de fer la revolta d'una punyetera vegada.
Però que ningú es posi nerviós, som un país covard de mena i alguna excusa trobarem per continuar sota el jou feudal D'Espanya, mesells com sempre, pels segles dels segles, Amen.