En Sebastià Poch, sense voler-ho va assolir la categoria d'heroi urbà, encara que a un preu prou alt, va tenir els seus cinc minuts de glòria i fins i tot va sortir a TV3. Tenint en compte que en Sebastià era allò que s'en pot dir un dropo, quelcom devia fer per aconseguir aquest ressó, o potser no, vosaltres ho jutjareu.

En Sebastià no havia treballat mai en els seus cinquanta anys de vida, i consti que alguna vegada fins i tot ho havia intentat, però les feines que trovaba no el satisfeien i es frustrava, a més com els pares tenien diners d'uns terrenys que el Florenci (el seu pare ja traspassat) havia venut a 'Núñez y Navarro', no tenia cap necessitat de treballar. 
Sa mare l'Enriqueta, era una veia bruta i malcarada que anava en cadira de rodes i el putejava tant com podia, segons ella, en Florenci el seu marit havia mort per culpa del seu fill una vegada que varen anar a caçar sanglars a Berga, i a aquest se li va disparar accidentalment l'escopeta. La justicia ho va considerar un accident però ella no es podia treure de cap que el dropo del seu fill havia matat son pare.

En Sebastià, s'havia embolicat amb una romanesa petita i bellugadissa que havia conegut un dia pel Raval, però sa mare no la volia veure ni en pintura per casa.
- Que no ho veus que es un putot - li etzivaba - , que va per tu només pels quartos, i tu no en tens ni cinc, els quartos són meus, burru, més que burru!

*  *  *

Mals pensaments varen instal·larse al cervell d'en Sebastià, entre la romanesa que el començava a apressar i sa mare, no hi havia dubte a l'hora d'escollir, la veia sobrava, era l'obstacle que l'impedia viure feliç amb el seu amor romanés. Aviat va traçar un pla, tenia que semblar un accident, que ningú sospités que ell hi tenia res a veure, però que sa mare no en sortís viva.
Un dilluns, malgrat ser un dia especialment espés, mentre feia la migdiada va trobar la solució, la manera de carregar-se impunement a sa mare.

*  *  *

Avinguda Diagonal, lateral dret direcció Plaça Francesc Macià, trànsit intens, una del migdia, en Sebastià porta sa mare amb la cadira de rodes, semàfor de vianants en vermell, i un munt de cotxes que s'acosten a tota pastilla, no hi ha ningú mès esperant per travessar....

O ara o mai! es diu en Sebastià, que decidit empeny molt fort  la cadira de rodes cap al mig de la calçada......

..... però en Sebastià ha comès un error, el 'no me olvides' que li va regalar la romanesa se li enganxa amb el mànec esquerra de la cadira i el seu braç i de rebot ell surt darrere la cadira i sa mare, i el camió de la Damm que aconsegueix esquivar la cadira i sa mare, malauradament l'atropella a ell....

L'endemà tots els mitjans parlen d'en Sebastià com l'heroi que havia arriscat la seva vida per salvar sa mare que imprudentment havia intentat travessar el lateral de la Diagonal, saltant-se el semàfor dels vianants en vermell com es preceptiu en un jubilat o jubilada que es preui...

sis mesos més tard:

En Sebastià, l'heroi urbà, va quedar confinat a una cadira de rodes com sa mare a ran de l'accident en que se la volia carregar; la romanesa, li va dir 'sayonara baby' en veure el panorama, i el dropo, els fals heroi urbà, és va quedar sense romanesa, i amb sa mare fent competició a veure qui corria més amb la cadira de rodes, que a la mare tambè li faltava un bull. Ah! i sense no me olvides.

moralitat: si et  vols carregar a ta mare, no portis no me olvides. L'error, no l'oblidaràs mai.