REFLEXIONS POST CATOSFÈRIQUES

Aquest matí he estat a Granollers en les jornades de la Catosfera Literària, sense ser-hi, atès que com a despistat professional m'he quedat a escoltar el que no em pertocava en una altre sala, però ha valgut la pena atès ha estat una taula rectilínia que no rodona molt interessant. Com sóc despistat i no he pres nota de res tampoc recordo el nom de tots els participants. Hi havia l'Escolar.net, el director de la TV VO, en Pau Llop, una moderadora que per la meva edat hauria de dir que era una senyoreta molt bufona i discreta i un peculiar personatge de nom o malnom, Janquim.

Bé, aquest últim ho ha dit tot o gairebé tot sobre els diaris en paper o electrònics i el periodisme en general i d'això és del que voldria parlar. A banda d'aquest tema abans de parlar-ne me'n vull assabentar del projecte d'en Pau Llop "Bottup" que per cert comercialment sona fatal, a Bottox o a Betty Bup; parlar-ne sense conèixer-lo em sembla una bajanada i una falta de respecte.

Tornem doncs al periodisme actual, si és que existeix en els mitjans oficials, on si hi ha és molt becari descontrolat i un que agafa el telèfon com deia en Janquim que és el que sap una mica de que va tot. El primer problema dels diaris en paper és que neixen caducats cada dia i la seva versió digital és el mateix però més o menys actualitzat de manera bastant indolent i rutinària. El segon problema dels diaris en paper, que de fet són dos, un la mida, són massa grans i no va gens ve de llegir a la barra del bar al matí i també que no vagin grapats com abans, un altre problema. Després ve la informació que ja sabem i alguna - no massa - opinió, i clar, aquí un ja sospita, el periodista treballa per un mitjà que li paga, i aquest mitjà té una línia ideològica que aquest periodista no pot transgredir, car si ho fa es queda sense feina, per tant en tenir el cul llogat l'opinió d'aquest opinador sempre s'ha de posar en quarantena. Aquesta manera d'operar l'únic que aconsegueix és que la gent desconfií sistemàticament de qualsevol opinió vessada en un diari oficial o oficialista i n'hagi de llegir tres o quatre per intentar fer-se una idea més o menys objectiva de la noticia, de la qual de fet ja la tenia abans. Podrien considerar doncs que la influència d'aquesta opinió dins la gent que estem dins la xarxa de fet és nul·la i "cortar i pegar" també ho sabem fer nosaltres, amb la diferència que la nostra opinió, no és més bona, però si més honesta; anava a dir objectiva, però no seria del tot cert.La conclusió seria que els diaris en paper i digitals s'han de reinventar, com s'ha de fer també en la radio. Entre un diari d'avui i un de cinquanta anys enrere hi ha molta menys diferència del que pugui semblar, tecnologia a banda, però el moll de l'os i la manera de donar les i fins i tot classificar les noticies és la mateixa. Reinventar-se o morir, i crec que moriran. "No vull que em donin noticies" ja me las sé, el que vull és que me les expliquin - reclamava Janquim - No ho saben fer, o no poden. I això és trist, però és així o així m'ho sembla a mi.

-

A banda d'aquesta reflexió, m'agradaria fer-na una altre. Parlaven els ponents de la taula de l'obsessió dels mitjans per la immediatesa, ser el primer en donar la noticia, encara que hagis parlat de 200 morts i només n'acabin sent 60, l'important sembla, és ser els primers, però és que això qualsevol blocaire emetent ho pot i sap fer també, que qui més qui menys enllaça amb agencies de noticies. Però és que a més a més en aquest sentit els mitjans treballen dins la indolència rutinaria del funcionari de torn. Posaré un exemple:

La noticia de la mort de Salinger venia amb la foto ja de vell irat i amb la mirada embogida sortint del supermercat, i una breu ressenya dient s'havia mort i tal i tal. Uns digitals (òbviament els de paper fins l'endemà no en parlarien al ser a ranvespre la noticia), com deia, uns digitals citaven la font del New York Times i altres al Washington Post. A mi, que havia penjat la noticia al bloc només sortir (cortar i pegar) se'm va ocórrer anar a la pàgina del New York Times i descobrir que hi havia una foto de portada de Salinger jove amb l'original del guardià dins el camp de sègol, i una llarga ressenya de la seva vida bastant complerta, que el Sr. Google va traduir i vaig afegir a la noticia penjada minuts abans.

Si ho vaig fer jo, ho podia haver fet qualsevol becari de qualsevol diari digital, en comptes de posar: AMPLIAREM LA NOTICIA MÉS ENDAVANT, que ja ho varen fer, la majoria copiant al New York Times. Doncs no ho varen fer. I dispenseu l'auto bombo, ja sabeu que no és el meu estil.