Com pot ser, es preguntava l’altre dia Fernando Ónega, que tants catalans s’apuntin ara a la demonització constitucional, si Catalunya va donar un suport massiu i punter a la Constitució del 1978? És una pregunta pertinent. Els catalans vam participar en la transició amb bon ànim. Per raons diverses. L’antifranquisme català era molt realista. Conscient dels seus límits, el PSUC, els cercles de Pujol i Benet, CC.OO. o l’Assemblea de Catalunya estaven avesats al pacte i la negociació. Hi havia, a més, un fons conciliador en la societat catalana: el 1947, els d’un i altre bàndol de la guerra s’havien reconciliat simbòlicament a Montserrat; i el PSUC parlava de reconciliació des del 1956. Hi havia una gran disposició a trobar una sortida. Miquel Roca i Jordi Solé Tura van traduir-la en una generosa negociació constitucional. Tarradellas havia fet el mateix: cedir per obtenir un compromís de mínims. Un compromís que implicava, això sí, lleialtat mútua. La votació catalana va ser altíssima.

De seguida, però, van aparèixer les ombres. Després del 23-F, Pujol va ser obviat del pacte dels partits amb el Rei. La Loapa va ser un primer intent de corregir el títol VIII. Un intent frustrat per un TC encara no instrumentalitzat. Felipisme i pujolisme van repartir-se els papers sense compartir res de fons. La política lingüística ja era el gran cavall de batalla: l’ínfima dissidència interna va obtenir a la premsa capitalina un suport colossal: el manifest dels 2.300, Foro Babel... Aznar va atacar per aquest flanc, amb una excusa èticament ­irreprotxable. Aprofitant que ETA era nacionalista, Aznar i els intel·lectuals jacobins van trobar en el tòpic de la ciutadania una nova fórmula per demonitzar el na­cionalisme en general i el catalanisme en particular. El 1978, en els seus articles de Logronyo, Aznar ja impugnaba el títol ­VIII. Quan va tenir majoria absoluta, el va corregir de facto: normatives i lleis invasives van començar a buidar la Generalitat. Això que ara es fa amb l’excusa del referèndum no és nou: és una culminació.

Quan Aznar va cedir el poder, Carod Rovira ja era determinant (tripartit): vasos comunicants. ERC, partit exclòs del pacte constitucional, ja tenia la clau. Tant l’aventura de l’Estatut com l’aventura actual han estat batalles de sords. El joc del gat i la rata. El gat, amb l’excusa de combatre la rata, ha anat envaint. La rata, amb l’excusa que podia ser caçada, s’ha anat escapant. La sentència del TC va reinterpretar el pacte constitucional en el sentit aznarià: la lletra de la llei s’imposava, però l’esperit constitucional va morir. En aquell moment, la gran majoria de catalans van dir prou. D’altres hem anat predicant reformisme en el desert. La brigada Aranzadi ha cregut que la lletra de la llei podia tatuar-se al cervell dels catalans. Així hem arribat fins aquí, mestre Ónega. La majoria dels catalans percep que el pacte constitucional va ser trencat unilateralment el 2010. No tots ells donen suport a la ruptura. N’hi ha que no la veuen gens clara i, preocupats, callen. No poden aportar cap sortida: Rajoy les ha obturades totes. - un article d'Antoni Puigverd