servidoret amb el seu tumilet -
- A casa tenim tres caixes de sabates plenes de fotografies, de velles fotografies, dels pares i nostres, moltes en blanc i negre, d'aquelles tan petites, i.... també de més grans i en colors. Però fa molt de temps que no n'incorporem a les capses, ja no les portem a revelar. ni les imprimim, totes són a la xarxa, la memòria física del passat ha acabat fa temps, ara, el passat més recent, el present i el futur romanen en un fràgil i esmunyedís núvol, que en qualsevol moment es pot dissoldre, com els núvols, sense deixar la llavor de l'aigua de la seva pluja.
A les nenes els hi agrada molt mirar les fotos antigues, ho fan sovint quan vénen a sopar a casa; s'ho passen pipa, però no sé si són conscients que als seus fills i nets quan siguin grans no els hi podran ensenyar més fotos que les que tenen a la xarxa, i no serà el mateix, ja no serà mai més el mateix, és com agafar un llibre vell de tapa dura i olor de rescumit i obrir-lo emocionat, o engegar una freda tauleta.
En una entrevista que publiquen avui a el Periódico Jorge Valdano diu que és alèrgic a la nostàlgia, que no guarda ni una samarreta, ni una foto, res. Potser i en certa manera em passa el mateix, i és per això que no m'agrada mirar velles fotografies, per no evocar un passat sovint dolorós que ja no existeix, on hi falta cada vegada més gent, només que jo puc escollir fer-ho o no, i els nostres néts no tindran aquesta opció.