Va ser a l'entrada del poble d'Ollantaytambo, prop de Cuzco. Jo m'havia acomiadat d'un grup de turistes i estava sol, mirant de lluny les ruïnes de pedra, quan un nen del lloc, escanyolit, esparracat, es va acostar a demanar-me que li regalés un llapis. No podia donar-li el llapis que tenia, perquè l'estava fent servir en no sé què avorrides anotacions, però li vaig oferir dibuixar-li un porquet a la mà.
De sobte, va córrer la veu. Tot d'una em vaig trobar envoltat d'un eixam de nens que exigien, a plena veu, que jo els dibuixés bestioles en les seves manetes quartejades de brutícia i fred, pells de cuir cremat: hi havia qui volia un còndor i qui una serp, altres preferien llorets o òlibes i no faltaven els que demanaven un fantasma o un drac.
I llavors, enmig d'aquell enrenou, un desamparadet que no alçava més d'un metre del terra em va mostrar un rellotge dibuixat amb tinta negra al canell:
-M'el va enviar un oncle meu, que viu a Lima -va dir.
-I ¿va bé? -li vaig preguntar.
-Atrasa una mica -va reconèixer.

CELEBRACIÓN DE LA FANTASÍA, un microrrelat de Eduardo Galeano (Uruguay, 1940 -2015)) - El libro de los abrazos (1989), Barcelona, RBA, 1995, pág. 22