El dia que va nèixer Meritxell la meva filla gran fa un cert temps (no es de cavaller dir l'edat d'una dona i menys encara de la teva filla) no hi havia un servei d'urgències com l'entenem ara. Eren les 12 de la nit d'un 10 de setembre, amb la meva dona érem allí i no havíem aconseguit localitzar a la llevadora, car encara que ara pugui sonar a estrany en aquells temps no hi havia mòbils. Si varem localitzar al Doctor Celedonio Gómez Izquierdo (que era clavat a Fernandel) i una gran ginecòleg. Es va presentar quan ja feia una estona que érem allí, atès duia busca (un gran avenç en aquelles époques) i per això el vàrem localitzar. No hi havia en aquells temps servei d'urgències com l'entenem ara, ni per parteres ni per a malalts ni per accidentats, servei que com explicava avui a Rac1 el doctor Moisès Broggi que gairebé ja té l'edat del gran conductor del poble jueu (102 anys), el varen impulsar els germans Trias i ell mateix, car segons explicava només hi era pel matí i els metges ho feien sense cobrar, aleshores si tenies una urgència al matí tot anava més o menys bé, però si era a la tarda o de matinada t'havies d'esperar o ja era tard l'ajut médic que t'arribava.
El doctor Gómez em va dir si el volia ajudar en el part atès estava sol i no hi havia cap infermera o monja que el pugues ajudar en aquelles hores, així que em va col·locar una bata verda i un gorret blanc al cap (que ja era un avenç) i au, de part de la primera filla.
Afortunadament tot va anar bé, car en acabar el Doctor em va confessar que no hi havia disponible sang del tipus de la meva dona per si s'hagués d'haver fet una transfusió ni hi havia incubadores disponibles ni al Taulí ni al nen Jesús en el cas de tenir algun problema la criatura que va pesar 2.850 que tampoc és molt.
Hauriem de pensar-hi abans de queixar-nos perquè actualment a Urgències ens atenguin durant les 24 hores del dia, els set dies de la setmana, i si ens fan esperar després del triatge deixar de rondinar i ballestrejar contra la Sanitat, una Sanitat que està molt saturada i fan tot el que poden i més. Perquè a Urgències i van tots amb papers o sense sempre i quan tinguin cartilla sanitària i no hem d'oblidar que som vuit milions i aquest creixement brutal i sobtat de la població no l'havia previst ni el podia preveure ningú.
11 han dit.:
tot és millorable i, certament, calen més recursos per a la sanitat. Però tens raó, hi ha pocs llocs en el món on la cobertura sanitària i l'atenció siguin millors que aquí.
Doncs sí, som un país de nou rics i ens queixem de vici i cadascú té un rei al cos.
Recordo una urgència del meu pare, fa quaranta anys, un atac d'apendicitis, vam anar a la Vall d'Hebron, aleshores Residència Franco, van estar molta estona al passadís damunt d'una taula i després en una cambra amb cinc homes més, tots de malalties diferents, entre els quals un pobre malalt asturià amb càncer, molt jove, que havia contret a causa de treballar a la mina. Els famíliars havíem de vigilar el sèrum.
Doncs, així que el van 'arranjar' el meu pare estava contentíssim de tenir metge i hospital i d'estar atès 'gratis'. Fins i tot Tamames va admetre que una de les poques coses bones de Franco havia estat 'el seguro', els intents anteriors no havien reeixit, hi havia famílies que anaven a la misèria si tenien un malalt greu.
Bé, sembla que no queda bé dir tot això, però quan ara ens queixem de nosequè i quan els viatgers de països exòtics es queixen de les sanitats de per allà.... uf, és que em posen a cent.
no cal anar tan lluny Júlia, la persona que ens ajuda a casa (bonic eufemisme) és d'un país de la CE dels anomenats de l'Europa de l'Est. Allá, si no pagues una "mordida" al metge, no se't fan les proves, si no pagues a l'infermera no se't canvien els llençols del llit (sa mare es va passar 15 dies amb els mateixos llençols fins que no hi va arribar ella), i si se t'embussa la pica de l'habitació, ja et pots rentar amb aigua mineral, que ningú ho arregla. Ara, l'assistència sanitària universal que tenim aquí, cal agraïr-la a l'Ernest Lluch si no vaig errada, no pas al paquito.
Montse i Júlia: M'explicava l'altre dia Rosana que és Ucrainesa i és la senyora que durant els últims cinc anys ha cuitat de la meva sogra, que al seu país, si per exemple una persona té un accident i l'han d'operar, primer s'ha de pagar i fins que no es paga no mou el metge ni un dit, i com dieu ambdues només cal sortir una miqueta per ahí per veure la sanitat que hi ha arreu. I aquí encara ens quexiem per tot, si és que som queixosos de mena.
El Lluch va arreglar moltes coses i n'hauria arreglat moltes més si no l'haguessin fet fora de seguida, però el 'seguro obligatorio de enfermedad' es cosa franquista, amb totes les mancances i limitacions de l'època i la precarietat que tenia, és clar. Per això també es recorria a les 'iguales', pagaves un tant al metge de capçalera per tal que t'atengués 'fora d'hores' i et fes les receptes.
Concretament l'any 1942, copio d'una web:
En España, se implantan el Seguro Obligatorio de Enfermedad (SOE) mediante la Ley de 14 de diciembre de 1942, el carácter obligatorio va dirigido a proteger a los trabajadores económicamente débiles, cuyas rentas de trabajo no excedan de los límites fijados.
El SOE queda a cargo del INP, como entidad aseguradora única, y entre las prestaciones del Seguro, estaba la asistencia sanitaria en caso de enfermedad y maternidad, e indemnización económica por la pérdida de retribución derivada de las situaciones anteriores.
Con la Ley de Bases de la Seguridad Social, de 28 de Diciembre de 1963, se suprimen los esquemas clásicos de previsión y seguros sociales, y se instrumenta el desarrollo del sistema de Seguridad Social.
El Decreto 2065/1974, de 30 de mayo, por el que se aprueba el Texto Refundido de la Ley General de la Seguridad Social, modifica y amplia las prestaciones de asistencia sanitaria de la Seguridad Social. Con la instauración de la democracia en nuestro país, la prestación de la asistencia sanitaria toma nuevos enfoques.
Era precari,però existia i molta gent pagava a més altres mútues 'per si un cas', els intents anteriors no havien acabat de quallar, de vegades els sindicats havien endegat alguna cosa per als afiliats i també alguna empresa tenia alguna coseta, però no era general.
Hi havia metges de capçalera que tenen molta gent, sobre tot el que més fácilment receptaven qualsevol medicament.
Tenia un amic Director d'un Hospital a Terrassa que va redüir els medicaments emprats i receptats als pacients en un 80%, doncs bé, les farmaceútiques no varen parar fins aconseguir que el fessin fora. Aquesta és una altra història, però el malbaratament en aquest sentit amb interessos creats clar, de la Sanitat és molt gran.
Jo a l'any 1942 encara no hi era, estava a la polle position, peró tu que sempre et documentes ho refelcteixes molt bé, i s'ha de dir també que en aquells temps va ser un avenç, que es va enquilosar sense modernitzar-se i encara va continuar més o menys igual malgrat haver millorat ostensiblement els últims anys.
tens raó Júlia, però la SS era només per les persones que tenien un contracte laboral. Després de la reforma d'en Lluch, però, TOTHOM qui estigui empadronat té dret a la sanitat pública.
Això, sí, però també eren altres temps i la 'unitat familiar' era la base de la societat (la família, el estado, el sindicato -vertical-). Però és que abans ni els que treballaven no tenien 'seguro'. El Lluch també volia implantar al seguro els dentistes infantils, però el van treure abans de fer-ho.
Publicar un comentario en la entrada