L'escriptora Luisa Etxenique (Sant Sebastià, 1957) parla d'ecologia lingüística, com també podría parlar d'ecologia cultural o del pensament. Una reflexió que neix de la constatació de la desertització que avança en determinats camps que considera fonamentals, el de la cultura, el pensament, l'art, i la creació intel·lectual, i que té a veure amb un empobriment del llenguatge. Com a la selva amazònica diu, les paraules també s'espolien, es violen, es maltracten, i cal cuidar-les. No és el mateix poseïr 1.000 paraules que 40.000. La nostra relació amb el llenguatge és básica en les nostre vides, té un sentit emancipador.

És que al mateix temps que parlem de la manca de sembra en el llenguatge, cal citar la manipulació del mateix, acompanyat per un conformisme amb l'absència de matís, amb la brotxa grossa, amb la perversió dels conceptes. El que diu de les apropiacions indegudes del llenguatge, que és dir les coses per noms que no els correspon. Tot forma part del mateix conjunt que ens fa vulnerables a qualsevol tipus de manipulació. És fonamental tenir l'altre costat un receptor que sàpiga distingir el que li expliquen. I no només és responsabilitat de l'escola, també els mitjans de comunicació que no informen amb el rigor que correspon, o els discursos públics que no preconitzen el el matís, el filar prim en l'expressió.


Quan parla d'ecologia lingüística, Etxenique parla d'ecologisme de les llengües, sens dubte: el que amenaça a una llengua, amenaça a la resta. Crec que és una situació que es viu a tot arreu, encara que bé és veritat que hi ha sistemes educatius que ho veuen més clar i intenten combatre-ho. Quan algú creua la frontera o es col·loca davant de la ciutadania francesa en l'àmbit que sigui, es queda meravellat davant el bé que parlen. Està clar que el sistema educatiu i el debat públic francesos estan més preocupats per la qualitat de la llengua que el que tenim a aquest costat de la frontera... crónica viva