Aplicant la recepta de Josep Pla, Espanya només pot resoldre el conflicte català amb "intel·ligència". O sigui, tot el que ha faltat fins ara.
"El primer drama de l'català consisteix que té por de ser ell mateix. Però encara pateix un que és més greu: el català no pot deixar de ser el que és". Aquesta és una de les observacions que Josep Pla va apuntar en els anys 50 i 60 i que forma part de Fer-se Totes els il.lusions Possibles I ALTRES notes disperses (Destino), un recull de textos inèdits de l'escriptor català que millor ha retratat la complexitat de la societat catalana.
El prosista empordanès prossegueix el seu retrat del caràcter català aprofundint en la seva psique: "Les tendències fosques de l'inconscient individual i col·lectiu estan per sobre, probablement, de tota voluntat possible. És en el subconscient del país, doncs, que la processó va per dins. en realitat ens trobem davant d'un dualisme irreductible, dolorós, lascerante, malaltís ".
Pla era tot el contrari a un revolucionari. Era conservador, un home d'ordre. No era nacionalista però sí que era un catalanista. Potser fora de Catalunya costi apreciar la diferència perquè sovint tant dins com a la resta d'Espanya ha interessat barrejar ambdós conceptes. Però el catalanisme existia en els anys 50 i existeix en el segle XXI. Ara alguns encara ho revesteixen de nacionalisme, altres ho han superat per instal·lar-se a l'independentisme i altres simplement ho viuen com un sentiment difícil de descriure (tret que siguis Pla). A manera de mínim comú denominador podria resumir-se en el reconeixement de Catalunya com una nació, la defensa d'una llengua i cultura pròpies i el respecte als seus símbols.
Com es conviu amb un sentiment que comporta una insatisfacció permanent? És possible que no hi hagi resposta i que les acceleracions dels últims mesos únicament hagin contribuït a enquistar més els complexos, que també n'hi ha i no són pocs. "El català de vegades sembla un covard i d'altres un abstret orgullós. De vegades sembla patir de mania persecutòria i altres de envaniment. Alterna constantment l'avidesa amb sentiments de frustració malaltissa", relata Pla.
Aquesta descripció de la identitat catalana segueix sent més que vàlida mentre l'encaix a Espanya cada vegada és més complicat. La conllevancia orteguiana sembla una etapa superada per no dir que està ja enterrada. El problema és que sembla que no hi hagi alternativa que ara per ara no passi per la violència o la humiliació.
Arribats a gener de 2018, quinA és la solució? Si és capaç d'aplicar la recepta de Pla, Espanya només pot resoldre el conflicte català amb "intel·ligència". O sigui, tot el que ha faltat fins ara. - Neus Tomàs - eldiario.es
.png "English"){kind=small}
10 Comentaris
Pla mai ha tingut bona premsa en Catalunya. No agrada. Diuen que és de "deretes".
ResponEliminajo crec que més que de dretes o d'esquerres, era de Pla i catalanista.
ResponEliminaQualsevol que encaix a Espanya està evidentment malalt.
ResponEliminal'encaix ja no és possible, això s'ha trencat, mentalment som independentes d'Espanya, és el pas següent a la desafecció de la que parlava Montilla, o del català emprenyat de Juliana.
ResponEliminaBueno,cabreado o no,pero dentro de la ley.Por una cosa u otra estamos todos cabreados,con la suegra,con la mujer,con los hijos.Eso no es cosa sólo de catalanes.Y tampoco hay que amar a
ResponEliminaEspaña,la que nos cobra los impuestos.Pero la ley,es la que te mete en la cárcel o te embarga y luego no vayas llorando y pidiendo limosna.Lo mismo de los que participaron en guardar las famosas urnas y ahora están acojonados por las consecuencias.Cataluña seguirá adelante,cabreada o no,con amor y sin amor.
La ley es la ley de la fuerza, y se maneja al antojo de quien tiene esta fuerza, pero la ley no puede controlar los sentimientos. Sucede además que quien aplica la ley en España es quien mas la transgrede, impunemente por lo que se ve de momento.
ResponEliminaMas que el imperio de la ley, en España lo que hay es, el amperio contra Paca, por surrealista.
salut
No es lo mismo el imperio de la ley, que la ley del imperio.
ResponEliminaHay leyes legítimas, por cuanto han sido consensuadas, y leyes ilegítimas, por cuanto han sido impuestas arbitrariamente.
por eso digo lo del amperio contra Paca, la ley, el imperio de la ley es arbitrario, impuesto y prevaricador por parte de la justicia, o como mínimo connivente con el poder.
ResponEliminaPues nada,saltaros las leyes del Imperio y como motivación podéis exponer los sentimientos.Me parece
ResponEliminaque no va colar,digo yo.
No hay manera de hacer una revolución sin saltarse las leyes, eso es así desde el inicio de los tiempos. Pero ahora no es el momento, Soraya parece haber encontrado la solución al encaje, veremos....
ResponElimina