Sé que la poesia es indispensable, però no sabria dir per a que". Jean Cocteau.
El dia 31 d'aquest calorós més d'agost farà quatre anys que vaig començar a escriure en aquest blog, i un més d'agost també, d'aixó en farà cinc anys vaig començar a fer quelcom que mai se m'hauria ocorregut que faria: escriure poemes.
La culpa fou d'en Pep Ribal que em va gairebé obligar a llegir Pessoa, d'ell vaig passar a Neruda, Machado, Garcia Lorca i ja estava enganxat. Vaig seguir amb Martí Pol, Carner, Formosa, Margarit, Maria Mercè Marçal, Joan Elies Adell, Forcano, Rafart, Pizarnik, Joan Salvat Papasseit, Vinyoli i molts altres poetes que ara no recordo però que he llegit, o potser perquè no cal fer una llista llarguíssima. I vaig començar a llegir Rimbaud i Baudelarie i aquí va canviar tot, com un mitjó es va capgirar la meva percepció sobre la poesia, no tan sols l’apreciava sinó que sabia per a que servia. Deia no recordo qui que la poesia servia per informar de les nostres negligències. Diu Czeslaw Milosz que en l’essència de la poesia hi ha quelcom d'indecent: desperta en nosaltres coses que no sospitàvem tenir. I és cert, n'he parlat en alguna ocasió i poemes que hom a escrit l'endemà o al cap d'uns dies se'm fan irreconeixibles com si no fossin meus. La poesia de sempre ha estat menystinguda, considerada una sort d'art menor, i no és així, ans al contrari, per aixó perviu tot i que possiblement hi hagi més poetes que lectors de poesia. Poesia que no cal ser rimada, pot ser prosa poètica, com deia Baudelaire, o pot ser quelcom més que simple poesia.
"La poesia no es sinó l'imatge del que suceeix, llevat que aixó sia el contrari" (Jabès). "La poesía no quiere adeptos, quiere amantes", deia Garcia Lorca, que aqui l'encertava en la diagnosi. No la menystinguem doncs, simplement intentem apropar-nos-hi honestament, sense prejudicis, val la pena.
La culpa fou d'en Pep Ribal que em va gairebé obligar a llegir Pessoa, d'ell vaig passar a Neruda, Machado, Garcia Lorca i ja estava enganxat. Vaig seguir amb Martí Pol, Carner, Formosa, Margarit, Maria Mercè Marçal, Joan Elies Adell, Forcano, Rafart, Pizarnik, Joan Salvat Papasseit, Vinyoli i molts altres poetes que ara no recordo però que he llegit, o potser perquè no cal fer una llista llarguíssima. I vaig començar a llegir Rimbaud i Baudelarie i aquí va canviar tot, com un mitjó es va capgirar la meva percepció sobre la poesia, no tan sols l’apreciava sinó que sabia per a que servia. Deia no recordo qui que la poesia servia per informar de les nostres negligències. Diu Czeslaw Milosz que en l’essència de la poesia hi ha quelcom d'indecent: desperta en nosaltres coses que no sospitàvem tenir. I és cert, n'he parlat en alguna ocasió i poemes que hom a escrit l'endemà o al cap d'uns dies se'm fan irreconeixibles com si no fossin meus. La poesia de sempre ha estat menystinguda, considerada una sort d'art menor, i no és així, ans al contrari, per aixó perviu tot i que possiblement hi hagi més poetes que lectors de poesia. Poesia que no cal ser rimada, pot ser prosa poètica, com deia Baudelaire, o pot ser quelcom més que simple poesia.
"La poesia no es sinó l'imatge del que suceeix, llevat que aixó sia el contrari" (Jabès). "La poesía no quiere adeptos, quiere amantes", deia Garcia Lorca, que aqui l'encertava en la diagnosi. No la menystinguem doncs, simplement intentem apropar-nos-hi honestament, sense prejudicis, val la pena.
Curiosament tot i no considerar-me encara poeta, escric dos o tres poemes a la setmana des de fa cinc anys, i necessito poc per fer-los (lo qual no deu ser bó) tot i que després els puc estar corretgint constantment.
-
-
Hi ha una premisa però, necessito un punt de partida d'un altre poema, com el que us poso a baix i que és el de demà a Anoarra. Del començament del poema d'en Joan Margarit velles telenotícies n'ha surgit el poema de demà "DESIREIA".
No se si la poesia és indispensable, però és necessària i gratificant en molts casos i ens informa de bastant més que de les nostres negligències.
Desireia
Quan al cel encara es veien estrelles
que es reflectien a basses i bassals
a les nits d'estiu a l'Estany,
i la mainada no anavem a dormir
a l'hora que ara en dirien adequada
vagarejavem dia i de nit pel poble
durant els calorosos mesos de l'estiu.
De nit, una mica més amunt de l'era
de l'oncle malcarat
amb qui no vaig arribar a entendre'm
mai, i qui fou el primer de dir-me vailet,
ens estiràvem a terra amb en Franciscu
a contemplar el cel entatxonat d'estrelles.
Més o menys cadascun de nosaltres
havia triat quina era la seva i fins i tot
li haviem posat un nom. Desireia és deia
la que jo havia escollit no us sabia dir perquè,
ni d'on havia sortit el posar-li aquest nom.
Alli, estirats cada nit, semblava que l'univers
ens hagués de caure al damunt,
mentre veiem passar de tant en tant,
la cua refulgent d'una estrella fugaç
i jugàvem a descobrir les constel·lacions.
I així, conscients de la nostra petitesa
nit rere nit ens anàvem fent grans.
*
*
Quan al cel encara es veien estrelles
que es reflectien a basses i bassals
a les nits d'estiu a l'Estany,
i la mainada no anavem a dormir
a l'hora que ara en dirien adequada
vagarejavem dia i de nit pel poble
durant els calorosos mesos de l'estiu.
De nit, una mica més amunt de l'era
de l'oncle malcarat
amb qui no vaig arribar a entendre'm
mai, i qui fou el primer de dir-me vailet,
ens estiràvem a terra amb en Franciscu
a contemplar el cel entatxonat d'estrelles.
Més o menys cadascun de nosaltres
havia triat quina era la seva i fins i tot
li haviem posat un nom. Desireia és deia
la que jo havia escollit no us sabia dir perquè,
ni d'on havia sortit el posar-li aquest nom.
Alli, estirats cada nit, semblava que l'univers
ens hagués de caure al damunt,
mentre veiem passar de tant en tant,
la cua refulgent d'una estrella fugaç
i jugàvem a descobrir les constel·lacions.
I així, conscients de la nostra petitesa
nit rere nit ens anàvem fent grans.
*
*
Nota prosaica que no poètica: Aquest comentaria el devia haver programat per demà, però sense voler l'he actualitzat i com hi ha gent que en rebre l'RSS treu el nas i després es queixen que els apareix el títol i no troben el comentari. ja el deixo, avuui, dos pel preu d'un. De fet ja no ve d'aquí.
*
.jpg)
10 han dit.:
Ara sí que m'has tocat el punt feble. Algú va definir la filosofia com la "música del pensament" No seré jo qui ho refute, però pense que és la poesia qui millor compleix aquesta funció. Tan essencial és, que la paraula hi té el pes que a la frase li pertoca en la prosa. Per això, la seua peculiar dificultat que ens dona com a fruit aquella imatge que sorgeix com una llum i que ens fa comprendre el que mai podrem explicar. La contemplació es un estat poètic i el teu poema ho reflecteix sobradament. Felicitats.
La poesia t’obre al món dels sentiments, i al de les emocions. És una mena de catarsi de l’ànima, que descarrega les seves tripes i els seus fluids més amagats.
Et felicito per aquesta poesia i pels cinc anys de poeta i els quatre de blogaire.
Una abraçada.
No sóc gaire de poesia, però alguns dels que anomenes sí que m'agraden, i força. No em sorprèn gens que n'escriguis, perquè vaig veient que ets encara més multidisciplinar del que pensava...
Grácies Vicicle. Hi ha qui diu que la màxima expressió poètica són les matemàtiques.
Grácies Ramon. quan tornis ja ens veurem algún matí.
hi ha o hi havia una categoria laboral que es deia "Operario polivalente de oficios varios". doncs aixó.
"Poesía necesaria como el pan de cada día, como el aire que respiro trece veces por minuto", decía Celaya. Un poco exagerado, quizás. Yo creo que la poseía es más bien levadura y perfume que pan y aire
Celaya era un poco exagerado Pepe, me quedaria con tu definicion de levadura y perfume que no pan y aire, sólo que la levadura huelo no muy bièn y en cambio el pan recien salido del horno huele como a perfume de la naturaleza.
un abrazo
Crec que, tard o d'hora, tots els aficionats a les paraules acaben acostant-se a la poesia. És un repte, una síntesi, un joc de lletres dites i d'altres ocultes, i per això és tan complicada de vegades i tan simple d'altres.
Suposo que és com un quadre abstracte. si només hi fas una ullda és difícil entendre-hi res, però si t'hi fiques dins i l'explores hi ha tot un petit món amagat ... Estic desvariant.
a mi em va costar prou doncs, Joan.
Quan a la visió de la poesia és correcte la teva desvariació, és així.
Publicar un comentario en la entrada