És tan vast el silenci de la nit a la muntanya. I tan despoblat. En va un intenta treballar per no sentir-lo, pensar ràpidament per dissimular-ho. O inventar un programa, fràgil punt que mal ens uneix al sobtadament improbable dia de demà. Com superar aquesta pau que s'acosta. Silenci tan gran que la desesperació té vergonya. Muntanyes tan altes que la desesperació té vergonya. Les orelles s'afilen, el cap s'inclina, el cos tot ho escolta: cap rumor. Cap gall. Com estar a l'abast d'aquesta profunda meditació del silenci. D'aquest silenci sense memòria de paraules. Si és mort, com abastar-la.

És un silenci que no dorm: és insomne; immòbil, però insomne; i sense fantasmes. És terrible: sense cap fantasma. Inútil voler provar-ho amb la possibilitat d'una porta que s'obri cruixint, d'una cortina que s'obri i digui alguna cosa. Està buit i sense promeses. Si almenys es sentís al vent. El vent és ira, la ira és vida. O neu. La neu és muda però deixa rastre, ho emblanqueix tot, els nens riuen, els passos ressonen i deixen empremta. Hi ha una continuïtat que és la vida. Però aquest silenci no deixa senyals. No es pot parlar del silenci com es parla de la neu. No es pot dir a ningú com es diria de la neu: ¿has sentit el silenci d'aquesta nit? El que el va escoltar, no ho diu.

La nit descendeix amb les petites alegries de qui encén llums, amb el cansament que tant justifica el dia. Els nens de Berna s'adormen, es tanquen les últimes portes. Els carrers brillen en les pedres i brillen ja buides. I al final s'apaguen els llums més distants.

Però aquest primer silenci encara no és el silenci. Que esperi, ja que les fulles dels arbres encara s'han d'ajustar millor, algun pas tardà potser se senti amb esperança per les escales.

Però hi ha un moment en què del cos descansat s'eleva l'esperit atent, i de la terra, la lluna alta. Llavors ell, el silenci, apareix.

El cor batega al reconèixer-lo.

Es pot pensar ràpidament en el dia que ha passat. O en els amics que van passar i per sempre es van perdre. Però és inútil fugir: el silenci hi és. Tot i el patiment pitjor, el de l'amistat perduda, és només fugida. Doncs si al principi el silenci sembla esperar una resposta -com anhelem ser cridats a respondre-, aviat es descobreix que de tu res exigeix, potser ni tan sols el teu silenci. Quantes hores es perden en la foscor suposant que el silenci et jutja, com esperem en va ser jutjats per Déu. Sorgeixen les justificacions, tràgiques justificacions forçades, humils disculpes fins a la indignitat. Tan suau és per a l'ésser humà mostrar per fi la seva indignitat i ser perdonat amb la justificació que és un ésser humà humiliat de naixement.

Fins que es descobreix que ell ni tan sols vol la seva indignitat. Ell és el silenci.

Podeu provar d'enganyar-lo, també. Es deixa caure com per casualitat el llibre de capçalera a terra. Però, horror, el llibre cau dins el silenci i es perd en la muda i quieta voràgine d'aquest. I si un ocell embogit cantés? Esperança inútil. El cant tot just travessaria com una lleu flauta el silenci.

Llavors, si es té valor, no es lluita més. S'entra en ell, se'n va amb ell, nosaltres els únics fantasmes d'una nit a Berna. Que entri. Que no esperi la resta de la foscor davant d'ell, només ell mateix. Serà com si estiguéssim en un navili tan descomunalment gran que ignoréssim estar en un navili. I aquest navegués tan llargament que ignoréssim que ens estem movent. Més d'això, ningú pot. Viure a l'orla de la mort i de les estrelles és una vibració més tensa del que les venes poden suportar. No hi ha, si més no, un fill d'astre i de dona com a intermediari piadós. El cor ha de presentar-se davant del no res insólit i l'insólit bategar alt en les tenebres. Només s'escolta a les orelles el propi cor. Quan aquest es presenta completament nu, no és comunicació, és submissió. A més, nosaltres no vam ser fets sinó per al petit silenci.

Si no té valor, que no s'entri. Que s'esperi la resta de la foscor davant del silenci, només els peus mullats per l'escuma d'una cosa que s'expandeix dins nostre. Que s'esperi. Un insoluble per un altre. Un al costat de l'altre, dues coses que no es veuen en la foscor. Que s'esperi. No la fi del silenci, sinó l'ajuda beneïda d'un tercer element, la llum de l'aurora.

Després, mai més s'oblida. És inútil intentar fugir a una altra ciutat. Perquè quan menys s'ho espera, es pot reconèixer de sobte. En travessar el carrer enmig de les botzines de les actuacions. Entre una riallada fantasmagòrica i una altra. Després d'una paraula dita. De vegades, en el mateix cor de la paraula. Les orelles es sorprenen, la mirada s'esvaeix.... I des de llavors, ell és fantasma.

SILENCI
Clarice Lispector