Durant tots aquests anys que he treballat, m'he vantat de tenir control·lat el temps, de saber-lo administrar, vaja. N'he tingut per a tot, per la familia, per a mi, per l'oci, per llegir, per pintar, dibuixar o escriure i els últims tres anys i mig per dedicar-ne una part als blocs. No me n'ha faltat mai i sempre n'he pogut guardar un bocí per a circumstàncies imprevistes. De cara al moment de la jubilació i no per ser sabuda amb l'antel·lació suficient, no havia previst res en espècial, no sóc en general molt de fer previsions a mig o llarg termini, llevat de les coses fonamentals. Com deia John Lennon la vida és alló que va succeint mentre nosaltres fem altres plans. I ara, que des fa uns dies disposo de tot el temps del món em trobo astorat o desconcertat, fins al punt que no se quin ús fer-ne, en tinc tant que m'aclapara.
Suposo que com en totes les coses de la vida hauré d'aprendre a administrar-lo d'una altra manera a com ho havia fet fins ara, l'homínid és un animal que s'acaba acostumant i adaptant a qualsevol canvi - em dic -, tot i que no em se veure ni al Casal d'avis fent caramboles, anant a visitar obres com sembla s'escau i pertoca o jugant i barallant-me amb els altres jubilats a la petanca.
No som tampoc molt de viatjar nosaltres, almenys amb el concepte de viatjar que té la gent en general, i la nova situació doncs, se'm presenta amb una certa e irònica perversió no del tot prevista, que hauré d'aprendre a administrar.
A veure si hauré d'anar a IKEA per redecorar la meva vida i la de la república independent de casa meva.
16 han dit.:
no sé perquè no t'hi veig "mirant obres" :) o sigui que, de ben segur, que acabes organitzant-te :)
ja ho saps que fas una mica de ràbia? a mi no em deixaran jubilar :(
La realitat és que, quan més feina tens, més coses fas i més en vols fer, precisament perquè et costa de poder fer-les.
De tota manera espero que no caiguis en la hiperactivitat una mica histèrica de molts jubilats que conec, totes les masses piquen.
Ostres, Francesc ! Em veig retratat. Em jubilaré el maig i aquestes darreres setmanes, a la feina sembla que hagi de fer tot el que he deixat de fer en quasi cinquanta anys de treball: no paro. Temo, tot i que tinc el meu capítol de projectes ben curull, que quan freni de cop, em passi el mateix que a tu...
Si més no ens ho anem explicant!.
Segurament aquesta experiència cal viure-la en primera persona, i qui doni consells potser projecta ficcions. A mi em falten uns anys per a jubilar-me (i cada cop s'allunya més, per cert, i no pas perquè jo rejoveneixi). Ara per ara em sembla que faria mil coses, però estic segur que cal passar un temps d'adaptació, com en tot. Els processos de canvi són lents, no es pot tenir pressa. Deixar fer, i no fer res és una idea que sol funcionar quan t'has d'adaptar a coses noves. Pensar, marxar uns dies sense rumb...
Jo tampoc m'hi veig, quan a la teva jubilació falta molt encara, ves tu a saber com estarà la cosa, igual en ZP t'ho arregla.
al contrari Júlia, m'ho agafo amb molta calma, gairebé amb indolència
quan et jubilis Alberich, podriem quedar per anar a visitar obres. Les del metro en tenen encara per 3 o 4 anys.
per ací baix Lluís, "laissez faire"
Jo tampoc no tinc més remei que esperar i deixar fer. La meva jubulació potser me la decidirà l'Esperanza, o sigui que més val que foti els estalvis sota una rajola, com en temps dels nostres avis que la sabien més llarga que nosaltres.
I de fet, si vols et podria fer una proposta de blog col·lectiu, ara que tens temps. Però no la faré pas aquí. Ja en parlarem. Salut, noi.
parlarem doncs,
Salut, jove
Francesc, t'asseguro que va molt bé que algun dia no tinguis res a fer. Jo bado pel carrer quan no tinc res, per exemple demà el tinc lliure i ja penso en arribar-me a La Pedrera, etc. etc. Avui hem anat a veure l'estacio nova de la Linia 9 a Santa Coloma i hem fet el vermnut davant l'Ajuntament. Ja veus, vida de jubilats total!!. No sóm dels que anem traient el fetge per la boca, t'ho asseguro!
gràcies pels consells Marta, això del vermut m'ha agrada't.
Home Francesc, imagino que tot és un procès... i como tot procès cal agafar-ho amb calma, ara sincerament no et veig mirant obres.
Més aviat et veuria fent més passejades en bici com fas de tant en tant que mirant les obres del metro o del tren.
David, jo no dic res, que després tot se sap, però el meu pare que també deia que no aniria a vigilar obres, i el casal el pensava trepitjar ni en pintura, va acabar tenint un hortet (un clàssic) vigilant les Obres de El Corte Ingles (quan el feien) i anant a fer caramboles al casal. Compte!
Va,Francesc, que hi ha molta cosa per llegir i molt per escriure...i pintar i xerrar i...(tot el món per davant).
Salutacions.
començo a organitzar-me Alberich, mica en mica, és qüestió d'anar-s'hi adaptant.
Publicar un comentario en la entrada