• El patrioterisme reduït a bous, la "fiesta nacional", i futbol és el combustible d'aquest "A por ellos! Yo soy español! ¡Oé, oe, oe! ". El que canten guàrdies civils i els seus familiars i veïns quan parteixen al capdavant català
  • El terrible és que els senyorets franquistes amos de l'Estat envien als pobres, als que no van tenir altres oportunitats, a reprimir als lliures, com sempre.
Això no va de Catalunya sinó d'Espanya. El que ha provocat aquest conflicte polític entre la societat catalana i l'Estat espanyol, iniciat amb la recollida de signatures contra catalans i la denúncia de l'Estatut al Tribunal Constitucional, és una crisi d'Estat que es podia veure fa mesos però, sobretot, és la crisi nacional espanyola.
La reclamació del vuitanta per cent de la societat catalana, que la premsa del búnquer diu "desafiament independentista" seguint consigna, ha despullat el buit nacional espanyol i el veritable caràcter de l'Estat nascut de la Reforma que es va forjar en la Transició. Franco, protegit pels EUA, va morir al llit perquè havia amputat i destrossat el cos social, i la societat que va ser renaixent en els anys cinquanta i seixanta mai va tenir forces per fer-lo fora i tampoc per imposar una ruptura política després de la seva mort.
La història va ser com va ser, l'antifranquisme era debilíssim, la societat estava acogotada per la por a l'Exèrcit, aquells generals que van redactar de pròpia mà l'article 2 de la Constitució vigent, i van ser les Corts franquistes, les que havien aprovat abans la Llei de Successió, les que van aprovar la Llei de Reforma Política, és a dir la Transició. Que el sistema polític actual s'aixequi sobre la reforma i no sobre la ruptura és l'explicació fonamental del que està passant. Però la història va ser la que va ser, "tot queda lligat i ben lligat", perquè no era possible una altra.

I en la continuïtat sense ruptura amb el franquisme resideix el fracàs d'aquesta Espanya, perquè estem parlant d'un fracàs. Aquella mentida inicial, l'ocultació que no havíem trencat amb el franquisme i que el continuàvem adaptant-nos, calia tapar-la amb noves i successives mentides amb què ens van martellejar aquestes dècades i que acabem creient-nos, "som un exemple per al món", " som un èxit","Europa ens enveja","una democràcia exemplar". Al final també les mentides s'esgoten i apareix la realitat.

El patrioterisme reduït a bous, la "festa nacional", i futbol és el combustible d'aquest "A por ellos! Soy Español! ¡Oé!". El que canten guàrdies civils i els seus familiars i veïns quan parteixen al capdavant català. Un front on a l'altra banda només hi ha civils desarmats, les seves úniques armes són paperetes impreses a casa i urnes amagades perquè no les hi robin. La pitjor imatge d'Espanya al món, de tornada al passat, a 1975.

La realitat de l'Estat espanyol és la d'unes estructures de l'Estat que pertanyen a una casta d'alts funcionaris que hereten els llocs des de generacions i a una oligarquia extractiva que viu de apoderar-se dels recursos que genera la població espanyola. Però la realitat del territori i la població espanyola és molt diferent i diversa en tots els sentits i la pretesa homogeneïtat i les polítiques d'homogeneïtzació oculten la realitat d'identitats i interessos contraris. El que mou al nacionalisme espanyol, a diferència dels nacionalismes que es catalitzen enfront d'un enemic exterior al seu Estat, cas del "Bréxit", és el patrioterisme contra les diferències nacionals internes. Això és el que expressen els quatre milions de signants de Rajoy i els seus milions de votants i bona part dels votants de Susana Díaz. Les barbaritats de l'ex ministra Trujillo que des d'Extremadura llança als catalans revela una xenofòbia propera al deliri en una part de la població espanyola.

Catalunya està ocupada policialment, desembarcaran encara més milers de policies armats per completar l'ocupació. Només pot frivolitzar amb això qui no hi visqui, qui no hagi conegut el franquisme o qui simplement sigui franquista. I, com sempre, qui envia allà aquesta oligarquia parasitària de l'Estat centralista que representa Rajoy són els fills de famílies d'aquests territoris que no han aconseguit crear processos de modernització i industrialització endògens i necessiten les transferències de riquesa que es genera a països com Catalunya. El terrible és que els senyorets franquistes amos de l'Estat envien als pobres, als que no van tenir altres oportunitats, a reprimir als lliures. Com sempre.

A Catalunya hi ha de tot, els catalans d'avui tenen tots els orígens i cognoms d'Espanya i del món, no apel·len a la raça, apel·len a la seva llibertat com a ciutadans, però no tenen por i són lliures. En bona part d'Espanya en canvi veig la por dels esclaus, dels quals ignoren, dels que se senten indefensos davant els reptes que planteja la llibertat i la democràcia. Aquestes gents que criden "a per ells!" A joves armats que envien a vaig reprimirr catalans com a veritables forces d'ocupació no fan por, fan pena. Aquests feixistes que saluden els guàrdia civils braç en alt, i que els guàrdies civils aplaudeixen, no són opressors, són persones ignorants i sense oportunitats que serveixen als veritables vampirs de l'estat. 
L'únic projecte possible per a Espanya hauria d'haver estat el que reconegués la seva diversitat nacional, el que s'aixequés sobre una Història completament diferent del relat dels visigots, Covadonga, Isabel la Catòlica, els "cinc-cents anys" etc, el d'una Espanya veritablement federal. Va ser impossible i ara ja no és possible sense una ruptura. Però aquesta ruptura tampoc és possible perquè si el 1975 no hi havia forces ara menys. I Catalunya se n'anirà, ara o d'aquí a un any, però aquesta Espanya és insofrible per a qualsevol que estimi la llibertat i per descomptat per a aquesta societat catalana que s'ha unit més que mai davant un atac exterior. Un atac unànime, on no han faltat milers d'intel·lectuals i artistes que li han expressat no fredor sinó hostilitat. Els anys de felipisme van fer estralls entre la intel·lectualitat espanyola, van arrasar la llibertat de pensament crític i ens van fer còmodes, tenim por de perdre les poltrones, els públics, les tribunes, els espais en premsa, que no ens treguin a El País... temem que ens desapareguin perquè també en el món cultural "el que es mou no surt a la foto". 
Què pensarà aquell magistrat que es va fumar un puro amb dos col·legues a la plaça de toros de Sevilla la vigília de donar el cop de gràcia a l'Estatut català de tot el que ara està succeint? Segurament li donarà la culpa als polítics, als catalans ... Aquí ningú té responsabilitat pròpia i tot ens surt gratis. 
¿Que pensaran artistes als que quan se'ls va demanar fa cinc anys i es veia que estaven empenyent als catalans que recolzessin un gest públic de simpatia deien que no hi havia res a fer? 
Què pensen els qui van signar manifestos demanant mà dura ara que veuen al seu país ocupat per una invasió de policies? 
¿Ningú va encara a tenir el valor de mudar de postura, només Javier Mariscal? 

D'aquest costat de l'Ebre no hi ha hagut prou feines gestos de diàleg o comprensió. S'aniran. I com deia Unamuno a Azaña, "Mereixem perdre Catalunya. Aquesta porca premsa madrilenya està fent la mateixa feina que amb Cuba. És la bàrbara mentalitat castellana, el seu cervell collonut (tenen testicles en comptes de cervell en la mollera)". Però Catalunya ja està perduda per als que volen tenir-sotmesa i també per als que la volem lliure. I quedarà el desconcert dels qui no van voler i ara tenen por. Temen perdre transferències, tenen por de quedar en mans dels que ja eren els nostres amos. "Serà dolent per a tots", sento dir. Sí, sense Catalunya, què Espanya serà aquesta? Però amb els catalans en una masmorra de l'Estat, què Espanya seria aquesta? Comencem a imaginar Espanya sense Catalunya els qui haurem de patir-la.

Suso de Toro  
eldiario.es