Aquest comentari el vaig penjar el 3 de septembre passat, tocava un tema que em sembla no ha comentat ningú, la independència emocional, o sia el vot independentista dels qui no son independentistes. Era un comentari d'aquels que en posar-lo et dius: aquí hi haurà polémica, i resulta que només va deixar un parell de comentaris en Pepe. En revisar-ho m'he adonat que el vaig penjar un divendres que és el pitjor dia de la setmana. Com em sembla que la reflexió d'aquest vot de la independència emocional caldria considerar-la, el torno a posar. Diria que no hi haurà més oportunitats com aquesta per copsar-lo, si algú s'atreveix a demanar un referèndum.
"El suport a la independència de Catalunya s'eleva avui al 37% mentre que el rebuig a la independència cau al 41%, segons una enquesta de l'Institut Noxa per a La Vanguardia de fa uns mesos. Això situa la diferència en només quatre punts, mentre que el novembre de 2008 la diferència era de 14 punts i l'octubre del 2009, d'onze.
L'independentisme creix especialment entre els votants del PSC, que fa dos mesos donaven suport a la independència en un 22% i actualment ja puja al 35%. Els votants de CiU segueixen dividits, amb percentatges a favor i en contra al voltant del 40%, mentre que a ICV-EUiA un 41% està ara a favor i un 51%, en contra. Vuit de cada deu votants d'Esquerra aposta per la independència, mentre que tres de cada quatre del PP la rebutja.... i fins aquí el bonic conte de la lletera.
"El suport a la independència de Catalunya s'eleva avui al 37% mentre que el rebuig a la independència cau al 41%, segons una enquesta de l'Institut Noxa per a La Vanguardia de fa uns mesos. Això situa la diferència en només quatre punts, mentre que el novembre de 2008 la diferència era de 14 punts i l'octubre del 2009, d'onze.
L'independentisme creix especialment entre els votants del PSC, que fa dos mesos donaven suport a la independència en un 22% i actualment ja puja al 35%. Els votants de CiU segueixen dividits, amb percentatges a favor i en contra al voltant del 40%, mentre que a ICV-EUiA un 41% està ara a favor i un 51%, en contra. Vuit de cada deu votants d'Esquerra aposta per la independència, mentre que tres de cada quatre del PP la rebutja.... i fins aquí el bonic conte de la lletera.
-
La realitat és que en els últims mesos s'ha produït un augment de l'independentisme emocional, producte del català emprenyat, del català cansat, del català en crisi... Van mal dades, i en la nostra societat ha quallat la idea de separar-nos d'aquest llast feixuc, antiquat i oneròs dit Espanya. Però no per un sentiment de Pàtria, de País, simplement`per esgotament, avorriment, per la constatació que ès un mal company de viatge amb el qui anem enlloc i amb la creença - dubtosa - que sense ella aniriem millor, segons expliquen els números que amb relativa bona fe presenten alguns erudits pro independentistes.
.
La meva postura sobre aquests conceptes de Pàtria, Nació, és clara. Visc al segle XXI, i sóc conscient que aquests conceptes són antiquats i no tenen cap raó de ser a dia d'avui, és més sembla shaurien ja d'haver superat del tot. No es pot construir el futur amb conceptes del segle XIX, que és quan es varen formar les nacions. Sóc dels qui es creu (dels pocs) el concepte d'Europa i el fet de ser i considerar-me Europeu, tot i que el projecte és encara a les beceroles i avança lentament, molt lentament.
-
Es va en el camí d'una Europa unida i forta i aqui anem a la fragmentació que és exactament a l'inrevés, tot perquè n'estem farts d'aquest ens anquilosat que es Espanya, sense adonar-nos-en, que molts del defectes que li critiquem els compartim amb gairebé entusias-me. Compartim la patètica mediocritat de representants polítics (sort que ara torna a la política Catalana Kid Corbacho), amb els que no es pot anar enlloc. No tenen ni full ni ruta, i per protegir-se del sol en comptes de posar el palmell de la mà com els indis en horizontal el posen en vertical, de manera que el més lluny que hi veuen és la seva panxa o les puntes de les sabates.
L'espectavle vodevilesc, de sainet de l'Esquerra Independentista amb els seus fraccionaments fraccionats en faccions és lamentable i ha de donar una sensació de desencís en la gent que creu en la independència. Laporta, Carretero, Esquerra, López Tena, la Cup i algun altre grupuscle que encara pot sortir. Un autèntic desgavell.
I amb aquest panorama anem a unes elecciones que es faràn abans de acabar l'any (deixe-m'ho aixi) en que a la hora de la veritat tindrem el vot polaritzat de sempre entre PSc i CIu amb la tendència a pujar els Convergents, la desfeta d'Esquerra i ICv i la fragmentació dels partidets independentistes que no faràn gran cosa cap d'ells però tocaràn les olletes als altres, i serem on sempre, a la terra del mai més. O sia que després de les eleccions, aquesta independència emocional és quedarà en no res, i hom té la percepció que per aquest viatge no calia patir tant com hem patit amb la redacció fulgor i mort de l'Estatut i tot el que hi ha hagut emmig, TC inclós.
I en tot aquest assumpte, que hi diu Espanya? Res, saben de vell que som inofensius, que com un gos petener bordem pero no mosseguem i que en aquesta qüestió com en altres només ens quedem amb l'elegant e impùdic fet del gest, en un etern coitus interruptus. Hi ha un vell acudit de Woody Allen a Annie Hall que seria l'imaginari de com ens contempla Espanya:
-
-
"Doctor, el meu germà és boig, es creu que és una gallina...
I perquè no l'ingresa en un manicomi? - li pregunta aquest -Veurà, diu Allen....és que necessito els ous."
I és que, com Israelians i Palestins, estem condemnats a entendren's."
.
I és que, com Israelians i Palestins, estem condemnats a entendren's."
.
14 han dit.:
Se'm fa estrany veure una independència no emocional. Les emocions ens mouen, i no hi veig cap problema en acceptar que si el tema està sobre la taula és perquè n'estem tots fins al capdamunt de la relació malaltissa que ens lliga a Espanya. Ara més que mai.
Els independentistes de fa temps (entre els que m'incloc) i els nous, tan és. Tots creiem que el futur dels nostres fills serà millor en un estat propi que no depengui d'altres. No és cosa nostra, mitja Europa ha patit processos similars perquè si l'objectiu és ser escoltat a Brusel·les, qualsevol porta entremig és un destorb.
Què ens aporta avui Espanya? Res de bo. Doncs canviem-ho. Que ningú ens vulgui fer creure que les fronteres són inamovibles. No senyors, la història demostra que el canvi és la norma i no pas l'excepció.
Això dels independentismes porta per camins inescrutables. Jo, per exemple he dit que sent espanyol com sóc, m'agradaria independitzar d'Espanya. És a dir, em vindria a agradar una cosa així com que espanya es inedependizara d'Espanya.
No sé ben bé en què consisteix això. Però tinc clar que és just el que vull. És clar, és un malviure el meu ...
Salut
Som societats paral•leles amb problemes comuns. Ambdós hem fet tot el camí constitucional espanyol, des del 1812 a les darreres sentències del TC, junts. Tenim vicis comuns i compartim errors constitucionals conjuntament. Som com aquells matrimonis que no s’avenen, però no sabries ben bé a qui donar-li la culpa. Si es separen que fan?. Se’n van a casa dels pares? Es parteixen el pis? No hi ha un pla estratègic i ens movem de manera purament reactiva. Això pensant que s’ha superat el “la maté porqué era mia”, com a anacronisme d’un passat oblidable.
A mi també em sembla que el pas dels anys elimina diferències. Igual com tot el món s'ha tornat líquid i s'ha mesclat, que diria Baumann, els conceptes nacionals perden significat. La paradoxa és que cada tendència genera la contrària: quan menys sembla necessari el nacionalisme, és quan revifa. Misteris de les ciències socials.
Prò més enllà de l'antropologia social, a mi em sembla que tot això és un debat artificial i dels polítics, i que a una majoria immensa ens interessa poc.
Joan, jo entenc l'indenpendentisme a l'us com a racional i a vegades agosserat, al dir emocional vull dir que un tipus de ciutadà no independentista, emocionalment forçat per una serie de circumstancies podrias esdevenir un votant independentista.
Cony! els de la Taberna que us preneu? i si Espanya s'independitza d'Extremadura o de Catalunya?
Diriem Ramón que com a la vida real, com tenim el pis hipotecat no ens podem separar i hem d'aprendre a conviure junts sense prendre mal. Ah! i pagar l'hipoteca a parts iguals, cosa que ara no succeeix.
Lluís, després em renyen els de la ceba, però aixó de les patries i els nacionalismes es un concepte antiqüat del segle XIX, començaments del XX. Estem a Europa, dins els futurs Estats units d'Europa i si ens el volem creure aquest projecte, les nacions mica en mica aniràn perdent pes. El problema és que mentrestant hem de patir Espanya. Pero ja hi enim una llarga pràctica.
Dejo un comentario que deje en casa de Alberich.Sobre el llamado (mal llamado para mi) "problema catalán". Yo no tengo ningun problema con Cataluña o el Pais Vasco.
Hay un "problema catalán"?. ¿Cual es? ¿en que consiste?. Me parece a mi que ahora el problema es mundial. Que la caída del sistema capitalista y la vuelta a los mismos principios que originaron el problema, eso si que es un problema. Tal vez, (deduzco por algunas opiniones que veo en círculos independentistas), sois un poco egocéntricos, os pensáis que la solución a los problemas pasa exclusivamente por la independencia. No lo se, pero hay que pensar en el día después. El día después de la creación de un estado independiente catalán, imagino que pediríais la incorporación a la Comunidad Económica Europea. La creación de un Banco de Cataluña, aunque siguierais utilizando el Euro. Fuerzas Armadas, un ejercito.. todos los países lo tienen. Distribución territorial y administrativa nuevas, embajadas y otra serie de cosas que son necesarias. Más gastos.
No se, el poder que tenéis con el sistema electoral actual en España, al igual que vascos, os da una potencia en el Congreso muy fuerte. Potencia que no corresponde con la población, ni con los votos. Solo hay que ver los resultados de las ultimas elecciones y el caso de PNV con Zapatero.Mi postura es clara. Yo haría un referéndum de independencia, si la mitad más uno de los habitantes, dice que si.. pues ya esta. Que os vaya bien en vuestra nueva andadura, y si sale que no cambiar el sistema electoral por uno más justo y equitativo. Hacer un estado más unido, donde las personas y los hogares tengan primacía sobre banderas y corporaciones especulativas financieras. Yo siempre he oído que la unión hace la fuerza. También creo que podemos vivir muy bien juntos y que tanta bandera solo beneficia a unos pocos a cuenta de muchos. Un saludo con todo el respeto.
Temujín,
Me parece que ya te he contestado en mi blog, pero añado que el concepto "problema catalán" no es un invento de algún bloguero. Ya en época de Felipe IV se hablaba de él. Persiste en el tiempo y ha presidido la política española a lo largo de todo el siglo XX. A principios del siglo XX se hablaba de cuatro problemas: el militar,el religioso,el agrario y el catalán. De todos ellos, persiste el último, puesto que a todos los demás, con paños calientes o sin ellos, se les ha relativizado.
El encaje de Cataluña en el estado español es un problema mútuo: Cataluña tiene un problema y España también y és de consenso político y de no haber gestionado jamás un proceso constitucional sin elementos coactivos encima de la mesa.
Temujin, con el permiso de Francesc, me pido permiso para comentar tus palabras. Él queria debate, así que supongo que admitirá la licencia.
Con ideas como las tuyas me sentiria cómodo dentro de España, pero convendrás conmigo en que los catalanes solemos ser una especie de demonio encarnado en muchos círculos hispánicos, y con esas ideas ya no encajo. El respeto e interés que muestras no son la percepción habitual que recibimos de otros círculos. Que nos mirámos el ombligo es bastante cierto, pero hay que admitir que el continuo desprecio que recibimos nos incita a ello. Sí, creo que el independentismo se genera con la sensación de maltrato continuo.
Respecto a los gastos de Estado no lo veo igual, creo hoy por hoy ya pagamos nuestra parte estatal por todo eso que enumeras. Con unas cuentas propias, la cosa no variaria mucho. Es evidente que los males de la economia mundial nos afectarian igualmente, pero hoy tenemos lastre añadido.
Soy donante de sangre, a mucha honra, y lo hago de manera altruista por más que luego me inviten a una merendola. No pregunto a quien destinan mi sangre antes de donar. Pero si un dia empiezan a sacarme sangre a litros y cada vez que salgo de ahí lo hago debilitado y con riesgo de anemia me lo empezaria a plantear seriamente. Si me quejo y encima me miran mal, diciendo que no soy solidario, me sentiré ofendido. Creo que se entiende el símil.
Un abrazo.
I perquè no som més optimistes? Pensar que res no canvia i que tot continuarà igual és dolent quan això acaba afectant les pròpies actuacions i decisions polítiques (i el propi vot). Jo he canviat, passo de vots estratègics i/o útils i votaré per l'independència.
Para que contestar Temujin, Ramón i Joan ya lo han hecho por mi. DE HECHO EL PROBLEMA NO ES CATALUNYA, el problema es España, que quiere tener una capital como Paris, però alrededor le falta Frància, y en un nacionalismo colonial que habian olvidado, Aznar lo hizo renacer haciendo que pierdan ya del todo las formas y la vergüenza, y sin ningun rubor estàn recortando derechos a Catalunya todos los dias.
Yo no quiero la Independència de España, quiero que españa se independice de Catalunya, o sease que nos eche de España. Si sómos un problema una mosca cojonera, ara que nos quieren, que nos dejen en paz. Al fin y al cabo ya no somos la locomorota que tiraba de la economia como antes, gràcias a sus constantes recortes en inversiones. Lo que sucede es que aún nos necesitan, aunque cada vez menos. La sombra de Aznar es alargada.-
Val més que votis Carmen de Mairena i la CORI, Optimista, és el vot ùtil.
Publicar un comentario en la entrada