Aquell home parlava tant i tan constantment de la mort perquè pretenia desprestigiar-la. Així la vaig demorant, aclaria, perquè ella m'escolta. Segons anava fent-se més vell seus amics, els que anaven quedant, li deien: ho estàs aconseguint. I ell, ufanós, responia: i si és possible pretenc abolir-la. Es va passar la vida sencera en l'intent. Si al principi criticava amb certa correcció a la mort més endavant no va dubtar a denigrar-la, actitud sorprenent que a la mort, que el sentia sempre, li produïa gràcia i alhora tristesa, però que sempre la descol·locava. Van desaparèixer tots els seus amics i gran part de familiars de la seva edat, i ell no desistia. Conscient de tal esforç meritori, la mort, sabent que no podia fer una excepció, el va premiar amb el millor dels seus rostres. Quan agonitzava l'home, amb un somriure, va aconseguir a dir a la mort: t'he vençut. Admirada de la innocent supèrbia i de l'entranyable resistència de l'home, la parca el va premiar amb el que alguns anomenen la bona mort. Diuen que la mort, que no té sentiments, aquell dia va plorar.

I l'home no era Punset.