"I un neix, i plora només treure el cap de l’úter matern. No plora de por (encara no en té) plora de dolor i patiment per l'esforç de sortir del seu refugi dels últims nou mesos, davant l'estranyesa d'un món nou i desconegut per a ell, que inconscientment sap li serà hostil. La resta un esforç inútil que condueix al no res d'on acabes d'arribar, on esdevé un altre plor de pànic en el moment final davant el silenci infinit que irremeiablement t’atrapa sens remissió. Enmig, poc més que un nàufrag abandonat en un oceà que sap mai veurà a Godot ni arribarà a cap platja, i malgrat tot lluita contra l'adversitat amb la vana il·lusió d'arribar-hi, potser perquè el sol fet d'obrir els ulls i contemplar la vida com es mou al seu voltant, com palpita, l'omple d'esperança, i la percepció de la bellesa de les petites coses li dona els ànims necessaris per continuar a la deriva, surant cap enlloc fins arribar a l'ineludible destí final, on hi ha el no res. Abans però, la cruel venjança de la naturalesa, la vellesa, lenta i tenaç, inexorable.
La mort, no és purament un canvi més, és la fi de tot....", i, abans de la mort, si fos possible hom demanaria la potestad de ser consciet en el moment previ a ella, crec que hem adquirit el dret de acomiadar-nos dels nostres, i fer-ho tambè de nosaltres mateixos, doncs sabem que no ens tornarém a trobar mai més, que en tancar els ulls per última vegada ens sentirem envoltats per la foscor i una sensació d'angoixa infinita. Crec no es demanar molt i revesteix d'una certa dignitat un final que 'per se', és indigne.
*
La mort, no és purament un canvi més, és la fi de tot....", i, abans de la mort, si fos possible hom demanaria la potestad de ser consciet en el moment previ a ella, crec que hem adquirit el dret de acomiadar-nos dels nostres, i fer-ho tambè de nosaltres mateixos, doncs sabem que no ens tornarém a trobar mai més, que en tancar els ulls per última vegada ens sentirem envoltats per la foscor i una sensació d'angoixa infinita. Crec no es demanar molt i revesteix d'una certa dignitat un final que 'per se', és indigne.
*
.jpg)
5 han dit.:
¿Estamos seguros de que no hay nada?. No conozco a nadie que afirme, por conocimiento propio,que existe el más allá; como tampoco lo conozco en sentido contrario. Pero si es verdad que la energía, ni se crea ni se destruye, las posibilidades de transformación son inmensas. Creo firmemente, que si llega un momento en mi vida en el cual digo... Temujin, hasta aquí hemos llegado, has vivido la más dignamente que has podido, has actuado como quisieras que la gente actuase contigo; pero se acabo la peseta, el viaje se ha acabado y ya eres una molestia para tu dignidad y para tu familia... NADIE puede quitarme la decisión de dejar esta forma de vida, nadie...
eso depende de cada uno, yo creo que no hay nada, y creo como dices que tengo derecho a escoger el momento de acabar con esto, puesto que nadie me pidió permiso para traerme aquí, por lo menos creo tener el derecho de decidir cuando acaba el viaje.
Estic amb tu, jo em vull acomiadar, com cal.
I espero tenir la força i la dignitat de fer les oses també com cal, sense por.
La matèria és transforma i no es destrueix, però les possibilitats de que el conjunt d’elements que formen un tot orgànic i una unitat de consciència es repeteixin, és improbable. Per això no crec que hi hagi més enllà. Un final digne és una de les assignatures pendents de la nostra civilització viciada de tants anys de religiositat.
no hi ha final més enllà del tanatori Ramón. Quan al final digne, fins que no s'aprovi la eutanàsia, haurem de veure com els velles pateixen inutilment fins el moment de la mort.
Publicar un comentario en la entrada