LA INDEPENDÈNCIA EMOCIONAL

Aquest comentari el vaig penjar el 3 de septembre passat, tocava un tema que em sembla no ha comentat ningú, la independència emocional, o sia el vot independentista dels qui no son independentistes. Era un comentari d'aquels que en posar-lo et dius: aquí hi haurà polémica, i resulta que només va deixar un parell de comentaris en Pepe. En revisar-ho m'he adonat que el vaig penjar un divendres que és el pitjor dia de la setmana. Com em sembla que la reflexió d'aquest vot de la independència emocional caldria considerar-la, el torno a posar. Diria que no hi haurà més oportunitats com aquesta per copsar-lo, si algú s'atreveix a demanar un referèndum.

"El suport a la independència de Catalunya s'eleva avui al 37% mentre que el rebuig a la independència cau al 41%, segons una enquesta de l'Institut Noxa per a La Vanguardia de fa uns mesos. Això situa la diferència en només quatre punts, mentre que el novembre de 2008 la diferència era de 14 punts i l'octubre del 2009, d'onze.
L'independentisme creix especialment entre els votants del PSC, que fa dos mesos donaven suport a la independència en un 22% i actualment ja puja al 35%. Els votants de CiU segueixen dividits, amb percentatges a favor i en contra al voltant del 40%, mentre que a ICV-EUiA un 41% està ara a favor i un 51%, en contra. Vuit de cada deu votants d'Esquerra aposta per la independència, mentre que tres de cada quatre del PP la rebutja.... i fins aquí el bonic conte de la lletera.

-

La realitat és que en els últims mesos s'ha produït un augment de l'independentisme emocional, producte del català emprenyat, del català cansat, del català en crisi... Van mal dades, i en la nostra societat ha quallat la idea de separar-nos d'aquest llast feixuc, antiquat i oneròs dit Espanya. Però no per un sentiment de Pàtria, de País, simplement`per esgotament, avorriment, per la constatació que ès un mal company de viatge amb el qui anem enlloc i amb la creença - dubtosa - que sense ella aniriem millor, segons expliquen els números que amb relativa bona fe presenten alguns erudits pro independentistes.

.

La meva postura sobre aquests conceptes de Pàtria, Nació, és clara. Visc al segle XXI, i sóc conscient que aquests conceptes són antiquats i no tenen cap raó de ser a dia d'avui, és més sembla shaurien ja d'haver superat del tot. No es pot construir el futur amb conceptes del segle XIX, que és quan es varen formar les nacions. Sóc dels qui es creu (dels pocs) el concepte d'Europa i el fet de ser i considerar-me Europeu, tot i que el projecte és encara a les beceroles i avança lentament, molt lentament.

-

Es va en el camí d'una Europa unida i forta i aqui anem a la fragmentació que és exactament a l'inrevés, tot perquè n'estem farts d'aquest ens anquilosat que es Espanya, sense adonar-nos-en, que molts del defectes que li critiquem els compartim amb gairebé entusias-me. Compartim la patètica mediocritat de representants polítics (sort que ara torna a la política Catalana Kid Corbacho), amb els que no es pot anar enlloc. No tenen ni full ni ruta, i per protegir-se del sol en comptes de posar el palmell de la mà com els indis en horizontal el posen en vertical, de manera que el més lluny que hi veuen és la seva panxa o les puntes de les sabates.

L'espectavle vodevilesc, de sainet de l'Esquerra Independentista amb els seus fraccionaments fraccionats en faccions és lamentable i ha de donar una sensació de desencís en la gent que creu en la independència. Laporta, Carretero, Esquerra, López Tena, la Cup i algun altre grupuscle que encara pot sortir. Un autèntic desgavell.

I amb aquest panorama anem a unes elecciones que es faràn abans de acabar l'any (deixe-m'ho aixi) en que a la hora de la veritat tindrem el vot polaritzat de sempre entre PSc i CIu amb la tendència a pujar els Convergents, la desfeta d'Esquerra i ICv i la fragmentació dels partidets independentistes que no faràn gran cosa cap d'ells però tocaràn les olletes als altres, i serem on sempre, a la terra del mai més. O sia que després de les eleccions, aquesta independència emocional és quedarà en no res, i hom té la percepció que per aquest viatge no calia patir tant com hem patit amb la redacció fulgor i mort de l'Estatut i tot el que hi ha hagut emmig, TC inclós.

I en tot aquest assumpte, que hi diu Espanya? Res, saben de vell que som inofensius, que com un gos petener bordem pero no mosseguem i que en aquesta qüestió com en altres només ens quedem amb l'elegant e impùdic fet del gest, en un etern coitus interruptus. Hi ha un vell acudit de Woody Allen a Annie Hall que seria l'imaginari de com ens contempla Espanya:

-

 "Doctor, el meu germà és boig, es creu que és una gallina...

I perquè no l'ingresa en un manicomi? - li pregunta aquest -Veurà, diu Allen....és que necessito els ous."

I és que, com Israelians i Palestins, estem condemnats a entendren's."
.