Tenir estat de consciència en els temps que ens han tocat viure, comporta caure en l'angoixa, la crispació, la desesperació o la indiferència, i no per les actuals circumstàncies polítiques propiciades per aquests paranoics del PP i les seves manifestacions obscenament extemporànies. Ni pel “groguisme” de la Brunete mediàtica, que ni molt menys ajuden, aquest és ja l’extrem últim on no hi ha res a fer, llevat d’esperar que vingui de nou Jesús de Natzaret i com als fariseus els faci fora a tots del temple de la democracia. 
Però no vull arribar a aquest punt que ho fa tot ja gairebé insostenible, al que volia referir-me en el comentari d'avui, és que en unes circumstàncies diguéssim “normals” en un país democràtic normal, un ciutadà normal i conscient del seu entorn, és una persona que intenta i pretén estar informat. Per tant, llegeix el, o els diaris que considera oportú, escolta la o les ràdios i veu la o les Televisions que té al seu abast i es connecta a Internet. Òbviament doncs, aquest ciutadà, d'entrada està sobresaturat d'informació, que és incapaç de pair, analitzar i racionalitzar, bàsicament perquè l'únic que rep en el cas dels tres mitjans informatius esmentats, és saturació i desinformació. Hi ha molt poc anàlisi al seu abast i a més, sempre amb el dubte de a quins interessos serveix l'analista, per més honest que sobre el paper pugui semblar.
La proliferació de noticies gairebé sempre negatives, els constant anar i venir de sigles, incomprensibles en més d'un i dos casos. 
El degoteig de declaracions i contra declaracions, la quantitat de inexactituds que constantment escolta quan toquen un tema que ell més o menys coneix, etc. etc. I aleshores, el ciutadà vol arribar a tot arreu, pretén ajudar a tothom, entendre-ho tot, no te veu per opinar o replicar - el temps es escàs pels oients a ràdios i diaris - i és va enrocant en si mateix, fins arribar a l'estat d'angoixa que us deia en principi. O bé, i encara és pitjor o més preocupant, pot arribar a caure en un estat de total i absoluta indiferència.
No pretenc criminalitzar els medis, entre d'altres coses per que ja ho fan ells tots sols, però si és cert que una mateixa noticia, te un abast i un tractament molt diferent segons el mitjà que la difon. Aixó si la arriba a difondre. No cal - suposo - que em prengui la molèstia de donar-vos exemples pràctics. Demà mateix, compreu tres o quatre diaris, escolteu les noticies del mateix número de ràdios i veieu els Telenotícies d'unes quantes cadenes, i observareu la magnitud del fenómen.
No pots refiar-te tampoc d'Internet, que en algun moment algun il·lús va pensar que era l’únic reducte de llibertat, tot i que si és cert que és potser el que més si assembla, encara que també s’ha d’anar en molt de compte i separar molt bé el gra de la palla. A banda que no hem d’oblidar que a la blogosfera encara estem a les beceroles, o per dir-ho d'una manera cinematogràfica, en l’època del Salvatge Oest.
Jo, com no sóc ni polític, ni periodista ni psicòleg, no us poc donar pas la solució, nomès heu de saber, ser conscients de que no sabeu res, que cada vegada esteu més desinformats, aquí toquen el tema en profunditat.