Com cada diumenge he anat a primera hora a veure al Santiago, el meu pare, que per cert avui és el seu sant. Quan he arribat a casa seva no tenien llum, els d'Endesa estaven arreglant no se què i ja n'estaven assabentats. Hem anat amb la Tina (la gosseta) fins el Mercat central a fer el tallat, a la granja que hi ha just a la cantonada davant de l 'escola Industrial.
S'hi estava bé, avui hi havia poca humitat i una lleu marinada refrescava l'ambient. M'explicava el Santiago que ahir varen anar a Sant Feliu de Codines a sopar que feien la festa de no se què, perquè no ho he acabat d'aclarir, si m'ha explicat el que varen menjar i finalment he aconseguit que m'expliquès com estava la familia, al Dorse li fan malt els osssos i a la tiene Anita demà el dia del seu sant l'operen de cataractes.
S'ha recordat avui de l'aniversari de Roberto que diumenge passat va fer tres anys i m'ha donat diners per a ell. L'hi he dit que em camvio el cotxe, que la setmana vinent ja el tindré, i hem quedat que dissabte aniré a buscar a la tieta Teresina al convent del carrer d¡Elisabets a Barcelona i dinarem tots a casa, què la Mercé (la companya sentimental del meu pare) diu que farà una paella de muntanya. La tieta va molt feixuga i si no ens afanyem dificilment podrà venir gaires vegades més a Sabadell.
Mentre tornàvem de fer el tallat amb la gosseta, una senyora ens ha saludat amb el pertinent Bon dia! aspecte gairebé impertinent en una urbs on ningú saluda ningú, però a Sabadell encara ens queden residuus de comportament de poble malgrat ser dos-cents mil habitants.
No ha passat res extraordinari aquest matí de diumenge, on des que em vaig casar he anat sempre a veure als meus pares cada matí, però sento que és un ritual que s'acaba. Em sembla que era Borges qui va deixar dit que havia comés el pitjor dels pecats què es poden cometre a la vida: no ser feliç. El Santiago, el meu pare ha estat feliç a la seva vida, no ha envejat mai res ni ha dessitjat gran cosa, i dic feliç en el sentit raonablement feliç.
El Santiago té 93 anys i malgrat tenir el cap clar i valdres per ell mateix mica en mica es va fonent, i un dia d'aquests, un diumenge d'aquests, quan falti, em llevar-me em sentiré orfe, sense saber on anar ni amb qui compartir el tallat.
*
S'hi estava bé, avui hi havia poca humitat i una lleu marinada refrescava l'ambient. M'explicava el Santiago que ahir varen anar a Sant Feliu de Codines a sopar que feien la festa de no se què, perquè no ho he acabat d'aclarir, si m'ha explicat el que varen menjar i finalment he aconseguit que m'expliquès com estava la familia, al Dorse li fan malt els osssos i a la tiene Anita demà el dia del seu sant l'operen de cataractes.
S'ha recordat avui de l'aniversari de Roberto que diumenge passat va fer tres anys i m'ha donat diners per a ell. L'hi he dit que em camvio el cotxe, que la setmana vinent ja el tindré, i hem quedat que dissabte aniré a buscar a la tieta Teresina al convent del carrer d¡Elisabets a Barcelona i dinarem tots a casa, què la Mercé (la companya sentimental del meu pare) diu que farà una paella de muntanya. La tieta va molt feixuga i si no ens afanyem dificilment podrà venir gaires vegades més a Sabadell.
Mentre tornàvem de fer el tallat amb la gosseta, una senyora ens ha saludat amb el pertinent Bon dia! aspecte gairebé impertinent en una urbs on ningú saluda ningú, però a Sabadell encara ens queden residuus de comportament de poble malgrat ser dos-cents mil habitants.
No ha passat res extraordinari aquest matí de diumenge, on des que em vaig casar he anat sempre a veure als meus pares cada matí, però sento que és un ritual que s'acaba. Em sembla que era Borges qui va deixar dit que havia comés el pitjor dels pecats què es poden cometre a la vida: no ser feliç. El Santiago, el meu pare ha estat feliç a la seva vida, no ha envejat mai res ni ha dessitjat gran cosa, i dic feliç en el sentit raonablement feliç.
El Santiago té 93 anys i malgrat tenir el cap clar i valdres per ell mateix mica en mica es va fonent, i un dia d'aquests, un diumenge d'aquests, quan falti, em llevar-me em sentiré orfe, sense saber on anar ni amb qui compartir el tallat.
*
.jpg)
12 han dit.:
Precioso Francesc! Un encanto tu relato!
Pusé el traductor de google chrome que me parece bueno, por lo menos lo entendí todo.
Me gusto mucho saber que tu papa sigue bien y estoy segura que aun vivera muchos años mas arropado con el cariño de todos especialmente el tuyo.
Cuando el ya no este, se que no te sentiras huerfano porque seguiras tomando el cortado y sentiras siempre la presencia de tu papa en todos los sitios que lo tuviste a tu lado.
Dale un beso mio, dile que una amiga tuya portuguesa lo quiere a la distancia.
Dile que en mi viaje (virtual) a Sabadell lo iré a saludar.
Un beso para ti !!
Òndia, tens molta sort de veure'l raonablement bé per l'edat, la veritat!!!
Quina sort tenir un pare tan ufanós i amb aquesta edat!
(El meu epd no va arribar ni a l'edat de la jubilació)
Bonic post!
Francesc desitjo que puguis disfrutar durant el temps que puguis d'aquest ritual del diumenge.
A la vida no tot dura 100 anys però saber disfrutar de determinats instants són un regal...
se lo daré Flor.
molt bé està Júlia i té el cap ben clar.
Oh Gabriel! si del meu pare depén, 100 i els que facin falta, encara fa plans a llarg termini
Un article preciós, que evoca un munt de petites coses que són les que formen les grans veritats del viure i que demostren un gran amor per les mateixes.
Espero que puguis gaudir per molts anys d’aquest pare tant trempat que tens de la teva família i que aquest sentiment fatal que intueixes sigui ben llunyà.
Salutacions.
Papa, quan l'avi ja no hi sigui, si vols, jo vindré cada diumenge a fer un tallat amb tu..
això, es clar, si no el prepares tu, que sempre m'el fas fred!
Txell
gràcies Txell, ja t'el faré tebi a partir d'ara
ERaon, per a mi és un privilegi poder veure el meu pare cada diumenge i lo bé que está a la seva edat.
Que bé que pugueu compartir tot això. I que siguis capaç de valorar-ho.
El temps és cruel per a tothom, però si aprenem a gaudir-ne dia a dia les coses es porten molt millor. Saber que és feliç és un regal, no ho dubtis, potser tot en podríem aprendre una mica, doncs.
Saps Joan, a vegades quan perdem alguna persona estimada hauriem de pensar en el temps que l'hem pogut gauduir, i en el cas del meu pare - i que duri - he tingut el privilegi de tenir-lo molt de temps.
Publicar un comentario en la entrada