"Una dona de 56 anys que treballava en un forn Bopan, del carrer Muntaner de Barcelona, ha mort com a conseqüència de les ferides d'arma blanca provocades per un atracador que ha estat detingut moments després d'assaltar l'establiment, situat al barri de Sant Gervasi."
La noticia és freda i asèptica com ho solen ser aquest tipus d'informacións. A aquest crim hem de sumar el del joier fa uns dies i la noia de Sant Carles de la Ràpita que treballava al Banc de Santander de Cambrils.
S'han succeit tres crims en un breu espai de temps, tres crims totalment diferents que no tenen res a veure entre ells, i ja tenim al personal esverat, demanant més polícia, més seguretat, etc etc.
Mira que n'es de gregari, inconsequent i poca-solta l'esser humà, incapaç de racionalitzar les situacions i analitzar-les, només faltava la pre-campanya pel mig i ja tenim tema. Barcelona és molt insegura, la gent es va matant pels carrers i et roben cada cinc segons, aixó és el caos i la policia no fa res, aixó sembla Méxic. etc etc, l'agrupació de Comerciants exigeix reunir-se amb l'Administració davant l'onada de crims, més etc etc, fins gairebé l'avorriment i el tedi.
Evidenment que em sap un greu relatiu (no els conec de res) la mort de la fornera, l'empleada del Santander o el joier, però és que un no es por anar angoixant per tota la gent que mor al seu entorn cada dia en diferents circumstàncies, i la repetició de la mort a la TV cada vegada ens ha deixa't més anestessiats en aquest sentit. El cas de la fornera, per ser el més proper és el més trist perquè la víctima coneixia al botxí, un degraciat cocainoman, però un desgraciat que pot matar com ha estat el cas, i no crec que posar deu, cent o mil vegades més policies pugui evitar una mort com aquesta, perquè és una mort absurda, una mort accidental, que no s'havia d'haver produït..
Aquestes morts són part del paisatge en el que vinim, part del peatge a pagar per viure dins una societat moderna i segura en la que la qualitat de vida i el seu temps és més gran i llarg que mai, una societat que no té enemics exteriors que la setgen constantement, que només té els interiors que té qualsevol altre societat pròxima a la nostra, i no ens enganyem, la mateixa violència que hi ha a Barcelona, més o meys és la de Roma, Paris, Madrid, Berlin o Londres, només que en aquestes altres capitals la gent no té tant d'auto odi destructiu vers la seva ciutat o possiblement és bastant menys gregaria i manipulable i té més sentit comú.
12 han dit.:
Precisament els tres casos són molt diferents i tenen poc a veure, per cert. El més preocupant, pel que fa a intencionalitat, és el del joier, precisament del que menys s'ha parlat.
Vivim en una societat en la qual, nens mimats com som, creiem que tot es pot preveure i prevenir, sigui amb polis o amb psicologia. Però el món és com és.
Tens tota la raó, poca cosa a afegir.
La mort de la fornera va rebre un inusual homenatge a TV3, que va recollir la dada següent: l'empresari de la cadena de forns va decidir obrir igualment la botiga "perquè els clients puguin manifestar el seu dol". O sigui: que comprin panellets, no fotem.
Els empresaris i els atracadors tenen certs punst en comú: l'amor als diners per damunt de tot. Vist així, l'atracador em sembla quasi metafísic.
Una sociedad con miedo, es muy manipulable, miedo al paro, miedo al vecino que puede ser un violador de tus hijos, miedo a ir a más de 120 kms por hora, miedo a expresarte (por el que diran), miedo a la banca, miedo a los jefes, miedo a la ruina. Luego vienen los salvadores que te multan (por tu bien), que te bajan el salario (por tu bien), que te desnudan en aeropuertos (por tu bien) y estas cosas que hacen por nuestro bien. Cobardes y maleables somos o nos estamos volviendo. Decía alguien quien este dispuesto a renunciar a su libertad por su seguridad, no se merece ni una ni otra... (o algo asi).
LLuis estoy seguro que el empresario va a dar la recaudacion de ese dia a la familia, pero seguro...¡¡¡que desconfiado!!!
LLuis estoy seguro que el empresario va a dar la recaudacion de ese dia a la familia, pero seguro...¡¡¡que desconfiado!!! ...Pués yo no lo estoy tanto...¡¡¡ salut
Es ironico, por si no se aprecia...
té la seva lógica Júlia, el joier no és dels nostres, pertany ua una altre classe social (aparentment) a banda que els atracaents a joieries són freqüents.
obrir o no obrir, Lluís. jo hauria tancat, però aquesta és una decisió molt personal.
Tampoco tiene por que darla Temujin, sólo era una empleada, lo que en terminos coloquiales de los empresarios se llama, carne de paso, sin más importáncia. Al dia siguiente habrà otra en su lugar con un contrato a medias y cobrando menos.
Miquel, ni la donarà, ni té perquè donarla, ni en aquest moment és el que més preocupa a la familia de la dependenta assassinada.
Me parece inmoral, abrir un establecimiento el día después de haber ocurrido un suceso de estas características. Seguramente ni cerrara para el entierro. No me parece moral, la verdad. Yo no lo haria.
totalmente de acuerdo.
Estic d’acord que el més preocupant és el del joier, possible víctima d’un grup mafiós i d’una delinqüència organitzada. Els altres i lamentables casos de la noia del banc, víctima d’un parell de desgraciats, fills de la gran bagassa, que ni saben que les entitats bancàries gairebé no toquen líquid i que sembla que porten una carrera galdosa atracant bancs, sense ofici ni benefici, seria esperpèntic si no fos que hi ha una víctima. I la fornera, apunyalada per un desgraciat enganxat a la droga, desesperat possiblement pel síndrome d’abstinència, formen part d’un inframón social que conviu amb l’estat del benestar pel que optem.
No m’atreveixo a qualificar la conducta del botiguer. Jo potser hagués tancat, però no puc empatitzar amb la reacció d’ells ni amb la dels seus empleats, tots de ben segur sotmesos al shock de la mort de la companya. Potser ho van veure clar que no havien de tancar i no per motius econòmics, exclusivament. També estaven oferint un servei. No ho sé, m’abstinc de fer-ne judicis precipitats.
Publicar un comentario en la entrada