Hi ha una vella pel·lícula d'Ingrid Bergmann "La visita del rencor (1964)". La sinopsi de l'argument es la seguent: Després d'anys d'un exili obligat, Karla Zachamassian (IngridBergman), la dona més rica del món, torna a la seva ciutat natal deñ centre d'Europa, Guellen, per venjar-se d'un home que va provocar, vint anys enrere, la seva marxa del lloc. .
El culpable d'aquell trist incident va ser Serge Miller (Anthony Quinn), un home de negocis molt conegut a la zona, que, temps enrerera va enganyar i seduir Karla, negant-se a ser el pare del seu fill i expulsant-la de Guellen, per així evitar possibles escàndols.
Després de la seva marxa i la mort del seu fill en tràgiques circumstàncies, Karla es va veure obligada a prostituir-se. No obstant això, la seva sort va canviar i va poder casar-se amb un multimilionari que a la seva mort la va fer hereva de tota la seva fortuna. Per això el principal objectiu de la seva tornada sigui posar en contra de Serge a tot el poble de Guellen i acabar amb la seva vida.
M'ha vingut al cap aquesta pel·lícula a ran del futur President de la Generalitat que a la tercera vegada aconseguirà per fi ocupar el càrrec, si aconsegueix les abstencions necessàries per a ser nomenat President dijous dia 23. La percepció és que malgrat el que hagi manifestat, després de més de vuit anys de travessa pel desert traspua rencor i pensa dur a terme la seva venjança. El problema és que en aquest desori que ja es veu a venir, amb la promesa del Concert econòmic i altres utopíes que serà l'objectiu del seu Govern generarà encara més frustració entre els catalans que el tripartit amb l'Estatut i les seves picabaralles de pati d'escola, que ja és generar. Vuit anys empassant-se bilis tard o d'hora han de sortir per algún lloc i el personatge no enganya. Ahir se li notava a la cara el seu emprenyament per no haver estat designat a la primera votació, a ell, que fa cara de no agradar-li perdre ni al parxís.
El temps dirà. . . .
8 han dit.:
Crec que els de CIU haurien de tenir molt clar que els ha votat la majoría del sector sobiranista del PSC, com a mal menor. Una dels primers 'miures' que li tocarà torejar serà la recent sentència del TSJC sobre declarar el castellà llengua vehicular, que té 'tela'.
Más madera! deia en Marx ( Grouxo)...
A mi el que em fa més angúnia -més i tot que el nacionalisme de campanar- és que veig tornar el nepotisme. Durant els 23 anys de pujolat varen prendre el país per la seva finca particular i el varen repartir entre els amics i afins. I ara, quan la vella guàrdia dels Prenafetes, Alavedres, Millets i similars estan encara acampats sobre Catalunya, quan la crosta partidista (que no només nacionalista) de TV3 està encara ben arrapada, ja els tornem a tindre aquí. Déu sap per quan de temps.
Veurem què passa, perquè tal com estan les coses potser sí que ens cal una mica de mala llet per variar. Només cal saber cap a on orientar-la.
De moment ja s'ha fet visible la sociovergència i el plàcet a la desmembració de l'autonomia, amb el vist-i-plau del cadell Pujol i l'Ernest Maragall a la sentència. Vaja, que anem de Guatemala a Guatepeor :(
segons diuen Ramón, amb la sentència no hi ha cap problema, lo qual vol dir que si hi ha un problema.
Doncs ja hi tornen a ser Brian
Joan aqui sempre estem marejant la perdiu que si són garses que si són perdius. I els altres ho saben i se n'aprofiten, ja ens tenen la mida presa.
Sí Montse, comencem bé, però pensa que ho fan per sentit de país.
Publicar un comentario en la entrada