Viure cada nou dia com si fos l'ùltim, malgrat saber amb certessa que n'hi haurà un altre l'endemà igual de monòton i feixuc. Potser perquè sabedor de l'avenir, el que més en molesta de mi mateix, és el fet que, malgrat tants anys acumulant errors, continúo insistint-hi amb una perseverança lloable. I és que venim del no res i camí del no res anem, i emmig, ens avorrim, entestats en sobreviure. Portem una munió d'anys buscant-li algún sentit a la vida, inventant-nos deus i paradisos eterns, quan en realitat, la vida no en té cap de sentit, i nosaltres perduts com una agulla en aquest immens paller, sóm criatures fràgils, molt fràgils. Carn de pas i poca cosa més. Només té sentit la mort com a pas definitiu cap a la eternitat del no res.
SBD - 19.10.11
6 han dit.:
Caram! fa una copeta? :)
ahhh...hoy se me ha levantado desesperanzado ¡¡¡
Hòstia, Puigcarbó, em sembla que la tardor la tens al damunt. A mi m'afecta un munt, ja t'ho dic. Però no arribo a aquesta brutalitat teva d'avui...
doble de guisqui! molt millor
es nota Miquel?
són malaties que passen, però diguessim que l'optimisme ha desaparescut del meu paisatge, Eulalia.
Publicar un comentario en la entrada