El 1978 l'Institut Nacional d'Audiovisual va encomanar a Georges Perec i Robert Bober,  l'encàrrec de fer una pel·lícula sobre l'illa Ellis. Van anar a Nova York per primera vegada, i després van tornar el 1979 per rodar el que es convertiria en "Històries de l'illa d'Ellis, Històries de vagar i Esperança". pel·lícula en dues parts ("The Island of Tears" i "Memories"), la primera transmissió va tenir lloc el TF1 del 25 i 26 de novembre de 1980. Aquesta pel·lícula està actualment disponible a la videocassette Editions du Seuil. L'illa d'Ellis, o illa de llàgrimes, era el lloc de pas previ per l'entrada d'immigrants europeus als Estats Units, uns europeus que cent anys després no en volen saber res dels immigrants que arriben a la Comunitat europea, valgui aquest escrit per refrescar i activar la seva memòria i tambè la seva consciència i la dels seus Governants.....


El nostre país és
aquesta vora prima on anem llançats
Jean-Paul de Dadelsen
Jonas


Illa de llàgrimes

Des de la primera meitat del segle XIX, una esperança formidable sacseja Europa per a totes les persones aixafades, oprimides, oprimides, esclavitzades,
massacrades, per a totes les classes explotades, famolenques, destrossades per epidèmies, diezmades per anys de fam i fam, una terra promesa va començar a existir: Amèrica, una terra verge oberta a tothom, una terra lliure i generosa on els condenats del vell continent es poden convertir en els pioners d'un nou món, els constructors Escapar d'una societat sense injustícia i sense perjudici. Per als camperols irlandesos les collites dels quals eren devastades, pels liberals alemanys caçats després de 1948, pels nacionalistes polonesos aixafats el 1830, pels armenis, pels grecs, per als turcs, per a tots els jueus de Rússia i Àustria-Hongria, pels italians del Sud que van morir per centenars de milers de còlera i misèria, Amèrica es va convertir en el símbol de la nova vida, de la sort finalment concedida, i per desenes de milions, per famílies senceres, per pobles sencers que, des d'Hamburg o Bremen, des de Le Havre, Nàpols o Liverpool, els immigrants embarcaven per a aquest viatge sense retorn.
Durant diverses dècades, l'última etapa d'aquest èxode sense precedents en la història de la humanitat, es va dur a terme en condicions terribles, un petit illot anomenat Ellis Island (Illa de llàgrimes), on els serveis de l'Oficina Federal d'Immigració havien creat el seu centre de recepció. Per tant, en aquesta estreta barra de sorra a la desembocadura del riu Hudson, a poques milles de l'estàtua de la llibertat llavors molt recent, es van reunir durant un temps tots aquells que tenen ja la nacionalitat americana.
Pràcticament lliure fins al 1875, l'entrada d'estrangers al sòl dels Estats Units es va veure sotmesa gradualment a mesures restrictives, primerament elaborades i aplicades a nivell local (autoritats municipals i portuàries), llavors agrupats en una secretaria d'immigració federal. Inaugurat el 1892, el Centre de Visitants de l'illa Ellis marca el final d'una emigració gairebé salvatge i l'arribada d'una emigració oficialitzada, institucionalitzada i, per així dir, industrial. De 1892 a 1924, prop de setze milions de persones passaran per l'illa Ellis, de cinc a deu mil per dia. La majoria només es mantindrà durant unes hores i es retirarà del 2 al 3 per cent. En resum, l'illa Ellis no serà res extret de la publicació d'una altra fàbrica que fabriqués nord-americans,una fàbrica per transformar els immigrants en immigrants, una fàbrica a l'americana, tan ràpida i eficaç com un delicte a Chicago en un extrem de la cadena, que posa un irlandès, un Jueu d'Ucraïna o Puglia italiana, en l'altre extrem després de la inspecció dels ulls, la inspecció de les butxaques, la vacunació, desinfectar un americà surt barat. Però al mateix temps, amb els anys, els requisits d'admissió són cada vegada més estrictes. A poc a poc, tanca la Porta d'or d'aquesta fabulosa Amèrica, on tots els galls dindi es rosteixen a les plaques, on els carrers estan pavimentats d'or, on pertany la terra de tots. De fet, a partir de 1914, l'emigració va començar a parar, primer a causa de la guerra, després d'una sèrie de mesures discriminatòries (Quotes) qualitatius (Llei d'Alfabetització) i quantitatius que prohibeixen pràcticament l'entrada dels Estats Units a aquesta "escombraries desgraciada" i aquestes "Masses apilades" que, segons Emma Lázaro, l'estàtua de la Llibertat convida a venir. El 1924, els tràmits d'immigració seran encomanats als consolats americans d'Europa serà més que un centre de detenció d'emigrants en una situació irregular.
No tots els emigrants havien de passar per l'illa de Ellis. Els que tenien prou diners per viatjar en primera o segona classe eren inspeccionats ràpidament a bord per un metge i un registrador i entraven sense problemes. El govern federal va creure que aquests emigrants tindrien prou per sostenir-se per ells mateixos i no estarien a costa de l'estat. Els emigrants que havien de passar per Ellis eren els que viatjaven a la tercera classe, és a dir, per sota de la línia de flotació, en grans dormitoris, sense finestres, pràcticament sense ventilació i sense llum, on dos mil passatgers s'apilaven. El viatge costava deu dòlars al 1880 i trenta-cinc dòlars després de la guerra de 1914...

Georges Perec.