Es compleix una dècada de l'estrena d'una de les pel·lícules més importants del cinema de ciència ficció en el que va de segle, Fills dels homes. Alfonso Cuarón va rodar amb ella un recorregut de poques metàfores i molt realisme que ens va portar directament a un futur molt real.
El cinema canvia i es transforma a passos de gegant. El seu ritme d'evolució i canvi és tan frenètic com talla la seva història. Dos anys separen el naixement del vitáfono de Bell, que ens va permetre escoltar Al Jonson, dels primers rodatges a complet Technicolor. I tot just una dècada separa aquest de la normalització de l'acetat de cel·lulosa com a substitutiu del nitrat. En 16 anys el cinema podia passar de ser projectat en un blanc i negre silent altament inflamable a ser a tot color, amb so i sense els molestos incendis que aguaitaven constantment a rodatges i sales.
Per això entenc que dir "del que va de segle" pot semblar exagerat, però també podria haver dit "del que va de mil·lenni" i no hagués passat res. Fem un exercici d'imaginació i pensem en què ha estat de la ciència-ficció des que vam entrar al segle XXI. Tan agosarat sembla afirmar que Fills dels homes és una de les pel·lícules més interessants, en múltiples aspectes, que ens ha donat el gènere des de l'any 2000?
Amb ella, el realitzador mexicà Alfonso Cuarón va estampar la seva signatura en un exercici de cinema que agafava a l'espectador de la mà per arrossegar-se pel fang físic i moral d'una societat a punt d'anar-se'n en orris. Un món en el qual l'espècie humana ha perdut, no se sap molt bé per què, la capacitat de procrear, i es veu abocada a una imminent extinció. Enmig d'un caos total, el Regne Unit és l'únic país que segueix en peu com a tal. Allà vam començar el nostre viatge.
Parlem de Fills dels homes, una novel·la en la qual PD James va posar tot el seu esforç per transmetre un discurs alarmista sobre un ésser humà cada vegada més individualista. Una mirada amb coneixement de causa cap a un país, el seu, que el 2021 podia veure transformat en un monstruós sistema blindat per les seves fronteres. Qui sap que hagués dit P.D. James si hagués escoltat avui a la conservadora Theresa May amenaçar a les seves empreses nacionals amb demanar-los llistes de treballadors estrangers. O què hagués escrit en veure que, des del Brexit, els delictes d'odi han augmentat en un 57% en qüestió de mesos. 2021, amics. Els sembla impossible?
Així definia Manhola Dargis l'adaptació d'aquella visió tan semblant a una realitat que avui està forjant. Després de dirigir Harry Potter i el presoner d'Azkaban (2004) amb el segell d'autor més personal de quants han passat per la saga, Alfonso Cuarón havia comprovat amb les seves pròpies mans les possibilitats que li podia oferir un gran estudi si creia veure-hi xifres de or darrere. Disposat a seguir estirant el fil, va arribar a les seves mans el guió basat en la novel·la de P.D. James.
El resultat es percep exactament com ho va descriure la crítica del New York Times: Fills dels homes es va revelar com una mena de bomba de rellotgeria per a la ciència-ficció bruta. La que se sent real, propera, sense més artifici que el que t'escup a la cara per deixar-te a la vora d'una visió de la qual no en vols ser testimoni.
Fills dels Homes presentava un recorregut per la baixesa moral que es distanciava conscientment del corrent pirotècnica del gènere en aquell temps. Feia poc que Will Smith vacil·lava de Converse en Jo, robot (2004), Roland Emmerich destruïa tot el que trobava al seu pas a El dia de demà (2004) i Vin Diesel repartia estopa en Les cròniques de Riddick (2004). I menys encara havia passat des que Spielberg matés aliens amb refredats a La guerra dels mons (2005) o Michael Bay clonés a Ewan McGregor i Scarlett Johansson -qui no ho faría- a L'illa (2005).
Molts no van saber encaixar la perspectiva de Cuarón: una ciència-ficció de l'aquí i l'ara, la principal basa discursiva era la constant revelació del pitjor de l'ésser humà. Des de l'arrencada, amb l'assassinat de l'home més jove del món i la bomba a la cafeteria, fins al segrest del protagonista -un convincent Clive Owen, qui ho havia de dir-, l'única perspectiva que s'ofereix a l'espectador és que ens hem anat a la merda.
A la meitat del caos, apareix la llum: una dona embarassada. Però aviat descobrirem que ni en aquest indici d'esperança hi ha possibilitat de redempció. Els Peixos, l'organització que protegeix a la dona, no és més que un grup de terroristes que segresten a punta de pistola per tot arreu i no dubten a assassinar-se i trair-se entre ells en la lluita pel poder intern.
L'única salvació plantejada pel film, no és sinó el sacrifici a una causa. P.D. James no dubtava a considerar Els fills dels homes una novel·la religiosa. Per què? Perquè en un món en el qual no hi ha nens, un nadó podria ser un senyal diví, fins i tot quan aquest no és engendrat per l'amor entre un home i una dona (en aquest sentit és clau una conversa que sembla casual en la pel·lícula). Encara que fins i tot l'arribada de "l'elegit" es torna fosca i bruta i vehicula la revelació del seu protagonista. Vet aquí l'escena de contemplació devota i mística que esdevé quan l'existència del nadó és revelada al món que l'envolta. El sacrifici, el seu per el nadó, el de la humanitat per un futur millor, és l'única via per l'expiació del pecat capital. Si cal morir per salvar-lo, es mor. Encara Fills dels homes és tan cabrona que és capaç de plantar una últim dubte: ¿valia la pena néixer en un món així? Una boira i un vaixell a la deriva no ofereixen resposta.
Anys després de la seva estrena, Fills dels homes ha quedat com la pel·lícula que ens va deixar alguna de les proeses visuals més interessants de la seva època. I tot i ser una mica més que això, és impossible obviar que alguna cosa hi va haver en ella que la va fer transcendir.
Doncs bé: mantenint les distàncies, les troballes formals de Fills dels homes es lliuren completament a la seva evolució narrativa, sense per això deixar d'oferir un celebrat virtuosisme tècnic que no té altre objecte que acostar l'espectador a la pantalla, ficar-lo dins i fer-lo patir. És impossible no sentir-se passatger d'aquest cotxe, aclaparat per quatre minuts en què el cel i l'infern es toquen en qüestió de segons.
Després d'haver-li fet guanyar a Warner 250 milions de dòlars amb el jove Potter, Universal va apostar per donar llibertat a la visió tècnica de Cuarón però, com sol passar amb pel·lícules que no encaixen en el seu temps, aquestes no van evitar que passés bastant desapercebuda a la taquilla mundial amb uns discrets 35 milionets de dòlars de recaptació. Però algú sí es va adonar del que significava Fills dels homes, i no van trigar els executius de Warner a tornar a donar-li un projecte a Cuarón. Encara que semblés que aquesta vegada li van xiuxiuejar: "però oblida't d'això de la trama currada, d'acord?". El resultat són els 274 milions de dòlars de Gravity.
Aproximadament a meitat del seu metratge, la pel·lícula de Cuarón es descriu a si mateixa. En boca del personatge de Michael Caine, es narra a si mateixa com una batalla interior que l'escriptora de l'obra original vivia dia a dia. La vivim tots, en realitat. Inclosos Julia i Theo, els dos veritables protagonistes i arquitectes de Fills dels homes. Ella és la líder d'una banda de terroristes que farà el possible per protegir la dona embarassada. Ell, un àcrata que es veurà obligat a creure per salvar el nadó.
"Tot és part d'una batalla còsmica entre la fe i l'atzar. El ying i el yang, Shiva i Shakti, Lennon i McCartney, Julia i Theo ", explica Caine. "Es van conèixer per atzar en una manifestació. Però hi eren per les seves creences, per la seva fe en canviar el món. La fe els va mantenir junts i per atzar va néixer Dylan, era la seva fe portada a la praxi. Un somni fet realitat. Però en 2008 va venir la pandèmia de la grip i per atzar, va morir. La fe va perdre contra l'atzar. Així que per què molestar-se si la vida pren les seves pròpies decisions ".
La fe en ser diferent al seu pare va impulsar a P.D. James a escriure als seus 42 anys i la va guiar per defensar el seu pensament contra vent i marea. La fe portada a la praxi es va convertir en una pel·lícula. L'atzar ha volgut que la seva distopia sobre un Regne Unit xenòfob es torni cada dia més real. La vida segueix prenent les seves pròpies decisions.
El cinema canvia i es transforma a passos de gegant. El seu ritme d'evolució i canvi és tan frenètic com talla la seva història. Dos anys separen el naixement del vitáfono de Bell, que ens va permetre escoltar Al Jonson, dels primers rodatges a complet Technicolor. I tot just una dècada separa aquest de la normalització de l'acetat de cel·lulosa com a substitutiu del nitrat. En 16 anys el cinema podia passar de ser projectat en un blanc i negre silent altament inflamable a ser a tot color, amb so i sense els molestos incendis que aguaitaven constantment a rodatges i sales.
Per això entenc que dir "del que va de segle" pot semblar exagerat, però també podria haver dit "del que va de mil·lenni" i no hagués passat res. Fem un exercici d'imaginació i pensem en què ha estat de la ciència-ficció des que vam entrar al segle XXI. Tan agosarat sembla afirmar que Fills dels homes és una de les pel·lícules més interessants, en múltiples aspectes, que ens ha donat el gènere des de l'any 2000?
Amb ella, el realitzador mexicà Alfonso Cuarón va estampar la seva signatura en un exercici de cinema que agafava a l'espectador de la mà per arrossegar-se pel fang físic i moral d'una societat a punt d'anar-se'n en orris. Un món en el qual l'espècie humana ha perdut, no se sap molt bé per què, la capacitat de procrear, i es veu abocada a una imminent extinció. Enmig d'un caos total, el Regne Unit és l'únic país que segueix en peu com a tal. Allà vam començar el nostre viatge.
Parlem de Fills dels homes, una novel·la en la qual PD James va posar tot el seu esforç per transmetre un discurs alarmista sobre un ésser humà cada vegada més individualista. Una mirada amb coneixement de causa cap a un país, el seu, que el 2021 podia veure transformat en un monstruós sistema blindat per les seves fronteres. Qui sap que hagués dit P.D. James si hagués escoltat avui a la conservadora Theresa May amenaçar a les seves empreses nacionals amb demanar-los llistes de treballadors estrangers. O què hagués escrit en veure que, des del Brexit, els delictes d'odi han augmentat en un 57% en qüestió de mesos. 2021, amics. Els sembla impossible?
Així definia Manhola Dargis l'adaptació d'aquella visió tan semblant a una realitat que avui està forjant. Després de dirigir Harry Potter i el presoner d'Azkaban (2004) amb el segell d'autor més personal de quants han passat per la saga, Alfonso Cuarón havia comprovat amb les seves pròpies mans les possibilitats que li podia oferir un gran estudi si creia veure-hi xifres de or darrere. Disposat a seguir estirant el fil, va arribar a les seves mans el guió basat en la novel·la de P.D. James.
El resultat es percep exactament com ho va descriure la crítica del New York Times: Fills dels homes es va revelar com una mena de bomba de rellotgeria per a la ciència-ficció bruta. La que se sent real, propera, sense més artifici que el que t'escup a la cara per deixar-te a la vora d'una visió de la qual no en vols ser testimoni.
Fills dels Homes presentava un recorregut per la baixesa moral que es distanciava conscientment del corrent pirotècnica del gènere en aquell temps. Feia poc que Will Smith vacil·lava de Converse en Jo, robot (2004), Roland Emmerich destruïa tot el que trobava al seu pas a El dia de demà (2004) i Vin Diesel repartia estopa en Les cròniques de Riddick (2004). I menys encara havia passat des que Spielberg matés aliens amb refredats a La guerra dels mons (2005) o Michael Bay clonés a Ewan McGregor i Scarlett Johansson -qui no ho faría- a L'illa (2005).
Molts no van saber encaixar la perspectiva de Cuarón: una ciència-ficció de l'aquí i l'ara, la principal basa discursiva era la constant revelació del pitjor de l'ésser humà. Des de l'arrencada, amb l'assassinat de l'home més jove del món i la bomba a la cafeteria, fins al segrest del protagonista -un convincent Clive Owen, qui ho havia de dir-, l'única perspectiva que s'ofereix a l'espectador és que ens hem anat a la merda.
A la meitat del caos, apareix la llum: una dona embarassada. Però aviat descobrirem que ni en aquest indici d'esperança hi ha possibilitat de redempció. Els Peixos, l'organització que protegeix a la dona, no és més que un grup de terroristes que segresten a punta de pistola per tot arreu i no dubten a assassinar-se i trair-se entre ells en la lluita pel poder intern.
L'única salvació plantejada pel film, no és sinó el sacrifici a una causa. P.D. James no dubtava a considerar Els fills dels homes una novel·la religiosa. Per què? Perquè en un món en el qual no hi ha nens, un nadó podria ser un senyal diví, fins i tot quan aquest no és engendrat per l'amor entre un home i una dona (en aquest sentit és clau una conversa que sembla casual en la pel·lícula). Encara que fins i tot l'arribada de "l'elegit" es torna fosca i bruta i vehicula la revelació del seu protagonista. Vet aquí l'escena de contemplació devota i mística que esdevé quan l'existència del nadó és revelada al món que l'envolta. El sacrifici, el seu per el nadó, el de la humanitat per un futur millor, és l'única via per l'expiació del pecat capital. Si cal morir per salvar-lo, es mor. Encara Fills dels homes és tan cabrona que és capaç de plantar una últim dubte: ¿valia la pena néixer en un món així? Una boira i un vaixell a la deriva no ofereixen resposta.
Anys després de la seva estrena, Fills dels homes ha quedat com la pel·lícula que ens va deixar alguna de les proeses visuals més interessants de la seva època. I tot i ser una mica més que això, és impossible obviar que alguna cosa hi va haver en ella que la va fer transcendir.
Doncs bé: mantenint les distàncies, les troballes formals de Fills dels homes es lliuren completament a la seva evolució narrativa, sense per això deixar d'oferir un celebrat virtuosisme tècnic que no té altre objecte que acostar l'espectador a la pantalla, ficar-lo dins i fer-lo patir. És impossible no sentir-se passatger d'aquest cotxe, aclaparat per quatre minuts en què el cel i l'infern es toquen en qüestió de segons.
Després d'haver-li fet guanyar a Warner 250 milions de dòlars amb el jove Potter, Universal va apostar per donar llibertat a la visió tècnica de Cuarón però, com sol passar amb pel·lícules que no encaixen en el seu temps, aquestes no van evitar que passés bastant desapercebuda a la taquilla mundial amb uns discrets 35 milionets de dòlars de recaptació. Però algú sí es va adonar del que significava Fills dels homes, i no van trigar els executius de Warner a tornar a donar-li un projecte a Cuarón. Encara que semblés que aquesta vegada li van xiuxiuejar: "però oblida't d'això de la trama currada, d'acord?". El resultat són els 274 milions de dòlars de Gravity.
Aproximadament a meitat del seu metratge, la pel·lícula de Cuarón es descriu a si mateixa. En boca del personatge de Michael Caine, es narra a si mateixa com una batalla interior que l'escriptora de l'obra original vivia dia a dia. La vivim tots, en realitat. Inclosos Julia i Theo, els dos veritables protagonistes i arquitectes de Fills dels homes. Ella és la líder d'una banda de terroristes que farà el possible per protegir la dona embarassada. Ell, un àcrata que es veurà obligat a creure per salvar el nadó.
"Tot és part d'una batalla còsmica entre la fe i l'atzar. El ying i el yang, Shiva i Shakti, Lennon i McCartney, Julia i Theo ", explica Caine. "Es van conèixer per atzar en una manifestació. Però hi eren per les seves creences, per la seva fe en canviar el món. La fe els va mantenir junts i per atzar va néixer Dylan, era la seva fe portada a la praxi. Un somni fet realitat. Però en 2008 va venir la pandèmia de la grip i per atzar, va morir. La fe va perdre contra l'atzar. Així que per què molestar-se si la vida pren les seves pròpies decisions ".
La fe en ser diferent al seu pare va impulsar a P.D. James a escriure als seus 42 anys i la va guiar per defensar el seu pensament contra vent i marea. La fe portada a la praxi es va convertir en una pel·lícula. L'atzar ha volgut que la seva distopia sobre un Regne Unit xenòfob es torni cada dia més real. La vida segueix prenent les seves pròpies decisions.
@FrancescMiro
alfonso cuarónciencia-ficcion
hijos de los hombres
ELDIARIO.ES
Tags:
CULTURA - OPINIÓ
No pienso verla.
Ya te he comentado que a mi edad todo se me hace más complejo.
Salut
doncs aquesta l'hauries de veure Miquel, val la pena, perquè és el futur que ve.
Encara no la he vist. La pregunta es senzilla, com poden saber el futur que ve? Será surrealista o realista llavors..has trobat alguna conclusio que faci que ens salvem?
el que m'agrada de la pel·lícula, la novel·la de PD.James no l'he llegit, es que gran part de la societat que ens presenta en aquest futur distòpic ja la tenim aquí, fixa't als immigrants de la segona foto tancats en gàbies. No crec que el futur sigui com s'explica a la pel·lícula, almenys el futur immediat, d'aixó d'anticipar i encertar ja s'en van cuitar Huxley o Orwell.
No hi ha conclusió sobre la salvació, per qué no hi ha salvació, llevat de Punset que diu que no està demostrat, tots hem de morir, i la salvació de tota la espècie és inevitable, tard o d'hora s'acabarà, depén del que duri el sol.