«Després que Méndez de Vigo ordenés a la Generalitat no continuar batallant legalment per les obres de Sixena, alguns han vist per aquí la seva oportunitat»

Avui no els parlaré del paper galdós del ministre Méndez de Vigo en la resolució (?) del conflicte per les obres d’art de Sixena. Ni li recordaré a l’alcalde Àngel Ros que no cal que plori, perquè ell i el seu partit són corresponsables indispensables de l’aplicació del 155, de la suspensió de l’autonomia catalana i que, per tant, passin coses com aquestes. Tot és massa obvi i les benes d’avui s’haurien pogut evitar no havent provocat la ferida d’ahir. 

M’ha cridat, però, l’atenció una altra qüestió. Després que Méndez de Vigo ordenés a la Generalitat no continuar batallant legalment per aquestes obres, alguns han vist per aquí la seva oportunitat. Endevinen a què em refereixo? Efectivament, als anomenats Papers de Salamanca. Quan ja pensàvem que parlaríem poc més d’aquest assumpte, després de l’aplicació del 155 i de l’ordre d’entregar les peces de Sixena, el senyor Policarpio Díaz, president de l’associació Salvar el Archivo de Salamanca, ha reclamat avui en una carta enviada a Soraya Sáenz de Santamaria la devolució de 400.000 dels documents ja entregats als seus legítims propietaris. I a més, el tal Policarpio posa data: 21 de desembre de 2017.
el tal Policarpio Díaz
Davant d’aquesta nova estocada, val la pena refrescar la memòria i recordar d’on procedeix el botí dels anomenats Papers de Salamanca. Per fer-ho ens hem de remuntar a la guerra civil. Els exèrcits franquistes que avançaven cap a l’interior de Catalunya, a partir de l’abril del 1938, ho feien acompanyats d’una unitat anomenada Servicio de Recuperación Documental. La seva tasca era recollir tota la documentació possible del bàndol republicà. I això per què? Perquè l’exèrcit per al qual treballaven, que estava a punt de guanyar la guerra, pogués tenir tota la informació sobre les activitats realitzades pels seus enemics.
D’aquesta manera, les principals institucions d’autogovern del país, les administracions locals, els partits polítics d’esquerres i/o catalanistes, les associacions culturals, els sindicats, els mitjans de comunicació, els domicilis particulars de les persones vinculades a la República... Tots van partir les visites d’aquests saquejadors, que es van endur tot allò que van trobar.

Aquest immens botí documental va ser traslladat a Salamanca, amb l’objectiu de revisar-lo minuciosament per tal de localitzar qualsevol dada que servís per incriminar enemics de la seva causa. I allà es va quedar, gran part del temps en unes condicions de conservació lamentables, durant gairebé 70 anys. Fins que el 2006, tota aquesta documentació va començar a retornar de manera molt lenta gràcies a l’obstinació de la Comissió de la Dignitat i de personatges imprescindibles com el Pep Cruanyes o el Toni Strubell. I també gràcies, evidentment, al fet que la Generalitat es va fer càrrec en exclusiva del pagament de la seva digitalització, per tal que a l’Arxiu General de la Guerra Civil de Salamanca sempre es pogués consultar, tal com passa actualment.

I avui, quan encara no s’ha retornat la totalitat del botí confiscat –resta encara bona part de la documentació relativa a Justícia i Ordre Públic-, ja s’estan fent passos per recuperar aquesta ignomínia. Si això passés, de res valdrien les llàgrimes de Ros, d’Iceta i de la resta de membres d’un PSC que ha estat imprescindible per perpetrar el cop d’estat que ha representat el 155. Si això passés, per favor -per dignitat-, guardin silenci. - Jordi Creus - naciodigital.cat