MARMESSORS DIGITALS

Que la nostra existència digital ens sobreviu és pales. Després de morts, la nostra empremta queda als blocs, al Facebook, o al twitter i el correu electrònic, o als llibres que s'hagin publicat, o els quadres que s'hagin pintat, en definitiva a qualsevol ora que s'hagi creat. Però del que vull parlar avui, és dels blocs quan els seu administrador traspassa. No és res que no se sabés i hi ha qui ho ha previst, mentre d'altres se'n van i ho deixen tot penjat. He vist blocs abandonats, voluntaria o involuntàriament, blocs que restaràn a la xarxa fins que aquesta s'acabi, potser amb comentaris interessant-se pel seu administrador. Tot el que hem fet són els records que deixem en els altres, aquella inmortalitat que ens fa perviure quan ens rememoren. No és res nou, de vell l'home ha volgut deixar empremta per la posteritat des de les primeres pintures a les coves. Fins ara, ningú s'ho havia plantejat a nivell legal, si a nivell personal. Ara hi ha ofertes per gestionar legalment aquestes qüestions. I també iniciatives com Epilogable per conservar digitalment la nostra memòria.

Una altra recomanació es la que des fa uns mesos proposa el Col·legi d'Advocats de Barcelona per als que es disposin a posar per escrit la seva última voluntat. Una altra possibilitat, suggereix l'organisme, seria designar un marmessor digital, una figura que encara no recull la legislació espanyola, però que podria ser d'una gran utilitat. Aquests marmessors serien, segons la proposta col·legial, «els dipositaris de les claus d'accés de l'usuari, unes contrasenyes que, per definició, han de ser confidencials i segures». Cada internauta controla, segons un estudi de Microsoft, una mitjana d'entre sis i set contrasenyes personals», contransenyes que desapareixen amb ell si no ha fet aquest testament digital.

N'havia parlat fa temps a ran del tancament d'algun bloc, més no he fet el que deia al final del comentari. Sincerament, no em preocupa que pasi amb els blogs després de la meva mort. De fet si no preocupa que pugui passar amb el que esta publicat en paper i es considera normal que et sobrevisqui, amb els blocs vindría a ser el mateix, els qui s'hi passin no sabràn mai si l'autor l'ha abandonat o és ell que se n'ha anat, i el blog seguirà alli pels temps del temps o fins que blogger o wordpress decideixin eliminar els que resten molt de temps abandonats.  
Tot plegat no és que tingui con la majoria de coses, més importància de la que li vulguem donar i el qui ja no hi és, en el fons se li enfot, l'ansia de posteritat només es té en vida.