«No tenim els mitjans humans per seguir a tothom. Fa lustres que ho diem», va admetre un comissari parisenc. El mateix primer ministre, Manuel Valls, va calcular el gener passat que a França hi havia 3.000 persones sota vigilància per la seva relació amb xarxes terroristes i gihadistes. Aquest cas, com abans el de Mohammad Merah, els germans Kouachi i el d'Amedy Coulibaly, ha reobert el debat sobre les mesures més adequades per afrontar un terrorisme de nova arrel. 

No entenen, o no volen entendre, que no hi ha res a fer, que no es poden controlar als soldats invisibles. Aquests soldats invisibles no se si ja se n'han adonat els governs, però en molts dels casos, els tenen dins de casa, els han educat ells dins el seu sistema, i no hi ha res a fer, poden atemptar sempre que vulguin, alli on vulguin i, si uns fallen rere seu en vindran uns altres, i uns altres i uns altres. No pots derrotar a una enemic que està diposat a matar i a morir alhora.
De res serveixen els exèrcits convencionals com s'ha fet palès una i altra vegada, ni el contra espionatge, serveis secrets, policia i altres sistemes de prevenció convencionals. No cal tampoc cap gran infraestructura per cometre un atemptat com el de Tunisia d'ahir, amb un sol il·luminat que pot agafar una metralladora i unes quantes bombes de mà, n'hi ha prou.
I aquesta societat adocenada que reclama seguretat al cent per cent per a tot, que ho voldria tenir tot controlat, ha de començar a entendre que la seguretat al cent per cent no existeix, però així com fins ara, ens hi havíem acostat en diversos aspectes, ara s’ha estroncat per molt de temps. 
El terrorisme global és una amenaça real, diària, que pot esclatar en qualsevol moment en qualsevol lloc del planeta, allí on menys s’esperi. Pot ser en un avió, en un tren, un autobús, una terminal, un Centre Comercial, una Festa major, un Hotel o al bell mig d’un carrer, una plaça, o en una platja turística a Tunisia. Contra aquests atacs no hi ha res a fer, nomès esperar que toqui en un altre lloc que no sigui a casa teva, no hi valen ni la policia ni l'exercit. Diuen els diaris que a Saifeddine Rigui, la policia tunisiana el tenia fitxat i el seguien, doncs coi, va estar seixanta minuts, una hora eterna, disparant tranquilament a qui li va semblar. Em pregunto on era la policia que el seguia i el tenia suposadament controlat. Per cert, que a Tunisia és l'ùnic lloc del nord d'Àfrica on va triomfar la primavera àrab, i aquesta factura els hi estàn cobrant els d'ISIS a terminis.