BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ

L'ÀNGEL EXTERMINADOR

2012-01-29T17:47:00.001+01:00

Els Nazis van finançar el seu auge econòmic, exactament de la mateixa manera que ho van fer els governs de l'emperador durant la primera guerra mundial, és a dir emetent bons de l'estat com col·lateral del Reichsbank.
Amb el pas del temps la població tornava a confiar en el govern, va començar a estalviar i dipositar els seus diners en els bancs i empreses d'assegurances i aquests al seu torn estaven obligats invertir en deute del govern. La tendència inflacionista es va fer evident des de 1936 i els treballadors exigien salaris més grans, però el govern va prohibir l'augment de preus.

L'efecte d'aquesta política va ser una baixada de la qualitat dels productes, descomptes per a treballadors i l'auge del mercat negre. Durant la guerra el marc va deixar de funcionar com diners, perquè els aliments, la vestimenta, els carburants i la majoria dels productes de consum bàsic estaven racionats amb targetes emeses pel govern. Al final de la segona guerra mundial la massa monetària era sis vegades més gran que el PIB, el diner servia només per cremar a les estufes i es va tornar al bescanvi de productes.

Els governants de tots els temps han tingut la temptació de resoldre els problemes econòmics mitjançant l'abús monetari, amb la consegüent pèrdua del valor dels diners. La inflació opera com un impost indirecte que va reduint lentament el poder adquisitiu dels ciutadans.

Aquesta és la obssessió dels Governants alemanys de després de la segona guerra Mundial, la inflació. És per aixó que Àngela Merkel s'oposa als eurobons i a engegar la màquina de fer bitllets. Vol dir que la senyora Merkel no ha entés res i anem amb la seva política económica camí del pou sens fi d'una llarga recessió, sense que ningú sigui capaç de fer-li entendre. Curiós, el que no va aconseguir Adolf Hitler (carregar-se Europa) ho aconseguirà amb la seva tossudería germànica, Angela Merkel, l'àngel exterminador.

J.V. FOIX

2012-01-29T07:20:00.001+01:00

Ens recorda l'home que estima les paraules, que avui es compleixen 25 anys de la mort del poeta de Sarrià J.V.Foix. No sóc amant de homenatges ni de recordar ningú, però si ho diu en Pàmies és una ordre que s'ha d'acatar. En Lluís es va quedar descansat fa uns dies parlant d'en Foix pastisser de qui ja m'havien arribat algunes històries que no ajudaven massa a acceptar-lo com a persona, o personatge, potser perqué era bastant distant i esquerp, o més homenet que homenot, però era pastisser i poeta, que gairebé és el mateix i ambdues coses les feia molt bé. ¿O és que un tortell de pasta fullada, entatxonat de nata amb pinyons i sucre llustre per sobre no és pura poesia visual i degustativa?.

Avui, és al poeta, no a la persona a qui se li ret homenatge. Poques vides exemplars trobariem al món de la poesia, i no cal remetren's a Rimbaud. Qui tingui una vida exemplar que llenci el primer poema.

A Anoarra he publicat un poema d'ell dedicat a Joan Vinyoli.

HOLLANDE I EL SIGNE DE LA IGUALTAT

2012-01-28T14:20:00.001+01:00

Hi ha polítics que són capaços de reinventar-se una i algre vegada, aquest seria el cas del Socialista François Hollande que es presenta a les properes eleccions franceses amb un missatge renovador i menys moderat. Per simbolitzar aquest canvi, els joves que treballen a la web de la seva campanya s'han inventat un signe. Un gest que recorda la dansa de l'haka, popularitzada per l'equip de rugbi dels All Blacks de Nova Zelanda, i que remet al signe d'igualtat, un dels eixos del missatge amb què el candidat socialista a la presidència francesa vol desbancar Nicolas Sarkozy de l'Elisi. El clip en què militants i dirigents com Pierre Moscovici, director de campanya; Manuel Valls, director de comunicació, o Arnaud Montebourg, membre de la dirección, creuen els braços a la sortida del primer gran míting de campanya d'Hollande, diumenge passat, arrasa a internet. Com diria Monegal, a casa estem astorats, tot depén d'un gest repetit en un vídeo viral, ni tan sols importa el missatge (fals, ja ho sabem) que hi ha al darrere, Perquè suposo que el Sr.Hollande a pergenyat algun programa electoral d'aquells que després no es compleixen. Més que importa, el que importa és el missatge visual que queda en la memòria mentre les paraules i les promeses electorals se les emporta el vent.

'UN DÍA DE FURIA'

2012-01-27T19:38:00.003+01:00

Cada vegada estic més convençut que aquesta societat decadent i acomodatícia que mica en mica s'ha anat creant fins arribar a l'estat de deixadesa i abandó en que restem immers, no té sortida i s'ha instal·lat ja en un nihilisme total, que fa no cregui en res ni sigui capaç de lluitar per res.
Ens deixem trepitjar i esquilar per l'Estat, Ajuntaments, Bancs, Caixes, Empreses, Monopolis tots ells, com companyies de llum, aigua, gas o telèfon, que ens les foten a tort i a dret amb la total impunitat de saber que mesells no ens queixarem, o que si ho fem serà amb la boca petita. Ja no es lluita per a res. Que ens poden facturar el que els hi dona la gana, cobrar les comissions o els imposts que els roti, que nosaltres pagarem (si podem) i cap cots com a molt ens limitarem a remugar com bens passius en que ens hem transformat.
No movem un dit contra uns Bancs i Caixes que ens han dut a la ruïna, en connivència amb els àvids voltors fagocitaris del totxo, i a més a mes aquest Estat inoperant els infla de diners per evitar la 'bancarrota' d'aquestes entitats (les caixes son entitats sense ànim de lucre) que seria també la del propi Estat.
Aquí ningú mou un dit, ningú es capaç de plantar cara, de plantar-se i dir prou, fins aqui hem arribat. Els més grans recordaran la que s'organitzava si apujaven de 10 cts de pesseta l'autobús, o com si d'una pesseta s'apujava la benzina, o fins tot m´s enrere si s'apujava el pa. Ara, per començar molta gent ni tan sols sap a quin preu paga la benzina i ningú es queixa (bé queixar-se si!), diguem que ningú s'amotina ni surt massivament al carrer per a cap d'aquests actes esquiladors de butxaques, d'una enorme voracitat recaptatoria d'Estat, Administracions locals, Bancs o Monopolis Estatals falsament privatitzats. I potser ja seria hora d'adonar-se que així no podem seguir i quelcom s'hauria de començar a fer i a mobilitzar-se el personal per començar a reivindicar drets que prou complim nosaltres amb els deures. Per molt menys, l'enviament de reservistes a Ceuta i Melilla, es va organitzar un bon sidral durant la setmana tràgica, que en el fons va ser el detonant d'una situació llargament larvada i podrida en els últims anys. No cal arribar a aquells extrems, ni engegar "un dia de fúria" com Michael Douglas, però si que potser ens hauriem de començar a arremangar per posar les coses al seu lloc, perquè si no, pot passar que aquesta societat llargament callada i sotmesa, mesella, no gaire a contracor, exploti de cop, a lo millor per una fotessa i després amb el descontrol de la situació que aixó comporta, és quan uns i altres acabarem prenent mal.
Penso sovint en el final de 1984, quan Winston es rendeix, abandona la lluita i mentre li cauen llàgrimes perfumades de ginebra, diu que estima al Gran Germà.

Ho deia Cioràn:"Esos transeúntes idiotizados... - ¿Pero cómo hemos podido caer tan bajo? ¿y cómo imaginar un espectáculo así en la Antigüedad, en Atenas por ejemplo? Basta un minuto de lucidez aguda en medio de esos condenados para que todas las ilusiones se derrumben."

LA JUSTICIA

2012-01-26T22:24:00.002+01:00

Del bloc de Don Gregorio Luri he tret aquest comentari sobre la justícia que em sembla molt interessant. (algun dia m'hauré de preguntar perquè li anteposo sempre el Don)

"Como todo el mundo sabe hay dos clases de justicia: la que nos gusta y la que no nos gusta. Evidentemente, sólo la primera es justa. Por lo tanto:

1. Las leyes que no sirven para sostener nuestros prejuicios, son malas leyes y los que las defienden es porque tienen muy aviesas intenciones

2. Las suspicacias del noble acusador tienen siempre más valor que las excusas del infame acusado, siendo el noble acusador todo aquel que acusa de acuerdo con mis prejuicios.

3. El noble acusador que no es capaz de demostrar la culpabilidad del acusado más allá de cualquier duda razonable tiene, por ello mismo, razón.

Nota: Aquí los colores políticos son irrelevantes."

. . . i és que succeix que creiem en la justicia quan convergeix amb els nostres interessos i ens costa d'entendre i acceptar decissions com la que sense esmentar es refereix el Sr.Luri. De totes maneres haig de confessar-vos que mai he cregut en els jurats populars, seria incapaç de ser-ho si em tocava. Si els jutjes professionals ja donen molt que parlar amb la seva peculiar manera d'impartir justícia en molts casos, el jurat popular, pel meu entendre és massa influenciable i poc parcial, per més ho vulguin ser. I és que, de fet, no hi ha ningú que estigui realment capaçitat per jutjar objectivament l'altri, ni tan sols els jutges, potser aquests els que menys..... Curiós, estic jutjant als jutges i als jurats populars mentre acabo de dir que ningú pot jutjar. Ja deia Cioràn que l'home és un animal contradictori.

Doncs res, que diuen que en Paco, ha agraït el suport a "l'Espanya neta, positiva, gran i il·lusionada" que sempre ha tingut "confiança absoluta" en ell durant els tres anys en què ha estat immers en el procés judicial de la causa dels vestits, i que ha aconseguit vèncer el "sistema brutal" causant del "calvari" pel qual ha passat. I malparlen de Maquiavel, un sant varó.

JA SE ON SÓN ELS 'IMPARABLES'

2012-01-26T11:50:00.002+01:00

En aquest escrit del febrer de 2010, que teniu a continuació, em preguntava que se n'havia fet dels 'imparables'. Fins avui no n'havia sabut res més d'ells, però aquest comentari que m'han deixa't al bloc, comenta (valgui la redundància) que tornen a estar en actiu i els podeu trobar a Facebook.

"Amics meus, ara els Imparables són també al facebook Us convido a que fer una visita a la plana i voreu que van fen coses, que no han desaparegut...

"ON SÓN ELS IMPARABLES?

Francesc Puigcarbó on 27/02/2010

"Els Imparables més que un lobby de poder, que és el que els detractors ens han dit més vegades, o una generació literària, jo diria que és un grup de persones, fins i tot de generacions diverses, que hem coincidit en compartir una actitud davant la literatura, i fins i tot en alguns casos davant la vida. Que és una actitud, per dir-ho aviat, de rebuig de la contenció. Jo crec que el que li ha sobrat moltes vegades a la literatura catalana moderna ha estat precisament això, contenció, molt de fer passar l'artesà per davant de l'artista, un excés d'una determinada idea de la humilitat i de l'anar fent, d'herència noucentista en el pitjor sentit de la paraula. És a dir, aquell gust per l'obra ben feta, entenent per ben feta una cosa ben construïda però innòcua. Aleshores la nostra reacció ha sorgit de manera espontània, i senzillament ens hem anat trobant, pel simple fet d'haver coincidit en època i espai. I que alguns de nosaltres hem fet amistat. En el meu cas, especialment amb Hèctor Bofill i Manuel Forcano. Però, després hi ha hagut gent diversa que d'una manera o l'altra s'ha vist vinculada o s'ha vist reflectida en aquesta actitud, i també ens hem anat aproximant. Avui en dia des de poetes de la nostra edat, com Joan Elies Adell, de Tarragona, o Lluís Calvo o Susanna Rafart, per dir-ne alguns, o Txema Martínez Inglés, de Lleida, o gent més jove, com Marc Masdéu, que és un poeta de Matadepera que va publicar el seu primer llibre l'any passat, fins a gent més gran, com Miquel de Palol, que més d'una vegada s'ha pronunciat a favor d'aquesta nova manera d'entendre les coses, que no és gens nova!, pareix nova perquè per ventura feia temps que ningú no ho havia plantejat en aquests termes, però en realitat no ens hem inventat res. El nom d'Els Imparables forma part de l'anècdota, és una cosa que no va ser ni volguda ni cercada, sinó que és la típica gracieta mediàtica que apareix quan menys la t'esperes, i var ser arrel de quan Hèctor Bofill va guanyar el Premi Josep Pla. Llavors, com a crit d'eufòria se li va acudir dir que feia partíceps del premi als seus companys de generació que estaven imparables. I a partir d'aquí va quedar. I arriba un moment que, com que te'l refreguen una vegada i una altra, decideixes fer com els modernistes, i dius: idò sí, serem els imparables. I, a més, ens presentarem com a tals. Moltes vegades han dit que ens hem autodenominat Imparables, i no, no ens hem autodenominat res, ni en cap moment hi havia la idea d'organitzar-nos. Tot plegat, però, ha servit per a produir un debat. I més enllà de les anècdotes i de les estirades de monyo més o menys gratuïtes, i qualque vegada lamentables, s'ha acabat produint un debat estètic, i això ha estat molt bé."

Aquesta es la versió d'en Sebastiá Alzamora sobre el moviment dels imparables que podeu llegir sencera aquí.

Diguessim que aquesta seria la versió oficial, i és curiós el moviment dels imparables que neix de la consecució del premi Pla per una novel·la “raonablement infumable” “l’últim Evangeli”de Hèctor López Bofill, o Hèctor Bofill, el Lopez va i ve i no dic que sigui cosa d’ell, simplement apareix o no. Dic curiós perquè de qui més es parla d’aquest grup és precisament el més incapacitat dels seus components o possiblement l’únic que ho és, puig la resta son tots del primer a l’últim gent que m’agrada molt la seva producció sigui en vers o en prosa. Seria el cas d’en Manel Forcano, Susanna Rafart, Joan Elies Adell, Sebastià Alzamora, Marc Masdeu o en Miquel de Palol, dels qui se’n parla més o menys i més d'uns que altres, però a nivell individual, no com a part del moviment.

De fet, el moviment com a tal amb manifest inclòs, va fer arrancada de cavall i parada de burro, quedant-se en un mer foc d'encenalls, i per acabar-ho d’adobar el Sr. Bofill es dedica a la política i algun dels imparables fins i tot és al Facebook. Però el moviment com a tal fa gairebé un parell d'anys que ha desaparegut del mapa cultural, no així els seus components.

Volien ser trencadors i han acabat per no trencar ni un plat, s'han diluit com el sucre en el café en els llimbs de la seva pròpia inconsistència com a moviment, i és una llàstima."

Doncs bé, ja sabeu on són, i jo que me n'alegro, han resurgit qual au Fènix, o potser no se n'han anat mai del tot i he estat jo qui els havia perdut la pista.

FRANCISCO CAMPS: "NO GUILTY"

2012-01-25T20:58:00.003+01:00

Segons he vist a les pel·ícules americanes en més d'una ocasió, el Jurat Popular en alguns judicis, quan l'acusat considerava que era culpable però no es podia acabar de demostrar, l'acabaven absolent considerant-lo "No Guilty" No culpable, que no vol pas dir que sigui innocent sinó que vol dir: sabem que ets culpable però no s'ha pogut demostrar.

El Sr. Francisco o Paco Camps, malgrat haver mentit, ha estat considerat no culpable pel Jurat popular. El Sr. Camps, va dir en la seva declaració davant la justícia, que els vestits rebuts els havia pagat amb diners de la Farmàcia de la seva esposa, lo qual sembla ser mentida, i en canvi el Tribunal Superior de Justícia del País Valencià, on per cert un dels tres magistrats és un públicament reconegut molt bon amic seu, va reconèixer implícitament en la seva sentencia que va rebre la prebenda dels vestits tot i que considera que no tenia res a veure amb les adjudicacions posteriors a l'Empresa Orange Market, la mare dels ous de tot l'entramat del cas Gürtel. Aixó seria correcte en el cas del Sr. Costa atès en rebre també ell vestits com a "obsequi" era un simple militant de base.

Em venen al cap moltes preguntes sobre acceptar obsequis quan ets al poder i no em refereixo als que reben els caps de compres d'Empreses per Nadal o els directors de Bancs o Caixes o semi-funcionaris de la Generalitat o Govern Espanyol. Pensava en si es pot considerar delicte o intent de suborn regalar un Iot, l’últim Bribón a la primera autoritat del país, com varen fer els empresaris mallorquins a Sa Majestat Joan Carles I. A banda d'aquesta consideració, el que és cert és que el Sr. Francisco Camps va mentir en la seva declaració i aixó en un país modern i democràtic implicaria el seu processament i dimissió només pel fet de mentir, procès que va costar dons anys però s'ha acabat produïnt. Somriu Francisco Camps en escoltar el veredicte del Jurat Popular, potser perqué ja el sabia de molt abans. Aixó és Can Garlanda. Ja vinc, me'n vaig a robar quelcom gros, que si robo poc encara em tocarà anar a la garjola.

MONTORO DESCARTA APUJAR L'IVA ...

2012-01-25T00:04:00.003+01:00

El ministre d'Hisenda i Administracions Públiques, Cristóbal Montoro, descarta apujar l'IVA i els impostos especials, i considera que Brussel·les ha de marcar un nou objectiu de dèficit públic per a Espanya el 2012 - l'actual és del 4,4% del PIB-que tingui en compte l'escenari de "recessió".

En una entrevista concedida a La Vanguardia, Montoro ha garantit que, si Brussel · les dibuixa un nou escenari i modifica el límit de dèficit per a Espanya per al 2012, tal com espera, el Govern espanyol "l'assumirà en la seva totalitat".

Preguntat per si el Govern renúncia llavors a reduir el dèficit al 4,4% del PIB aquest any, cosa que comportaria un ajust d'uns 50.000 milions d'euros, ha assegurat que el Govern "no renuncia a res", i que complirà "amb el que digui Brussel·les ".

"No obstant això, és obvi que quan es va fixar reduir el dèficit del 6% al 4,4% es va fer amb un escenari de creixement econòmic i no de recessió com el que ens trobem (...) El que Espanya defensa és aconseguir la estabilitat de forma realista ", ha afirmat Montoro.

En aquest context, ha argumentat que si el Fons Monetari Internacional ha modificat les seves previsions econòmiques, el Govern espanyol "està esperant que Brussel·les també el canviï i l'adapti a la nova situació", i ha alertat que si la UE no s'adapta el pla d'estabilitat "no només s'enfonsaria Espanya, sinó tot Europa".

Preguntat per si pujarà l'IVA, l'ha descartat perquè això s'enfonsaria més l'economia i perjudicaria "a les capes socials més febles", i ha dit que tampoc té sentit apujar els impostos especials (gasolina, tabacs i alcohol).

Vol dir que el Sr.Montoro hi entén d'economia el que vostés o jo, només que vostès o jo sabem que de la mateixa manera que desprès de les eleccions andaluses ens tornaràn algún caleró dels que ens deuen per que callem la boqueta, ens apujaràn tambè l'iva al 21 o al 22%, i ell ho sap també. El que em pregunto és com s'ho farà el Sr.Montoro per explicar-ho, atesa la seva peculiar manera d'entendre com funciona la economía.
En temps del Paco (Alies el Franco) quan davant els rumors sortia un ministre dient que no s'apujaria la gasolina, corriem tots a la benzinera a omplir el dipòsit, car sabíem que el desmentit volia dir que l'endemà s'apujaria, i no fallava mai.

'MANOS LIMPIAS'

2012-01-24T17:09:00.003+01:00

No se si a vosaltres us sonarà el nom de Miguel Bernard, màxim responsable d’aquest obscur i inoperant sindicat ”Manos Limpias”, que no te representants enlloc i de qui només és coneix aquest Sr. Miguel Bernard, exdirigent de “Fuerza Nueva” i molt amic de la COPE i Libertad Digital. De fet, 'manos limpias' més que un sindicat és una associació, que és qui hi ha darrere d'aquesta querella per prevaricació de la que s'acusa a Baltasar Garzón, i totes les que hi ha hagut sobre els abertzales al país basc. Curiós com sent un estrany sindicat sigui tant escoltat i ben tractat per la justicia espanyola.

"El Col·lectiu de funcionaris públics Manos limpias, conegut popularment com Sindicat Manos Limpias o simplement, Manos limpias, és una associació espanyola fundada el 1995 com a organització de representació d'empleats de la funció pública. No té representació institucional des de 2009, però ha destacat per presentar-se com part en nombroses demandes judicials generalment en contra de decisions de les administracions governades per partits d'esquerra i nacionalistes perifèrics. Aquest fet, i el que el seu únic dirigent conegut, Miguel Bernad, hagi estat un conegut militant ultradretà (va ser el responsable de l'organització Front Nacional) i nomenat Cavaller d'Honor de la Fundació Nacional Francisco Franco pels seus "serveis en defensa dels ideals del Moviment " ha provocat que la seva adscripció ideològica sigui sovint qualificada de ultradretana. La pròpia associació rebutja aquesta adscripció al·legant que totes les persones tenen dret a evolucionar ideológicamente. El juliol de 2008, arran de les investigacions policials sobre diversos casos de corrupció urbanística, el diari El País va posar en coneixement de l'opinió pública les presumptes relacions entre el secretari general del sindicat i diversos dels comissionistes investigats. L'organització va negar les acusacions del País, i el cas, com molts altres va desaparèixer engolit en l'oblit." El nom de l'associació té seu què ... per allò tan castellà de: "dime de lo que presumes y te diré de lo que careces".

us deixo un vídeo de Libertad digital que m'ha recomanat en Ferran per si m'avorreixo aquesta nit, en el que entrevisten a Miguel Bernard....

CONSTRUÏM FUTUR, DEIA ...

2012-01-24T00:41:00.001+01:00

Construïm futur resa aquesta pancarta mig despenjada d'uns macro blocs de pisos que la crisi del totxo ha obligat a deixar a mig fer. De fet només hi ha l'estructura de formigó i l'obra porta abandonada fa més de dos anys. Almenys el títol de construïm futur podien haver tingut la delicadesa de retirar-lo en comptes de deixar-lo com a escarni del fracàs de la constructora.

Aquest escrit és del més de juliol de l'any passat, però dissabte al matí tornant de Matadepera amb la bici, em vaig adonar que hi havia bastants paletes treballant'hi (en dissabte!) i és més, per la zona de Ca n'Oriach i Can llong vaig veure bastants grues i més paletes treballant en dos blocs de pisos de protecció oficial en la zona de Can llong. Potser alguna cosa es comença a bellugar o a lo millor són casos puntuals, però em va cridar l'atenció tanta activitat en un dissabte, i ja que criticava l'abandonament de la obra de la foto l'any passat, s'ha de dir que uns mesos després torna a estar en marxa. Esperem que acabin la feina.

"EL MARMESSOR DE LA IGNORÀNCIA"

2012-01-23T08:10:00.001+01:00

Nomès des de la ignorància, es pot opinar de tot i de tots, per tant jo sóc un ignorant; em salva el fet de ser-ne mitjanament conscient, tot i que si penséssim les paraules i les seves conseqüències abans de pronunciar-les, gairebé mai diríem res, però no per aquest fet, deixaríem de ser ignorants, simplement seríem uns ignorants coneixedors del seu defecte. El problema no rau tant en ser un ignorant, el problema és no saber-ho o no volguer-ho reconèixer. Succeeix que quan més saps més desconeixes, passa molt amb els llibres, en llegeixes un que et porta a altres i aquests a altres i l'espiral es va fent més gran i passa aixó que deia, que saps més pero encara desconèixes més. Ho atribueixo més a la meva ignorància que no pas a la vanitat, de la que no en gasto, el fet d'auto otorgar-me fa ja onze anys el pompós títol de "El marmessor de la Ignorància". De ben segur que ara li posaria un altre títol.

LA FURA I LA CULTURA

2012-01-22T18:47:00.002+01:00

Isabel, una companya blocaire de Sintra (Portugal) m'envia entusiasmada l'enllaç de la cerimonia d'apertura a Guimaraes com a capital europa de la cultura a càrrec de la Fura dels Baus. I clar, no deixa de sorprendrem, car cultura i Fura dels Baus són dos conceptes antagònics, els de la Fura han confós de vell el soroll d'un llibre en caure al terra amb el contingut de les seues pàgines. Han confós la tapa amb el contingut, i els seus espectacles són només la fastuosa i buida apol·logia del no res. Qual uns Supertramp qualsevol es limiten a repetir-se dins una parafernalia estèticament perfecte però totalment buida de contingut. Nomès els hi faltaria de fons la música de Pat Metheny, ja tendriem la consecució de la societat actual, una enorme buidor estèticament perfecte i molt ben embolcallada, però totalment absent de contingut.

A LA MEMÒRIA DE WILMAN VILLAR

2012-01-22T08:15:00.001+01:00

Del Bloc Generacion Y de Yoani Sánchez, he copiat aquest escrit, No l'he traduit, crec que no cal, que el que interessa és el seu contingut.

Hace un par de años, mi amigo Eugenio Leal decidió sacar un reporte de sus antecedentes penales, trámite indispensable para solicitar ciertos empleos. Confiado, fue a buscar la hoja donde diría que no había sido juzgado por delito alguno, pero en su lugar se encontró una desagradable sorpresa: aparecía como perpetrador de un “robo con fuerza” en el poblado donde había nacido, aunque jamás se había llevado ni la luz roja de un semáforo. Eugenio protestó, porque sabía que aquello no era un error burocrático ni una simple casualidad. Su accionar disidente ya lo había hecho víctima de mítines de repudio, arrestos, amenazas y ahora le traía además una mancha en el historial penal. Había pasado a ser un opositor con un pasado de “delincuente común”, lo cual le resulta muy útil a la policía política para desacreditar.

Si nos dejamos guiar por la propaganda gubernamental, en esta Isla no hay una sola persona decente, preocupada por el destino nacional y sin crímenes cometidos que además se oponga al sistema. Todo aquel que emite una crítica es inmediatamente tachado como terrorista o vendepatria, malhechor o amoral. Acusaciones difíciles de “desmentir” en un país donde cada día la mayoría de los ciudadanos tiene que cometer varias ilegalidades para sobrevivir. Somos 11 millones de delincuentes comunes, cuyas tropelías van desde comprar leche en el mercado negro hasta tener una antena parabólica. Prófugos de un código penal que nos asfixia, fugitivos del “todo está prohibido”, evadidos de una prisión que comienza con la propia Constitución de la República. Somos una población cuasi penitenciaria a la espera de que la lupa del poder se pose sobre nosotros, hurgue en nuestras vidas y descubra la última infracción cometida.

Ahora, con la muerte de Wilman Villar Mendoza vuelve a repetirse el viejo esquema del insulto estatal. Una nota en el periódico Granma lo ha descrito como un vulgar malhechor y quizás pronto en la TV un programa -de corte estalinista- presentará a las presuntas víctimas de sus abusos. El objetivo es restarle impacto político a la muerte de este ciudadano de 31 años condenado en noviembre por desacato, atentado y resistencia. La propaganda oficial intentará restarle importancia a su huelga de hambre y hará caer sobre su nombre todo tipo de adjetivos despectivos. Veremos también el testimonio -violando el juramento hipocrático- de los médicos que lo atendieron y probablemente hasta declarará la propia madre en contra del hijo difunto. Todo eso porque el gobierno cubano no puede permitirse que quede un resquicio de duda en la mente de los adocenados televidentes. Sería muy peligroso que la gente empiece a creer que un opositor puede sacrificar su vida por una causa, ser un buen patriota y hasta un hombre decente.

EL DILEMA DE L'OU I LA GALLINA

2012-01-21T20:08:00.003+01:00

Un equip d'investigadors de les universitats britàniques de Sheffield i Warwick van donar la resposta a la pregunta que durant segles portava els savis a un carreró sense sortida: què va ser el primer, la gallina o l'ou?

Els científics opinen que primer va ser la gallina. Els estudis s'han dut a terme amb l'ajuda de la potent ordinador 'HECTOR', situada a Edimburg, que va fer un model detallat de la formació de l'ou.

Es va revelar que la part crucial en aquest procés la fa la proteïna Ovocledidin-17, o OC-17, que contribueix a la cristal · lització de la closca d'ou. Sense aquesta que es troba en els ovaris de l'au, un ou no pot aparèixer.

Segons ha explicat un dels caps de l'estudi, Colin Freeman citat pel rotatiu britànic The Daily Mail, aquesta proteïna va ser descoberta fa molt de temps, però només ara els científics van comprovar que OC-17 està vinculada a la formació de l'ou i entendre com controla aquest procés.

Diferents espècies d'aus tenen diferents variant d'aquesta proteïna, encara que exerceixen les mateixes funcions. Així mateix, les gallines tenen la varietat única de OC-17, sense la qual el famós ou no pot aparèixer, opinen els científics. Els investigadors també sostenen que el seu descobriment podria ser útil en altres àmbits de la ciència, per exemple, en la creació de nous materials.

D'estudis d'aquest tipus i molt pitjors en trobareu més aquí.

COM PELAR CEBES I NO PLORAR

2012-01-21T06:58:00.004+01:00

Hi ha diverses maneres per pelar una ceba sense acabar plorant com una Magdalena. Una de les més comunes i senzilles és remullar-la en aigua calenta abans de començar a tallar-la, només durant uns segons, i després ja prosseguir amb tota tranquil·litat. També es pot mantenir sota l'aigua freda mentre es treballa encara que aquesta manera és una mica més incòmoda, principalment si volem picar-la, és gairebé impossible. Un altre truc més pràctic i no tan conegut és mullar en vinagre el tall del ganivet amb el qual treballarem i d'aquesta manera no s'evita el conflicte però sí que disminueix notablement. També expliquen que si es talla molt fina amb un ganivet molt esmolat la cosa funciona i no plores.

Explicàven ahir a Rac1 una altra manera de pelar les cebes i no plorar. Es tracte d'encendre dos llumins i quan estan cremant apagar-los i de seguida quan encara fumegen una mica posar-se'ls a la boca i pelar ràpidament la ceba, tot i que diria que s'ha d'anar molt de pressa i procurar no et vegi ningù, si no vols que et prenguin per boig.

Però hi ha una altre solució que aplicava la Tia Pura, la dona de l'onclu Alfonsu al meu poble. La tia Pura, abans de tallar la ceba, agafava una patata, la pelaba i es posava la pela de la patata d'una sola i llarga peça al cap de manera que pengés per davant fins l'alçada del seu nas.... i us ben asseguro que pelava les cebes i no plorava ni una gota.

DE LA MEMÒRIA HISTÒRICA

2012-01-20T00:01:00.012+01:00

Ara que al jutge Baltasar Garzón se'l volen carregar entre altres questions per voler aclarir els cassos dels morts de la Guerra Civil, i continuem endavant amb la llei de la Memòria històrica aprovada l'octubre de 2007, he volgut recuperar aquest comentari de setembre de 2008, tal qual, car aquí passa el temps però els problemes i les situacions persisteixen, sense que siguem capaços de sol·lucionar-los..

"Ahir es va aprovar al Parlament espanyol la llei de Memòria Històrica, però pel que és veu nomes contempla una part de la memòria, la de les malvestats i crims dels vencedors durant i després de la guerra civil. Dona la sensació pel que d'aquesta llei m'ha arribat, que s’ha quedat a mig camí amb molts aspectes i un d’ells és oblidar-se de la memòria històrica de l’altre bàndol, abans i durant la guerra. Ho dic perquè per exemple a Barcelona l’ajuntament no fa gaire feia una ruta guiada dels anarquistes, i és clar, de la mateixa manera que si és fes una ruta dels feixistes posaríem el crit al cel, s’hauria de ser també més curós amb l’altre bàndol.
En parlàvem el diumenge amb el meu pare, i m’explicava els altres crims, els que es varen cometre abans, al començament i durant la guerra, quan anaven els de la FAI, la CNT, el POUM o els anarquistes incontrolats, de vegades ni se sabia de quina facció eren, a reclutar gent per a la República, aquella que se suposava controlava el Govern de la Generalitat de Lluís Companys.

A Sant Feliu de Codines al del cal Llauner el varen matar davant mateix de casa seva, però no va delatar a 10 mes que varen salvar la vida, entre ells el meu avi, el Lluís de l’oli, que no era pas de cap partit, simplement no en volia saber res d’aquella guerra. Al Mas Badó hi havia un capellà gran, el varen matar per no res i s’hi varen pixar després a sobre. Es varen produir molts disbarats a la banda dels “bons” quan sabem que a les guerres de bons no n’hi ha. Entraven als pobles, se’ls enduien als qui no volien anar amb ells i els mataven deixant-los en qualsevol cuneta, es varen dur a terme moltes venjances personals. "S'ha escrit poc sobre aquests disbarats, últimament ha sortit un llibre que en parla en una zona concreta, l'òmnibus de la mort."

Si s’ha de parlar de crims, si s’ha de tornar a remoure el passat, fem-ho a ambdues bandes i reconeguem també els crims dels nostres, puig de no ser així ens quedarem només en la comissió de la Mitja Veritat, i no serem del tot justos, ni farem definitivament net d’aquell horror, horror que fa que encara a dia d’avui en més d’un poble no se’n parli o es faci amb la boca petita. I ja sé que el que s’addueix es que una cosa son actes comesos durant la guerra i l’altre la repressió que varem sofrir després de la guerra, de manera cruel i despietada, però aixó si ho poguéssim preguntar als morts ens dirien que els importava un rave, que al cap i a la fi els hi varen arrabassar la vida igualment. I és que si no ho aclarim tot, finalment semblarà que a la guerra els perdedors eren uns angeletes de la caritat que no varen trencar mai ni un plat, i els altres unes besties assedegades de sang i si bé és en gran part cert lo segon, alguna responsabilitat també hi varen tenir els primers. Puig que es va decidir a l’any 78 fer la vista gruixuda amb tots els franquistes que estaven i estàn encara alguns d'ells en esferes de poder, potser seria millor no remenar més la merda ni furgar en velles ferides, deixant als morts d’un i altre bàndol en pau.

Ara, si es cert que s'ha s’ha de deixar que la gent sàpiga on estan enterrats els seus desapareguts en combat, hi tenen tot el dret siguin del bàndol que siguin. Faltaria més."

L'HAVANA, UN MUNT DE RUNES

2012-01-19T13:54:00.001+01:00

Tres persones han mort i sis més han resultat ferides arran de l'esfondrament d'un edifici al popular barri del centre de l'Havana, la capital cubana, la nit de dimarts, segons han informat mitjans locals.

L'edifici, de tres plantes, s'ubica a la intersecció dels carrers Infanta i Salud, i estava declarat inhabitable des de feia anys, però tot i això hi vivien diverses famílies, segon han dit a Efe diferents veïns de la zona. La CNN mexicana, però, informa de la mort de 6 persones i destaca, per mitjà de la blogaire Yoani Sánchez, que el règim cubà ha trigat 17 hores a informar del tràgic accident.
De fet, veien l'estat de la majoria d'edificis de l'Havana vieja, hom diria que en cauen cada dia, mitja Havana és poca cosa més que un munt de runes. La deixadesa arriba fins al punt que en una bastida d'aquestes d'alumini d'un edifici del que només en quedaven les parets, les herbes s'havien enfilat fins dalt de tot, del temps que feia que estava abandonada, de fet tota l'Havana és un abandó, quan alguna cosa s'espatlla així es queda. Alguna tasca de rehabilitació amb fons d'ajuda exteriors s'està fent, però molt lentament, i a penes es nota.

Aquest poema que va sorgir de la meva estada crec defineix que és l'Havana:

La Habana

Restos de una hermosa dama

mal envejecida, conforman

las dos Habanas,

la nueva y la vieja

de calles angostas y largas

paredes desconchadas

y edificios derruidos o casi,

que no se repararán jamás

La vida en la calle, las puertas

y ventanas de las estancias,

abiertas de par en par, emanan

olor a ron y especias, y la música

que lo invade todo, a los sones

del merengue, la guaracha,

la guajira, o el cha-cha-cha

Una mami viejecita sonríe desde un

rejón, es una sonrisa triste,

de quien ya no espera nada, pero

sonríe, con los surcos de su cara

Y la dos Habanas sobreviven

siendo tantas sus carencias

que hasta carecen de nada

Y la gente canta y baila

y sonríe por la calle, y los niños

todos uniformados van y vienen

de la escuela. El sol, cómplice

con los desheredados alumbra

y les calienta. Hay una plaza

llena de luz y libros olvidados

y la Catedral y el Capitolio

y museos, muchos museos.

Un viejo Buick del 59 ha reventado,

un neumático desgastado, y allí

en medio del paseo del Prado

vanamente intentan repararlo

Mientras en el malecón, una mulata

se pasea contoneándose,

sus caderas cimbrean sinuosas

despertando más de un suspiro

entre los chavales que están pescando

Son las dos de la tarde y

el custodio del monumento

al general Máximo Díaz,

espera su comida. Liovis

platica con él, mientras

intenta cazar algún turista,

un rastafari sentado en la acera

dibuja barrocas formas

en una gruesa libreta

Y la Habana sigue ahí,

dejando pasar el tiempo

al son de una guajira

de las de Joseito,

el de Guantanamera.

Y a pesar de todo y de todos,

la ciudad se siente viva

En palabras de su gran poeta

“Eternamente viva”.

EL CAMÍ IMPOSSIBLE DE CARME CHACÓN

2012-01-18T18:47:00.003+01:00

Diguem-ho clarament, un altre camí no és possible pel PSoE si l'ha d'obrir Carme Chacon, un ens consuetudinari i contradictori que no duu enlloc. No va voler anar al debat a les catalanes i ara en reclama un a Rubalcaba. No se li coneix ideari polític a banda que diuen és federalista. I que ningú s'equivoqui, no ho dic perquè sigui dona, la incompetència no es patrimoni femení, ans al contrari, i en aquest sentit, Carme Chacon, com a l'acudit d'Eugenio, és una "inùtil, presentarse sin referencias". Cert és que com ella a l'actual PSoE o PSc n'hi ha un munt de mediocres incompetents, així els hi ha anat. La baralla amb Rubalcaba, el 'ninguneo' que es professen i palesen amdòs, resta més que suma, i flac favor li fan al partit, però és que no hi ha res més, el PSoE és a dia d'avui un ermot, aquest és el llegat que ha deixat José Luís Rodriguez Zapatero. La travessa del desert serà llarga i penosa. Té raó Carme Chacon, un altre camí és possible, però no és el seu, ni el del seu partit, si és que té clar quin és...que molt em temo què no.

Fraga: el cel és seu

2012-01-17T19:34:00.002+01:00

El jutge Baltasar Garzon, jutjat per prevaricació en les escoltes il·legals del cas Gürtel i que més endavant serà jutjat també per investigar sobre els morts del franquisme, és un clar exemple de com no s'ha de conduir la cosa Judicial, aquest jutge estrella, o estrellat, no hem d'oblidar que va ser condemnat ell i l'Estat Espanyol pel Tribunal d'Estrasburg, per tortures, arran les detencions arbitraries de suposats independentistes catalans quan els jocs olímpics. Aquest jutge que té arrancada de cavall i parada de somera, incapaç de dur a terme de manera correcte les diligencies de les causes espectaculars que obre i solen acabar en no res la majoria, per defectes de forma, manca de seguiment o de capacitat de instruir-les com caldria. L'home que va processar o intentar-ho a Pinotxet que per cert se'l va torejar en la ja cèlebre escena de la arribada a Xile en cadira de rodes i la miraculosa recuperació només arribar al seu país. L'home que va processar a Videla i altres militars de la repressió dictatorial Argentina, que va muntar tot l'espectacle del no res final del clan Oubiña, en fi l'home de qui diuen que es incapaç de fer amb una mínima dignitat i professionalitat les diligencies pertinents per encausar a qui tan espectacularment ha processat abans. Aquest súper jutge a qui només li falta una capa per volar, se'na va adonar amb un retard de setanta anys que el nacional socialisme va causar milers de morts (31.000 al sinistre Valle de los Caídos diuen n'hi ha) i va demanar a la COPE (Conferència Episcopal Espanyola) i a una sèrie de parròquies la llista dels desapareguts en aquella època, per veure quines possibilitats hi havia de recuperar la memòria històrica i jutjar als feixistes causants dels crims de guerra i postguerra.

A Catalunya ja s'ha fet tota aquesta feina fa temps i a Valencia també hi estan treballant. Per la seva part, el portaveu de l'Associació de Jutges i Magistrats Francisco de Vitoria (AJFV), Lorenzo del Río, va dir al seu dia que li causava sorpresa que s'obris la via penal per a la identificació de persones o de fosses quan això "perfectament es podia veure en la via administrativa i haver-hi un impuls polític per a aquesta matèria". En la seva opinió, s'hauria de veure fins a quin punt aquest assumpte pot ser competència de l'Audiència Nacional. El portaveu de l'Associació Jutges per a la Democràcia, Miguel Ángel Jimeno, sempre ha defensat el dret dels familiars de les víctimes a saber "on es troben els seus morts", ha qüestionat no obstant que es faci a través d'un procés judicial ja que, en la seva opinió, hauria de ser l'Executiu el que el portés a terme.

Possiblement aquests magistrats s'emparin estrictament en la llei i no en el vedettisme fugissers i mediàtic del Jutge Garzón. De totes maneres quan parlem de criminals i per tant de gent que sota un Govern il·legal signava ”enterados” a penes de mort arbitraries com la d'en Salvador Puig Antich, i altres succesos condemnables com Intxaurrondo o Montejurra sense anar més lluny, crec que a molts ens ve a la memòria un nom: Manuel Fraga Iribarne. Doncs mira, podia haver començat fa temps per aquí, més no ho va fer. Avui a les cinc de la tarda han enterrat a Perbes a Manuel Fraga Iribarne, cosa que molts espanyols no han pogut fer amb els seus morts durant la guerra civil. Vol dir que alguna cosa es va fer malament en la transició, en no tancar les ferides de la Guerra ni demanar responsabilitats als qui molt i varen tenir a veure. Aquests per cert, que mai han ni tan sols demanat perdó pels seus crims ni condemnat el franquisme, com seria el cas del traspassat Manuel Fraga, i per cert: ni Alianza Popular primer o el Partit Popular han condemnat mai el franquisme, és més, s'han negat a fer-ho i aixó llei de partits en mà hauria de significar la seva inhabilitació com a tals, com es va fer amb menys motius amb Batasuna. Però la llei de partits perpetrada per Aznar amb la connivència de José Luís Rodriguez Zapatero, estava disenyada només per als abertzales, i si no que li ho preguntin a Arnaldo Otegi i uns quants més. Fraga ha mort i serà enterrat, però els seus obituaris han desenterrat velles ferides. El cel és seu, i aquí ha deixa't l'infern del rencor

Addicció a Internet: ets un I.A.D.?

2012-01-17T13:28:00.001+01:00

Passes mes de sis hores a Internet? Segons els experts podries ser un addicte a internet o, com se't dirà a partir d'ara, haver desenvolupat un IAD (Internet Addiction disorder). Un grup de doctors xinesos ha elaborat el primer manual de diagnòstic d'aquesta addicció, que reuneix per primera vegada els criteris a seguir per detectar aquesta addicció així com els passos a seguir per reconduir la conducta dels pacients.

Ja està!, Un grup de doctors suposo que d'alguna Universitat, han decidit que si estàs més de sis hores connectat a Internet ets un IAD. S'hauria d'especificar el tipus d'addicció. No és igual xatejar, que jugar al que sigui en línia, estar tot el sant dia amb el Messenger o el Facebook, o com és el meu cas treballant. Dedico unes tres hores cada matí i dos a la tarda a Internet, o al blog, més una a la nit. Però la distribució d'aquest temps és diversa, al matí faig manteniment de la Multinacional de blocs que tinc en marxa, i després faig un cop d'ull a altres blogs que m'interessen. Aprofito per llegir molta poesia (n’hi ha un munt a la xarxa) i també per tafanejar en general a la recerca de curiositats. No em baixo música ni pel•lícules (no sé com es fa), ni xatejo i ja vaig dir en el seu dia que m'havia esborrat de Facebook. No crec ser un addicte en el sentit explícit que expressen aquests doctors xinesos (per cert que no se sap en què són doctors), ull que no siguin veterinaris - per exemple - La meva activitat és variada i l'entenc com una tasca cap a la gent que em visita. Més de dos mil visites diàries entre tots els blocs mereixen una atenció, o almenys així ho entenc. I si a més m'agrada no faig mal a ningú, l'addicció és una altra cosa ia sobre molt difícil de mesurar, això és per a mi: un plaer, al cap ia la fi no he sentit dir mai que treballar vuit o més hores es consideri addicció a la feina, i ja sé que també hi ha addicció al treball, aspecte que confesso no he entès mai, encara que conec algun cas. Res, que si ho diuen els doctors xinesos la IAD té molts aspirants.

De la violència de gènere...femenina

2012-01-16T07:02:00.010+01:00

No em crec la xifra de violència de gènere que dona l’Institut de la dona, i no me la crec perquè no hi veig reflectida la violència de gènere femenina. Hi ha una violència de gènere de la que no se’n parla, de fet oficialment no existeix. És la violència de gènere femenina, més terrible encara que la simple trompada, aquesta violència és subtil, freda, calculada i va a allà on pot fer mal, al propi company o als fills de la parella. Es sol practicar només en cas de separació amb tota la fredor i sadisme a vegades del que pot ser capaç una dona despitada, que posada, quan s'hi posa, riu-te’n de les beneiteries dels homes. He vist aquesta violència de gènere no fa massa, l'ha patida un amic i és terrible el mal que pot arribar a fer una persona així, més és ella la víctima i ell el botxí, almenys als ulls dels altres.

No hi ha violència de gènere femenina, almenys de manera oficial, però n'hi ha i molta, cada vegada més, us en puc donar fe, però no es políticament correcte parlar-ne, ets mal vist i els rols ja s'han establert (dona víctima, home botxí). Entenc tot i que no les comparteixi algunes decisions com deixar d'abonar la pensió a la ex o desistir de veure les criatures, d'homes que es troben en aquesta situació tan perversa, gairebé els hi estan abocant malgrat fer-se després les víctimes quan en molts casos en realitat son els freds i calcul·lats botxins...

"Aquest comentari es del desembre de 2010. L'he volgut recuperar perquè del tema que tracta no se'n parla, però existeix, a l'ombra de la l'altre, del pitjor, la violència de génere masculina, la que mata."

'Sebregondi retrocede'

2012-01-16T05:45:00.003+01:00

Osvaldo Lamborghini escribia amb clara vocació de posteritat i el seu estil era molt personal, diferent a qualsevol altre escriptor. Es perceb al terrible conte El fiord, o en aquest tast de Sebregondi retrocede...

"Vamos a escribir unas cuantas frases para no entender, siguiendo el hilo, desde el supuesto de entender. Que toda demora se contabilice: ganar el tiempo. Pero la cuestión no es perturbar, ni era, por perturbar mismo. La cuestión es perturbar para la paz. Raje a la sangre: una gran oda a la paz, un gorjeante canto a la paz, pasarla así, un jirón multicolor flameado (goteante) para la paz.

Hoy –por ayer- estoy inspirado.

Hoy por hoy estoy deprimido. Me levanto de un frasco para echarme en otro. O todo, en fin, pasó o va a pasar justo ahora. Preocupado por el problema de la paz Ramón vino a casa esta mañana. Yo no estaba. Ascendió su voz por el portero eléctrico en crujido lamentable. Me arrepollé en el baño entre tantos repollos, le dije que no al espejo. Y sé, sé que estás ahí, gritabaullida tu voz –Ramón- un Porchia de la peor especie. Temblando. Hay que escribir sencillito, despacio. El horno está. La cuchilla. El tin tin para todo gaucho. Anoche tuvimos un lindo: bajo el alero de paja, temblando, aluminados por las lámparas de kerosán. Con los últimos tintineantes compré un porrón de caña, para emborracharme con mi mujer Garba. Garba no estaba, ni siquiera arrepollada en el espejo. Me emborraché, entonces solo, si es que alguna vez yo digo y estoy: entonces y solo. Yo no digo, eso se dice. Así. Es una canción sentimental, deportiva: Porchia va, atájalo. Porchia viene, atájolo. Atájala a La Porchia. Atájolo a Lo Porchia. Va. Viene. Y va. Viene. Porchia a Lo Porchia hasta La Porchia.

Así. ¡Sueño de juventud que muere en tu adiós! y No ha nacido aún y etcétera. ¿Quién puede evitar que se contesten? Y hasta que se arrullen, y hasta. Que. Se tullan mutuamente. En un relámpago violento cuando el campo se acamala y la paz falla. Falla, y como falla: -Vete en paz.

Pepe va a la fábrica. Pepe entiende de modas. Pepe come. Éste es Pepe. Enfréntalo. Éste so y yo. ¿Ah, sí? De un galope tremebundo, obligando a tremolar espejos, se vinieron encima los trostskistas. Hacían pensar en te quiero ver.

Ramón va a la fábrica. Ramón entiende de modas. Ramón come. Éste es Ramón. A ver, enfréntalo. Bueno: - Éste es Pepe.

Como esto es urgente habría que seguir teniéndolo entre manos. Un hombre tiene que pasar sus días, escabullirse lo más que pueda en la tardanza, El mate es verde y con bombilla de plata. Los corazones planchados en oro. Los arreos estrangulamientos. Cinturones, elásticos, rastras, guascas. La incisión está clavada. Pero entonces, eh, sobreviene el porquia desastre. Por ejemplo Porchia se come a Pepe y a Ramón, y va a la fábrica, y se acuesta con Pepe y con Ramón, en sus lugares de trabajo, y entiende de modas –sobre todo de modas- y, entonces, éste es Porchia, ¿a quién le importa? Pero enfréntalo, ¿a quién le importa? Yo no enfrento. Un hombre. Un hombre sí. Un hombre debe pasar sus días, cuanto más en la tardanza.

Ramón, tu voz sube ásperamente por el portero eléctrico y gruñe sé que estás ahí, pero yo no estoy. Me refugio en el baño en el espejo me quedo –esto es un quedo- me quedo encremado entre tantas cremas, Ramón.

Yo sé que estás ahí. Ahora sos vos el que se esconde ¿en el espejo? Ramón. Vas a obligarme a dejar la letra por la navaja. Te voy a cortar. Vas a obligarme. Ponete a lado mío pero no me toques. Estudiemos juntos. ¡Pero si yo no te toco! También eso es "tocar". Ramón. Sé que estás ahí. ¿Quién? ¿Ramón? ¿Cuis? Sin Cruz, igual al Hoyo."

[De "Sebregondi retrocede", publicado en 1973 © herederos de Osvaldo Lamborghini]

Montoro i les patates

2012-01-15T10:38:00.002+01:00

«España recuperará pronto su prestigio con reformas y cuentas equilibradas», asegura el ministro de Hacienda y Administraciones públicas tras la rebaja masiva de S&P a Europa.

Cristóbal Montoro: «Subir el IVA duplicaría la caída de la economía»

Cristobal Montoro: «Sería un enorme error poner en marcha un contrato con 20 días de despido»

"Montoro: «La rebaja de Standar&Poor's viene de atrás, pero hay que reaccionar». Cristóbal Montoro vuelve al Ministerio de Hacienda casi ocho años después de que, tras perder el Partido Popular las elecciones en marzo de 2004, abandonara el regio edificio de la madrileña calle de Alcalá. El mismo despacho, el mismo mobiliario, el mismo director de comunicación, la misma jefa de protocolo. El mismo lugar, pero no el mismo sitio. Nada que ver con aquella economía en expansión y aquellas saneadas y envidiables finanzas públicas que heredaba el Gobierno de Zapatero. ABC.ES."

El proper més d'abril recordeu-vos de les paraules del Sr.Montoro sobre l'apujada de l'Iva i el contracte amb 20 dies de comiat, perqué l'Iva els hi diràn que l'han d'apujar després de les andalusses (de fet ja els hi han dit però han demanat prórroga) i la indemnització de 20 dias per comiat també se l'haurà de menjar amb patates el Sr.Montoro, que diu la meva dona li recorda al cap de Homer Simpson. En dir el cap vull dir el 'jefe' que ja sé que Homer té el cap molt gran, tant com de petit n'ès el cervell económic del Sr.Montoro.

El monument a la sardana a SBD

2012-01-14T21:58:00.009+01:00

Cada diumenge al matí quan vaig a buscar el pa per anar a esmorzar amb el meu pare, paso per davant d'aquesta cosa u objecte que algú amb la connivència de l'Ajuntament de Bustos city va perpetrar i continúa al seu lloc, malgrat ser una evident mostra de l'art lletgista. Tant, que ni a Estanislau Verdet, pare putatiu del lletgisme li agradaria.

Hi ha uns balladors de sardanes encastats de morros contra una espècie de cogombre o jo que se que vol representar, potser un niu de termites o insinua a lo millor una flama, però la realitat és que els sardanistes estàn encastats contra la cosa. I mira que la sardana en si mateixa és un ampli espai de llibertat amb la gran rotllana on marquen els pasos els sardanistes.

Ho veureu més bé el que vull expressar en aquesta imatge sencera de l'engendre.

Que els déus perdonin a 'l'escultor', jo no el perdonaré fins que algú de l'ajuntament de Bustos city que tingui una mica de decència el retiri.

Ah! Un altre dia parlaré de l'estatua? perpetrada contra Toni Farrès al Parc de Catalunya.

Els Mossos criden 'Viva España'

2012-01-14T15:06:00.001+01:00

Malgrat la decisió dels sindicats dels Mossos d'Esquadra d'abandonar la rebequeria de l'ús del castellà com a mesura de pressió cap a Interior per protestar contra el que consideren un deteriorament de les seves condicions de treball a causa de les retallades, agents dels Mossos d'Esquadra continuen jugant a l'enfrontament Catalunya-Espanya per fer-se veure. Avui al matí han abandonat la tancada que van iniciar ahir a la comissaria de la plaça d'Espanya de Barcelona i s'han traslladat a Lloret de Mar, on Artur Mas presidia un acte oficial, per fer-li més evidents les seves reivindicacions. Uns 400 policies, conjuntament amb personal sanitari i bombers, s'han concentrat davant la Casa de Cultura de Lloret per protestar contra les retallades. Però, per fer-se veure, alguns dels agents fora de servei allí concentrats han fet onejar banderes espanyoles i han cridat enèrgicament " ¡Viva España! ".

No hauria de sorprendre a ningú, car els mossos i mosses entre ells sovint parlen en castellà. Me'ls he trobar a benzineres, bars, restaurants i altres llocs, i sovint entre ells parlen en castellà i/o/u espanyol. Ja en vaig parlar fa molt del temps d'aquest fet i continúa igual o pitjor. Són Mossos i són d'esquadra, però molts d'ells no són catalans. De fet, a mi se m'enfot, he de confessar-vos que detesto profundament tota persona que porti gorra i uniforme, del tipus que sigui, a la curta o a la llarga, solen ser perillosos per a la salut pròpia i aliena.

El Bisbe de Còrdova i la fornicació

2012-01-13T18:24:00.003+01:00

Una vegada més, el bisbe de Còrdova, Demetrio Fernández, li ha donat la raó a aquells que el consideren com un dels religiosos més conservadors i radicals de l'Església a Espanya. En la seva carta setmanal Demetrio Fernández ha assegurat que "algunes escoles de Secundària, dins dels programes escolars" inciten als seus alumnes "a la fornicació", de la qual segons els seus consells cal "fugir".

El prelat cordovès insisteix en la seva missiva dirigida als fidels cordovesos que "la incitació a la fornicació és contínua en els mitjans de comunicació, al cinema, a la televisió, fins i tot en algunes escoles de Secundària". Això sí, es sobreentén que els col·legis catòlics estan al marge, per això fa servir el terme "algunes".

Demetrio Fernández, amb la contundència que li correspon, assegura que la "fornicació" significa "una sexualitat desorganitzada" i que això és "com una bomba de mà que pot explotar en qualsevol moment i ferir a qui la porta amb si". Com són aquestes ferides? El bisbe les explica: "La castedat és la virtut que educa la sexualitat fent humana i traient-la de la seva més brutal animalitat". És a dir, aquells que es dediquen al fornici pel fornici es converteixen senzillament en animals. El bisbe continua: "Quan la sexualitat està ben encarrilada, la persona viu en harmonia, evitant tota provocació o violència".

A més, per al prelat cordovès la sexualitat té tres estats. Primer, quan una persona està soltera "no hi ha lloc per al seu exercici". Segon, quan està casada ha de saber "administrar els seus impulsos en nom de l'amor autèntic". Tercer, quan una persona està consagrada la seva sexualitat està "sublimada en un amor més pur i oblatiu".

El bisbe cordovès conclou la seva carta, que la basa al seu torn en una missiva de Sant Pau, citant el cas d'una candidata a Miss Veneçuela que ha escrit un llibre titulat Verge als trenta. Demetrio Fernández es refereix al cas de Vivian Sleiman, una model que està orgullosa de seguir amb el seu himen intacte i que en el seu llibre denuncia com renunciar al concurs de Miss Veneçuela quan un membre del jurat va intentar emportar al llit a condició de donar-li la corona, Per al bisbe de Còrdova, "la proposta de fornicació era una condició (no escrita) del concurs". Per això, conclou que "és possible arribar verge al matrimoni encara que l'ambient no sigui favorable. És possible viure una consagració total, d'ànima i cos, el Senyor com una ofrena al Senyor que beneficia els altres ".

Ferm defensor del model de família catòlica, el bisbe de Còrdova ha participat i animat manifestacions contra la llei de l'avortament, ha defensat als "màrtirs executats només per ser cristians" en la Guerra Civil i ha arribat a assegurar que la Unesco tenia un pla "per fer que la meitat de la població sigui homosexual". Els seus motius? Que s'estava implantant "la ideologia de gènere" en "les nostres escoles".

Fa una setmana només, el bisbe va tornar a la càrrega i va arribar a dir que "els fills d'una família com Déu mana creixen més sans que els que estan repartits, i no saben de qui són" per criticar el divorci. I després de dir totes aquestes bestiesses se'n va anar una altra volta al seu altar. Ai home de Déu, que malament el representes!, ja dic jo que hi ha gent a Espanya que encara viu al segloe XIX, l'impresentabke Bisbe de Córdoba, n'és un d'ells, tot i que a més caldria fer-li la prova de la alcoolhemia o de psico tròpics.
Ara, el que el Sr. Bisbe no sap, és que amb la seva castedad, té moltes possibilitats de patir un infart.

De dipòsits a termini

2012-01-13T06:21:00.000+01:00

El president de la Generalitat, Artur Mas, ha advertit aquest dijous el Govern que el suport de CiU, la vigília al Congrés, al decret llei de mesures econòmiques urgents és "un dipòsit a termini" que l'Executiu català anirà renovant si es donen una sèrie de circumstàncies. Mas ha defensat aquest suport a Mariano Rajoy perquè és "coherent" amb les polítiques d'austeritat que ell mateix ha posat en marxa a Catalunya i també amb l'ajuda que va donar a José Luis Rodríguez Zapatero en la seva tisorada del 2010 per evitar la "intervenció" d'Espanya.
Continúen a CIu fent la puta i la ramoneta que tant bé se'ls hi dona, a veure si posen algun peix al cove, només que els sospitosos habituals en qui ha dipositat els diposits a termini, li han fotut el peix i el cove i l'Arturu encara no se n'ha adonat. I em pregunto com es pot fer un dipòsit a termini a qui t'està robant i a sobre no té ni un euro ni és gens de fiar. S'ha de ser molt cínic o molt innocent per entrar en aquest joc tant equívoc del que poc en traura's, i cínic diria que l'Arturu no ho és. I manifestar com Sánchez Book que CiU va votar amb el PP perquè «els mercats miren què fem des de Catalunya» no és cínic ni innocent, és de qui no ha entés res i vol justificar el que és injustificable, i se sol dir de qui no enten res que és un idiota, o que es pensa que ho som els altres.

BONES NOTICIES!

2012-01-12T16:17:00.003+01:00

Explica c.e.t.i.n.a. al seu blog que vist el que està caient ha decidit redecorar-lo per animar-se i animar-nos una mica, el blog es diu Blog Pop. Aixó m'ha animat a crear un nou bloc (ja no ve d'aquí) Bones noticies! on només hi publicaré aixó: Bones noticies. Haig de dir que no és fàcil i costa un ou trobar-ne, però rellegint a fons els diaris algunes n'hi ha. Si us interessa hi podeu donar una ullada. Desengreixar-se és bo.

I si la culpa no fos només d'Espanya?

2012-01-11T20:25:00.003+01:00

Fa temps em pregunto si realment el nostre problema només és Espanya. Ho dic perquè tenir una mosca collonera que tot el sant dia està emprenyant sense saber encara que vol ser quan sigui gran, mentre cofoia es mira el melic i es diu que bé ho fa tot i que malament ho fan els altres, entenc ha de tocar i molt els bemolls, fins a treure de polleguera. Diem que no ens entenen, cony! si no ens entenem ni nosaltres, com volem que ens entenguin els altres. L’Artur Mas parlava de refundar el catalanisme com aquell que descobreix Amèrica amb 50 anys de retard, obsessionat com estaba per ser President de la Generalitatm i ara que per la nostra dissort ja ho és, no s'ha recordat de refundar aquest catalanisme, enfeinat com està tapant forants i retallat a tort i a dret. Aquests de CIu que són ara independentistes i després Majéstics, són l'imatge d'aquest desori català, de la puta i la Ramoneta. CIu ja ha estat un desori en la llarguíssima i penosa travessa del desert, el PSc que no saps si va, ve o torna i sempre a les ordres sacrosantes d'en Zp, feliçment jubilat igual que el senador Montilla. Iniciativa que es un permanent Don Tancredo cumbaià, ERc que és can garlanda, tot i que amb Oriol Junqueras sembla han redreçat una mica el rumb, encara que no deixen de ser com ICv, dos partits residuals. El PP de Blanes que no sap a quina carta jugar amb els favors amb que els obsequien els seus companys? de Madrid, per més pit que ara treguin i no ho dic per la Alicia lo del pit. I com a cosa folklòrica queda Ciutadans, tres i l'astròleg, SI i l'Anglada. Com voleu que ens respectin amb aquest lamentable espectacle d'aquesta auca de politics repapiejants.

Se m'acut que hauríem de refundar els partits polítics, perquè aquesta és una de les causes del nostre problema, tenim uns partits que no acaben de satisfer-nos, per manca de concreció en els seus plantejaments o per perdre’s en les menudeses miserables del dia a dia, lluny del Pacte Democràtic per Catalunya- per exemple – Partits que confonen els problemes, les preocupacions reals que tenim tots els que vivim en aquest país, amb els seus, de lideratge inclosos i entestats com estan en les seves picabaralles ometent el debat real de les idees, quan pel ciutadà el debat real i prioritari és el de la butxaca i resolt aquest, ja tindrà temps d’embrancar-se en si son garses o perdius. Un debat de les idees i de la pròpia identitat que ells mateixos han ajudat a diluir amb la política de botiguer pactista amb Madrid, del peix al cove i anar fent la puta i la ramoneta, quefer molt català. Portugal es va independitzqar de Castella fa tres-cents anys perquè no li sortia a compte i sobretot perquè com Fuenteovejuna varen anar tots a una, cosa que aquí és impensable.

Com en el joc de trencar l’olla que amb els ulls embenats i un pal a la mà vas donat passes titubejants intentant encertar-la, dins del desconcert que et produeix la foscor, aquesta és la sensació que hom percep en els nostres polítics, de desconcert, i de desunió, situació ideal perquè els altres en vista del panorama se’ns vagin torejant, mai millor dit i traient-nos el suc i el bruc davant la nostra passivitat. I aquí s'hauria d'afegir que el país com a societat, no està en general gaire per la labor, priven més les necessitats del dia i de l'oci i s'ha refredat aquell esperit contestatari de la transició. Ens hem acomodat - és cert -, i hem dipositat la responsabilitat als polítics que ja es veuen no estàn per aquesta labor.

Josep Pallach

No se que hauria passat si en Josep Pallach no hagués perdut la vida aquell 11 de gener de 1977, seria fer política ficció, és el mal de morir-se abans d’hora, pots esdevenir un mite o caure en l’oblit. Ell era, crec, o podia haver estat una referència que en el devenir polític dels anys següents hauria pogut canviar el curs de la nostra història. També polítics del PSC com Raventós haurien pogut jugar un paper més preponderant en la formació del país però se’n varen cuitar prou de desactivar-los, Tarradellas el primer. Però no fou així, i ves a saber com realment hauria anat, els fets són els que són i estem on estem.

Votant com vaig ser durant anys de CIU, decebut pel pacte amb el Pp en la seva primera legislatura, la del català en la intimitat, i albirant cap on derivaria Aznar, vaig abandonar-los com a votant, refugiant-me en ERC on no m’hi acabava de sentir del tot còmode, vaig votar-los no massa convençut amb el resultat que s’ha vist un cop han tocat poder.

I ara que faig? Em pregunto, i immers en un mar de dubtes, ja no sé a qui votar, ni si soc català, espanyol, europeu o ciutadà de la Creu Alta. Ni tan sols estic emprenyat com deia l’Enric Juliana, i no sóc ampoc un Borja Mari. El que si sé és que estic decebut, fastiguejat i cansat, molt cansat, de partits de seleccions, de sobiranistes cridaners i esbojarrats, de tecnòcrates aturats i impresentables, de jubilats desbarrant quan no ho han fet en 25 anys, de manifestacions i consultes preventives, de tot en general. De nacionalistes a ambdues bandes, de pàtries, de banderes, d’ideals i d’utopies. Cansat de transigir, d’exigir, de compartir, de ser solidari i a sobre mal vist. Cansat d’explicar-me (inútilment). No se si val la pena aquest desgast, aquesta continua decepció en que ens trobem immers, amb aquesta penúltima presa de pél; no ens paguen els 759 milions d'euros i a més a més ens donen la culpa compartida amb altres autonomíes del deficit de l'Estat Espanyol.

No se si val la pena ser català, sincerament, ja no ho sé, el preu a pagar és molt onerós i la recompensa escadussera, però possiblement si som o intentem ser honestos, gran part de la culpa, una part dels problemes que tenim pendents per resoldre són genuïnament nostres i molt em temo que amb la patuleia política que tenim poc s'arreglarà. A sobre hem perdut el lideratge econòmic, industrial, i no és només per manca d'inversions en estructures per part de l'Estat o per la mundialització. Possiblement el nivell dels empresaris del País actualment és semblant al dels polítics, amb un perfil molt baix, lluny dels empresaris del finals del 19 i començaments del 20, que encara varen revifar després de la guerra amb més o menys connivència amb el règim, però que estaven allí empenyent, tirant de la locomotora de l’economia. Ara i suara com el tren de Puigcerdà, el recorregut és fa pràcticament amb el mateix temps que quan el varen inaugurar. Ho tenim molt negre i no si val a donar de tot les culpes a Espanya, i a sobre encara n'hi ha que somien truites amb l’independència, quan tan i tant hi ha a fer abans per part nostra sense dependre dels altres i després ja en parlarem. Com diria Forges....PAÍS!

La devallada dels Estats

2012-01-11T16:18:00.004+01:00

Trenta anys enrere per colar les dues autonomies reals i autentiques sense que hi haguès soroll de sabres ni queixes a dojo, el Govern d’UCD es va inventar el cafè per a tots i de dues varem passar a disset. Aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid i possiblement a la vora de Quintanilla de Onésimo, sembla palès que el Govern del mig desaparegut Rajoy amb l'excusa de la crisi, vol treure poder a aquestes autonomies i a ben segur que faran tot el possible per deixar-les en no res, donat que mai hi han cregut, i ara la ocasió els ve que ni pintada. De fet, tenint en compte que totes les decisions econòmiques es prenen en realitat a Berlín via Brussel·les, no tenen massa sentit els Governs estatals, autonòmics, diputacions i Consells Comarcals, que només serveixen per col·locar militants que s’han de derivar a un lloc o altre. El més raonable doncs seria suprimir tots aquests ens, atès no deixen de ser unes oneroses i ineficaces gestories, o com deien avui en un acudit crec que a ‘el Punt’, si el problema és l’Estat de les autonomies, que suprimeixin l’Estat i deixin les autonomies, encara que aquest Estat morós les acusi de malbaratar el diner públic, quan és en gran part a l’inrevés. Estem davant la devallada dels Estats com s'han entès fins ara, i rere d'ells va la nostra.

Una de Maquiavel

2012-01-11T08:07:00.000+01:00

Quan el príncep vol conservar aquells estats que estaven habituats a viure amb la seva legislació pròpia i en règim de república, cal que abraci una d'aquestes tres resolucions: o arruïnat-los, o anar a viure-hi, o deixar el poble amb el seu codi tradicional, obligant-lo a pagar-li una contribució anual i creant al país un tribunal de curt nombre de membres, que tingui cura de consolidar allà el seu poder. En establir aquest consell consultiu, el príncep, sabent que no pot subsistir sense la seva amistat i sense la seva dominació, té el major interès de fomentar la seva autoritat. Una ciutat acostumada a viure lliurement i que el príncep vol conservar, es conté molt més fàcilment per mitjà de l'influx directe dels seus propis ciutadans que de qualsevol altra manera, com els espartans i els romans ens ho van provar amb el seu exemple. No obstant això, els espartans, que van posseir a Atenes i Tebes mitjançant un consell d'un curt nombre de ciutadans, van acabar perdent, i els romans, que per posseir a Capua, a Cartago i Numància, les varen desorganitzar, no les van perdre. Quan van voler retenir a Grècia, com l'havien retingut els espartans deixant-la lliure amb les seves lleis, no els va sortir encertada aquesta operació, i es van veure obligats a desorganitzar moltes de les seves ciutats per guardar-les. Parlant amb veritat, l'arbitri més segur per conservar semblants Estats és el d'arruïnar-los. Qui es fa senyor d'una ciutat acostumada a viure lliurement, i no descompon el seu règim polític, ha de temer ser enderrocat per ella, fet i fet. Per justificar aquesta ciutat la seva rebel·lió invocar la seva llibertat i les seves antigues lleis, el nom no podran fer-li perdre mai el temps i els beneficis del conqueridor. Per més que aquest s'esforci, i encara que practiqui un expedient de previsió, si no es desuneixen i es dispersen els seus habitants, no oblidarà mai el nom d'aquella antiga llibertat, ni els seus particulars estatuts, i fins recorrerà a ells en la primera ocasió, com ho va fer Pisa, malgrat haver estat tota una centúria sota la dominació dels florentins. Però quan les ciutats o províncies es troben avesades a viure en l'obediència a un príncep, com, d'una banda, conserven aquesta obediència i, per altra, no tenen del seu antic senyor, no concorden els ciutadans entre si per triar.ne un altre nou, i , no sabent viure lliures, són més tardos a prendre les armes, per la qual cosa cal conquerir-los amb més facilitat i assegurar la seva possessió. En les repúbliques, per contra, hi ha més valor, major disposició d'ànim contra el conqueridor que després es fa príncep, i més desig de venjar-se d'ell. Com que no es perd, en el seu ambient, la memòria de l'antiga llibertat, abans li sobreviu més activament cada dia, el més assenyat consisteix en dissoldrel, o en anar a habitar-hi.

De la impotència a la ràbia

2012-01-10T13:08:00.001+01:00

En garbi24 em feia un retret, ahir. No, és broma, no un retret sinó un comentari molt encertat: venia a dir-me que estic a punt de deprimir la clientela, amb els meus últims posts. No puc evitar-ho, tantes coses m'indignen... el cabreig em supura pels quatre costats, el cos em demana publicar-ho a l'In varietate concordia, per remoure consciències, perquè no deixem d'estar tots alerta, i informats. La informació és, ara com ara, la nostra arma més valuosa...

Així comença Ferran el seu escrit d'avui a In varietate concordia, i és que l'ambient està molt carregat i es fa difícil escriure sobre res que no sigui un desastre a nivell Europeu i Mundial en general. La sensació es de desànim i desconcert, no ja nostre si més no dels dirigents polítics que dona la sensació no saben que s'ha de fer per sortit de l'atzucac en que estem immers tots plegats manants i manats.

El problema rau en que malgrat estar ja de ple al segle XXI, seguim funcionant ambs els esquemes del XX o el XIX en alguns casos i tot ha canviat molt. La Mundialització ha desgavellat la economia dels països i cap Governant ha estat capaç de solucionar els problemes que comporta. Les velles fórmules econòmiques sembla palès que no serveixen i se n'haurien de crear de noves, però... La imaginació esta en parader desconegut i els dirigents occidentals s'aferren al càrrec sense saber que fer llevat de conservar el cul ben assegut a la cadira. Se saben amb noms i cognoms els culpables de la crisi que hem patit i la post crisi actual, però no s'ha actuat contra ells. No pot ser que el Sr. Rodrigo Rato tingui un sou de 2,4 milions d'euros l'any passat en un Banc, Bankia (refregit de diverses entitats fallides) i a quí l'Estat a inflat de diners perque se'n surti Veure el 30 minuts de diumenge a TV3, esgarrifava (com el vegin a Europa ens tanquen el xiringuito), pero tranquils que aqui no passa res, ni ningú respón del malbaratament desaforat de diner públic. Es jutja a Francisco Camps per quatre vestits que és la xocolata del lloro i no se li demana cap responsabilitat penal pel malbaratament que ha fet al país Valencià, o a la Comunitat Valenciana, que diria ell, I així podria seguir amb Matas, Urdangarin, Millet, Montull, etc etc fins a fer un retraT esfereidor del desastre en que estem immers.

I no dona la sensació que els nous Governs ni a Madrid ni a la plaça de Sant Jaume hagin de millorar res ni solucionar el greu problema, de moment van tapant forats i carregant el pes econòmic al contribuent sense gravar a qui realment s'hauria de gravar. I mentre, uns quants espavilats s'estàn inflant de guanyar diners a cabassos.

Si no fos perquè tampoc serveix per a res, només una revolta ciutadana podria potser sol·lucionar alguna cosa, però les revoltes acaben quedant-se en un no res. Sincerament, ho veig molt negre i no se pas com ens en sortirem. És per aixó, que si es té consciència de com estem i cap on anem, hi hagi aquest desànim i desconcert, al que hi podriem sumar la impotència de contemplar un problema al que no hi ha ningú que sigui capaç de trobar-hi una solució, i a més a més, la Senyora Merkel (que actualment es el principal problema per Europa) es nega a posar en marxa la màquina de fer bitllets com han fet als EEUU, obssessionada com està en contenir la inflació. No s'arreglaria tot però alguna millora notariem en devaluar l'Euro, més no sembla nque estigui la primera mandataria d'Alemanya per aquesta labor. El problema vindrà qual la impotència i el desànim es transformin en ràbia. Llavors no hi haurà qui aturi el caos.

La canya esquerdada

2012-01-09T20:06:00.006+01:00

Aquest comentari del mes de febrer de 2008 d'en Ferran Sáez a l'Avui, l'he volgut repescar, cal recordar certes coses per no oblidar-les i la història té la seva gràcia...., o mala bava. Vegis sinó com les gasten els del Pp que a sobre que no paguen encara ens culpen del deficit.

"Hi havia una vegada un novici que es deia Tontolcul i va ser cridat per l'abat del seu monestir. "Tontolcul -va dir el lama al noi-, confies en mi?". "És clar que sí, mestre!", va respondre el novici Tontolcul. Però abans que acabés la frase, el lama li va clavar un cop de puny a l'ull (no el tercer, sinó un dels normals) que el va deixar estabornit. El pobre noi, desconcertat, va tornar-se'n a la seva cel·la tot reflexionant sobre el significat ocult d'allò que acabava de passar. "Quan sigui més savi ho entendré", pensà. Al cap d'una setmana, el lama tornà a convocar Tontolcul i va repetir-li la mateixa pregunta: "Confies en mi?". "Sí, mestre", contestà. De cop i volta, el lama agafà un bastó i va colpejar-li el crani pelat fins que se'n va cansar. Atordit, Tontolcul va repetir: "Quan sigui més savi ho entendré". Passats uns dies, l'abat del monestir tornà a cridar Tontolcul, que tenia un ull de vellut i la closca plena de bonys. "Tontolcul -va dir el lama-, ¿confies en mi?". "Hi confio, mestre", digué el novici. Llavors el lama va agafar una canya esquerdada i... Bé, això és millor no explicar-ho. En tot cas, cal recordar que, segons com, amb una canya esquerdada es poden fer coses que fan molt i molt mal. Dolorit i escaldat, en un sentit tant psíquic com físic, i fins i tot filosòfic, Tontolcul es va consolar dient: "Quan sigui més savi ho entendré".

Van passar els anys, i aquell jove novici va arribar a lama. Però, tot i meditar cada dia, mai no va arribar a entendre què li havia volgut dir el mestre."

Diuen que Tontolcul es va reencarnar en un català.

Xavi Hernandez, pilota d'or 2011?

2012-01-09T17:16:00.002+01:00

El Palau de Congressos de Zuric serà l'escenari encarregat d'acollir aquest dilluns la gala d'entrega del FIFA Pilota d'Or, un premi individual que es convertirà en un episodi més de la lluita que han protagonitzat els dos clubs més poderosos de l'actual panorama futbolístic: FC Barcelona, representat per l'argentí Lionel Messi i Xavi Hernández, i Cristiano Ronaldo. Com aquest últim no va a la gala, la cosa queda entre Xavi i Lionel, i em diu el nas que el guanyador d'enguany serà Xavi, la absència de Leo durant tot el partit d'ahir em sona a rebequeria de qui sap no guanyarà. A les 7 d'aquesta tarda se sabrà, però aqui queda dit.

Doncs no! Messi devia estar despistat ahir a Can Perico, o poser tenia la grip.

A propòsit de l'angoixa.

2012-01-08T21:00:00.001+01:00

Tenir estat de consciència en els temps que ens han tocat viure, comporta caure en l'angoixa, la crispació, la desesperació o la indiferència. Un ciutadà conscient, és una persona que intenta i pretén estar informat. Per tant, llegeix el, o els diaris que considera oportú, escolta la o les ràdios i veu la o les Televisions que te al seu abast i es connecta a Internet. Òbviament doncs, aquest ciutadà, d'entrada està saturat d'informació, que és incapaç de pair, analitzar i racionalitzar, bàsicament perquè l'únic que rep en el cas dels tres mitjans informatius esmentats, és saturació i desinformació. Hi ha molt poc anàlisi al seu abast, i a més, sempre amb el dubte de a quins interessos serveix l'analista, per més honest que sobre el paper pugui semblar.
La proliferació de noticies gairebé negatives, els constant anar i venir de sigles, incomprensibles en més d'un i dos casos. El degoteig de declaracions i contra declaracions, la quantitat de inexactituds que constantment escolta quan toquen un tema que ell més o menys coneix, etc. etc. creen una sensació d'angoixa existencial. I aleshores, el ciutadà vol arribar a tot arreu, pretén ajudar a tothom, no te veu per opinar o replicar - el temps es escàs pels oients a ràdios i diaris - i és va enrocant en si mateix, fins arribar a l'estat d'angoixa que us deia abans. O bé, i encara és pitjor o més preocupant, pot arribar a caure en un estat de total i absoluta indiferència. No pretenc criminalitzar els medis, entre d'altres coses per que ja ho fan ells tots sols, però si és cert que una mateixa noticia, te un abast i un tractament molt diferent segons el mitjà que la difon. Aixó si la arriba a difondre. No cal - suposo - que em prengui la molèstia de donar-vos exemples pràctics. Demà mateix, compreu tres o quatre diaris, escolteu les noticies del mateix número de ràdios i veieu els Telenoticies d'unes quantes cadenes, i observareu la magnitud del fenomen. No pots refiar-te tampoc d'Internet, que en algun moment algun il·lús va pensar que era l'ùnic reducte de llibertat, tot i que si és cert que és potser el que més si assembla. Però no oblidem que de moment encara estem a la època del Salvatge Oest.
Jo, com no soc ni polític, ni periodista ni psicòleg, no us poc donar pas la solució, però si és cert que és bo que sapigueu almenys que no esteu sols, que hi ha una persona que com vosaltres pateix aquesta angoixa, aquest estat de desesperació davant tot, abans de caure en la indiferència absoluta. O potser soc jo qui necessita saber que no en sóc l'ùnic, que algù en llegir aquestes línies assenteixi amb el cap, dient-se: No estic sol.

"Espanya té cura"

2012-01-08T10:38:00.006+01:00

Com pot un fiar-se un d'un diari que es diu "La Razón", si el nom ja els delata i retrata. El rotatiu mostra un bitllet de cinc euros trencat enganxat amb tres cintes adhesives dels colors de la bandera d'Espanya. La Razón destaca que el diari econòmic nord-americà Financial Times "aplaudeix les mesures valents del govern" espanyol. Considera que "Espanya té cura" perquè en "només 15 dies el Govern ha aprovat un pla d'urgència realista". Per a il·lustrar-ho, mostra un bitllet de cinc euros trencat i arranjat amb cinta adhesiva dels colors de la bandera espanyola.

Pel que és pot deduir en primer lloc que el Financial Times no ni idea d'economia ni de que és Espanya, un Estat parasitari que ha sobreviscut gràcies a l'espoli primer de les colonies i després d'algunes autonomíes que un cop n'ha tret el suc i el bruc, pretèn encara criminalitzar de les seves miseries. Espanya no té cura, senyors del Financial Times, i està avocada a la indigència física que la mental fa ja temps la conrea. Espanya no és més que una unitat de destí en l'irracional, i les quatre mesures que ha aplicat suposament el desaparegut Rajoy, són de manual i ja s'havien aplicat, com la suposada recaptació de 8.141.171 milions d'euros a costa del frau fiscal. - Mira que s'ha de ser Soraya per donar aquesta xifra- , quan el Govern del ZP l'any anterior en va recuperar a la chita callando més de 10.000 de milions. I és que hi ha una cosa pitjor que se burru, és ser-ho i no adonar-se'n. com els del Financial Times i els Rajoy's boys. Que els deus ens amparin!

El 'Kopimisme' com a religió

2012-01-07T18:14:00.002+01:00

Suècia, el país on va néixer el Partit Pirata, s'ha convertit aquest Nadal en el primer país on l'intercanvi d'arxius a internet esdevé religió. L'òrgan de l'estat suec que regula els cultes ha decidit, després de dues negatives, acceptar el Kopimisme (el nom prové de l'anglès copy me) dins del catàleg religiós del país. En un comunicat, els impulsors de la nova religió asseguren que per a ells "la informació és sagrada i copiar és un sagrament". Defensen que el valor de la informació es multiplica com més es copia.

El "líder espiritual" del Kopimisme, Isak Gerson, assegura en la nota que té "l'esperança" que aquest "sigui un pas endavant cap al dia en què puguem viure la nostra fe sense por de ser perseguits". I és que tot i el reconeixement com a religió, a Suècia segueix sent il·legal l'intercanvi d'arxius protegits a la xarxa.

La notícia els ha donat ales i el kopimisme ha transcendit les fronteres sueques. De fet, la seva web no ha pogut suportar l'allau de visites rebudes i ara mostra un text estàtic. L'Església del Kopimisme va néixer l'any 2010 i es dirigeix a qualsevol persona que en vulgui formar part. Per engrossir-ne les files, només cal apuntar-se als seus "serveis religiosos": kopyactings, que consisteixen a intercanviar informació activament.

A vegades, un es sorpren de que el Kopimisme pugui ser considerat una religió, quan com a molt hauria de ser considerat una malaltia o un acte improcedent. I ja posats podrien crear la religió del 'Cretinisme' tindria molts seguidors, almenys mil.

Carn de pas

2012-01-07T00:55:00.032+01:00

Començ de dir les coses per el seu nom. De la mateixa manera que José Luís Rodriguez Zapatero és un pobre e inepte inconscient, Millet i Montull, Urdangarin, Camps o Barberà són reals i convictes xoriços i malbaratadors conscients de l'erari, i no pressumptament, realment, que el judici popular ja s'ha emés. I no pot ser que no s'hagin de rendir comptes pel malbaratament generalitzat que des de la cosa pública s'ha perpetrat els últims anys; Aquests aeroports fantasmes, Aves orfes de viatgers, presons que no es poden utilitzar pel seu elevat cost, pavellons a dojo, camps de gespa artificial arreu i malbarataments variats, s'han perpetrat impunement, i aquí ningú respon ni rendeix comptes de la seva irresponsabilitat, i els que venen rere seu, sia perquè són del mateix partit o perquè estàn en un paripé de no agressió mutua, tapen com poden els forats economics heretats, mentre aspiren a generar-ne uns altres que ja taparàn els qui vagi rere seu.
L'hipócrita subtil·lesa del pressumptament la deixo pels erudits de l'estulticia del no res, dels quals n'anem malauradadment sobrats, car politicament parlant, la classe política, purament carn de de pas, demostren la teoria anti Rosseau del bon salvatge. No crec en la espècie humana ni individualment i menys encara com a col·lectiu. Insistiré fins la sacietat que no som res més que un error dins la naturalesa, el més gran i lamentable error dels temps del temps.

Un altre Nadal és possible . . .

2012-01-06T19:37:00.006+01:00

Potser per un excès de lucidesa o simplement per ser conscients de l'entorn, no som a casa de cel·lebrar res, com a molt l'aniversari del naixement, simplement com a certificat de supervivència un any més en aquest ermot en el que ens ha tocat viure. Dins aquest paratge inhospit, he sobreviscut a unes altres festes de nadal, i, cada vegada costa més i es fa més feixuc, suportar l'estat d'idiotessa de l'entorn que es banalitza i augmenta any rere any, i ni tan sols em queda el consol de banyar-me en llàgrimes perfumades de ginebra. Jo no estimo el Gran germà, el detesto visceralment, profundament. Un altre nadal és possible, pero no aquest. Un altre Federer, si us plau

Ni eren tres, ni eren reis

2012-01-05T22:31:00.001+01:00

Ni eren tres, ni eren reis, ni n'eren un de ros un de blanc i un de negre. Ni hi havia estel, ni hi havia res, i possiblement ni tan sols hi havia el nen Jesús és nat. Heus ací el tinglado de l'antiga farsa. La nit més màgica de l'any - diuen - i és tot una ensucrada i cristiana mentida.

Sóm rars els hominids. Molt rars.

Fot-li Artur

2012-01-05T20:33:00.002+01:00

No em crec les xifres d'atur que dona l'impresentable Estat Espanyol de 4'4 milions d'aturats. No m'ho crec perquè aquestes xifres no són certes, car si ho fossin hauria esclatat ja una revolta social i la gent estaria assaltant supermercats per agafar menjar. Quan anàvem com una moto i creixiem més que cap país europeu mentre edificàvem tot i més i els economistes més savis (parlo del 2006) deien que en els anys següents faria falta un milió de ma d'obra forània (un d'ells Josep Oliver), teniem ja un atur d'un 10% estructural, o sia un milió llarg d'aturats perennes, més, amb la crisi podriem afegir-hi un altre milió llarg d'autonoms dels de con iva, no, sin iva, més l'economia submergida que seria un altre milió llarg. També és cert que els aturats que fan algun curs de capacitació no consten com a tals, aquesta és la gran trampa d'Alemanya amb aquestes feines de precari, tot i que no deixa de ser una solució; l'Estat et paga el lloguer, llum i aigua i a canvi tu treballes del que et diuen quant t'ho diuen sense cobrar (més o menys com els esclaus).

Aquest 10% d'atur estructural o crónic diu Niño Becerra que no ens el traurem mai del damunt. I és que aixó és Espanya, una unitat de destí en l'irracional, una vella dama decadent que ens puteja i a sobre ens fot els quartos i ni tan sols ens la podem beneficiar. Potser seria hora de marxar d'aquesta llar inhòspita que tant malament ens acull, i com a més a més tampoc ens vol, jo seria partidari de tancar les caixes i tirar pel dret. No cal peocupar.se d'un Estat parasitari, decadent, morós i ruinós que no té ni diners per posar combustible als seus tancs i avions. Fot-li Artur.

Paraules sàvies d'un vell savi

2012-01-05T07:05:00.001+01:00

«Ens cal ressò internacional i unitat abans de trencar amb Espanya» ha declarat Moisés Broggi de 103 anys. I és que s'és savi per savi, no per vell. Si voleu llegir sencera la seva entrevista al diari el Temps, la trobareu aquí.

La nina que els reis li varen dur a la Patro

2012-01-04T15:49:00.003+01:00

La Patrocinio Herrero Zarzoso va nèixer l'any 1900 a OLBA (Teruel) i de joveneta amb les seves tres germanes va venir a viure a Sabadell, on va morir als 94 anys d'edat. La Patro (com li deiem) era l'avia de la meva dona, i feia la millor olla barrejada del món. Sempre que arribàven aquestes dates es queixava que ella els pels reis mai havia tingut una nina. Quan tenia 90 anys se'm va ocòrrer que els reis ni portessin una, i els hi vaig demanar per a ella la nina més maca que vaig trobar. Era de roba, amb un vestit molt bonic, i valia 8.000 pessetes d'aquells temps. Quan li vaig donar el dia de reis al matí, es va posar com un fera i me la va llençar pel cap tot dient-me que me m'havia volgut riure d'ella. És curiós, però no ho va entendre. La nina es va quedar a casa i posteriorment es va perdre com els llençols que es perdren en la bugada d'algún trasllat. L'any següent un senyor de 90 anys pero molt actiu, amb qui tenia relacions comercials, es queixava que ell mai havia tingut un patinet per reis. Aquell any se'l va trobar a la porta de casa seva i es va emocionar i ho va agraïr tant, que va compensar amb escreix el disgust que havia tingut els reis anteriors. I és que com deia el pare de Mafalda per boca de Quino, la nit de reis els adults ens sentim terroristes de la felicitat, tot i que no sempre la cosa funcioni com un havia pensat.

El sopar dels 'Merkozy' entorn de l'euro

2012-01-03T18:44:00.002+01:00

La nova versió del famós vídeo còmic 'Dinner for one' ('Sopar per a una persona') amb el president francès, Nicolas Sarkozy, i la cancellera alemanya, Angela Merkel, com a protagonistes s'ha convertit en un 'hit' del portal YouTube. El vídeo ja ha estat vist més de 700.000 vegades. L'esquetx de 1963 és molt popular a Alemanya, la televisió del país el sol projectar amb freqüència en vigílies de Cap d'Any. Mostra a una dama d'edat avançada celebrant el seu 90è aniversari amb els seus quatre amics imaginaris, el paper el realitza el seu majordom.

La nova versió feta per la companyia de televisió alemanya ARD es titula 'La 90 cimera de la salvació de l'euro o euros per a ningú'. Es tracta del mateix vídeo alemany però amb el so canviat i les cares d'Angela Merkel i Nicolas Sarkozy sobreposades.

El president francès fa el paper del majordom i es transforma en el primer ministre britànic, David Cameron, l'exprimer ministre grec, Yorgos Papandreu, i l'expresident del Govern d'Espanya, José Luis Rodríguez Zapatero, els 'amics imaginaris' de la dama. Tots tracten de complaure a Merkel.

La veu en off diu: "Així són tots les cimeres de la salvació de l'euro. No importa si hi ha algú més o només aquests dos, decideixen ells mateixos".. La unió de Merkel i Sarkozy va ser batejada a Europa com 'Merkozy'. A principis de desembre els polítics van proposar sancionar automàticament als membres de la Unió Europea que no puguin aturar el seu dèficit pressupostari. Al novembre es comunicava que la cancellera alemanya i el president francès planejaven reformar el bloc de divises de la Unió Europea, que suposa la restricció de la quantitat de països membres de l'eurozona. Llàstima que els alemanys no parlin en català o castellà, perquè del video no s'enten res, a no ser que en Ferran ens ho tradueixi, o ens en faci cinc centims.

De la inutilitat dels sindicats

2012-01-02T18:54:00.001+01:00

Aquest comentari és del 20 de gener de l'any passat. L'he volgut recuperar en parlar ara de retallades i de 'ens inùtils' que s'haurien de suprimir per estalviar diners. N'enganxo un altre del 2010 on parlava del cost inùtil dels sindicats, o sia que la cosa ja ve de vell. . .

Deia Joan Fuster en un dels seus aforismes, exactament el 717 el següent: "Un Sindicat que està en mans dels de dalt - siguen aquests els que siguen - serà sempre un instrument d'opressiò classista (18-X-1954)". Quan Joan Fuster el va escriure jo tenia només nou anys i no hi havia doncs uns sindicats democràtics, sinó el sindicat vertical franquista, tot i que de fet, poca o nul·la diferència hi ha entre uns i altres, els sindicats son un ens inùtil actualment, ja ho vaig escriure fa uns mesos, com els àrbitres assistens no serveixen per a res, i si hi ha alguna cosa o activitat que no serveix per a res, només per costar diners (240 milions d'Euros l'any en el cas dels sindicats espanyols) a l'erari que tothom sap és públic, millor doncs obviar-ho i deixar-ho còrrer.

Hi penso cada vegada que veig Càndido Méndez (etern dropo a la seva poltrona), Fernandez Totxo o Coscubiela. He dit dropo í, dropo, ho diu l'Ignasi Riera al seu últim llibre i ho subscric: per a ser sindicalista s'ha de ser dropo i jo hi afegiria que bastant barrut.

"EL COST INÙTIL DELS SINDICATS - MAIG DEL 2010

Ara que el Govern busca desesperadament la manera d'estalviar diners per rebaixar el seu dèficit públic, a banda de trencar el concordat amb la Sant Seu, qui si és seu però no es Santa i que ja he demanat en varies ocasions és dugui a terme; una de les altres mesures que podria fer i que ens estalviaria uns 240 milions d'euros anuals, és deixar de mantenir els Sindicats. El Sindicats són un ens inùtil que no serveix per a res, a banda de generar paràsits, que no aporta res i que ja ni tan sols distorsiona.

El fracàs de les tradicionals manifestacions de l'1 de maig a aquest any revela alguna cosa més que la pèrdua de confiança dels treballadors en els seus sindicats i el Govern socialista al qual donen suport. Aquest fracàs palesa l'esgotament del model de relacions laborals de l'Estatut dels Treballadors de 1980. Els treballadors s'han adonat que no poden comptar amb ells quan tenen problemes, i han vis que funcionen i a mitges com una gestoria.

Si els Sindicats volen tenir una raó de ser, que visquin de les aportacions dels treballadors, afiliats però no de l'Estat. Amb quina força podràn dir res si es manifesten contra qui els paga?. No és cap tòpic, és vivencia personal, a totes les empreses que he estat els mes mantes de tots eren els enllaços sindicals, i d'egipcis, més d'un, almenys un que pel carrer cridava molt i semblava molt agitador i lluitador, venia a recollir cada més el delme que jo l'hi abonava en rigorós efectiu, clar, per tenir pau social a l'Empresa.

El que deia, si es trenca el Concordat amb la Sante Seu, es deixa de pagar la rémora aquesta dels Sindicats, i es suprimeixen uns quants Ministeris, per a no dir de deixar-ne només dos o tres, al Sr. José Luís Rodriguez encara li sortiràn els comptes abans de plegar. Si és que aixó de l'Economía és molt fàcil, s'aprèn en un parell de tardes, aixó sí, has d'anar a estudiar-ho a Sevilla."

L'Estat Espanyol i l'església Catòlica

2012-01-01T21:51:00.003+01:00

La pròrroga dels pressupostos aprovada pel govern de Rajoy preveu que es paguin 159 milions a l'Església catòlica durant el 2012. El decret llei de pròrroga dels pressupostos per a 2012 que inclou les retallades i les pujades d'impostos que van aprovar ahir els ministres de Rajoy detalla també la suma que l'Estat donarà a l'Església catòlica. El document, publicat aquest dissabte al Butlletí Oficial de l'Estat (BOE) detalla que "l'Estat entregarà, mensualment, a l'Església catòlica 13.266.216,12 euros", el que suposen 442.200 euros cada dia i 159 milions en acabar l'any 2012. I aquests segur que cobren religiosament cada mes.

Aquesta és una altra mesura d'estalvi que s'hauria d'aplicar, al cap i a la fi Espanya és un Estat aconfesional i malgrat tenir un acord amb la Santa seu, se'l podrien passar pel folre, - els catòlics tenen pràctica en aixó -, a banda que no tenen perqué mantenir-los amb els impostos dels ciutadans laics. Si l'Esglesia catòlica no pot sobreviure amb les almoines dels seus, que tanquin la paradeta, però no em sembla just que amb els impostos de molts ciutadans agnostics se'ls mantingui, tot plegat per com ho agraeixen . . . .

Mariano demisión!

2012-01-01T11:13:00.001+01:00

Indignat començo l'any. Tot i saber la noticia des d'ahir, o sia l'any passat, ho confirmo aquest matí. Televisió espanyola després del Concert enllaunat dels valsos de Viena d'ahir al vespre no retransmetrà els salts d'esquì de Garmisch-Partenkirchen que han caigut de la graella. Obviàment aquesta decissió té a veure amb les retallades del nou Govern del Sr, Rajoy i els quatre genets de l'apocalipsi que el primer dia de l'any ens fan aquesta mala passada. Amb el que m'agradava a mi veure els salts d'esqui aquests. En resum, que entre aquesta noticia i aquesta altra, ja m'han amargat el primer dia de l'any. MARIANO DEMISION!

L'any que hem viscut perillosament

2011-12-31T15:01:00.004+01:00

Aquest 2011 hem viscut perillosament i han passat moltes coses, poques de elles bones. Hem après però, que podem viure amb molt menys, una austeritat reclamada des d'aquí (i practicada) fa temps. Hauriem d'haver après a donar importància al que realmente en té i deixar de perdren's en fotesses. Hem descovert ja, que el Govern nou és igual d'inùtil i incompetent que l'anterior, que la classe dirigent política és un ermot de lucidesa intel·lectual, i no són més que quatre indocumentats, com Montoro, l'aprenent d'economista que té la santa barra de culpar del déficit Espanyol a les autonomies mentre es fa el ronso a treure's els diners que ens deu de la cartera i, vulgar com és i carent de recursos dona la culpa als d'abans que diu han deixa't un gran forat al calaix, calaix del que ja n'havia de saber el seu contingut o bé és idiota, i malgrat saber segurament el seu contingut més aviat és el segon. Veient ahir la fotografía de Lehmann Guindows, Montoro, Santamaria i Ana reMato amb cares serioses, em semblava estar veient els quatre genets de l'Apocalipsi.
Hem aprés aquest any a despreciar definitivament a aquesta tropa de farsants nomenats clase política, que ni tenen classe ni fan polìtica i malgrat tot encara hi ha massa gent que va a votar. Hem après la inutilitat del Senat, dels Sindicats i que a les millors families sempre hi ha algú que posa la ma fraudulenta al calaix, fins i tot la del Borbó.

Hem vist i comprovat que Millet i Montull continùen en llibertat, mentre els dictadors també la palmen i el qui l'ha de substituir Kim Jong un és clavat a un Dj Bolivíà de Granollers que conec (ves que no sigui ell mateix, que es un catxondo). Ens hem assabentat (de fet ja se sabia) que dur residuus nuclears a França ens costa 60.000 euros diaris i ens ho diuen i es queden tan amples, mentre adjudiquen el futur cementiri d'aqui al lloc menys addient però que té menys protesta popular. Hem comprovat que el Govern dels millors és un desastre de igual magnitud que l'anterior, només que aquest actual a més a més, és dedica sistemàticament a expoliar als ciutadans i destruir el que en quedava de l'estat del relatiu benestar.
Hem après tambè que els economistes no hi entenen un borrall d'economia però almenys nosaltres ja sabem que és la prima de risc i qui la remena, els antics caps de Luis de Guindows, i que els alts executius dels bancs cobren un 'pastón' i es proporcionen uns fons de pensións de cagati lorito que diria en Pepe Rubianes. Hem vist 'massa' últimamen l'ombra sinistra del sense bigoti arreu i que la seva esposa com en un miratge o un malson agafava les rendes de l'Ajuntament de Madrid (que els déus els ajudin)

I malgrat tot hem superat tanta inaniciò mental i més, lo qual vol dir que estem preparats per afrontar el nou any 2012. De fet, les úniques alegries que ens ha donat la vida enguany a banda de questions particulars i puntuals de cadascú, ens las han proporcionat els homes d'en Pep Guardiola o Andrea Motis. I és que a vegades, les coses grans son petites i les petits grans, i a vegades les petites coses ens recorden o transporten als temps de roses, guardats en un racó, en un paper o en un calaix.

BON ANY 2012!

Suggeriments per retallar..., i no als de sempre

2011-12-30T19:42:00.003+01:00

Em permeto suggerir al Srs Luis de Guindows i Cristobal Montoro maneres de retallar i estalviar diners sense tocar la butxaca dels de sempre.

En Primer lloc es podria eliminar la Monarquia que en total ens costa uns 60 milions d'euros l'any. A continuació podrien eliminar aquest ens inùtil que són els sindicats que són 240 milions d'euros més malbaratats a l'any. Trencar el concordat amb la Santa Seu i les ajudes a l'esglesia que a més hauria de pagar l'iva com tot fill de veí i aqui ens sortirien uns cinquanta milions més, i ja en portem 350 milions d'euros i encara poder seguir sumant. Eliminar el sou als expresidents del Govern que tenen com l'ombra sense bigoti altres i sucosos ingressos. Suprimir el Senat que ens costa un ou i és més inùtil fins i tot que els Sindicats o la casa Real. Rebaixar un trenta per cent els sous dels parlamentaris i un cinquanta per cent les dietes, així como eliminar l'enorme parc d'automòbils oficials - el més gran d'Europa -. Suprimir també Ministeris estatals duplicats sense funció traspassada a les autonomies. Obviàment suprimir l'elevada despesa en armament de l'exèrcit Espanyol i alguna mesura més que no se m'acut ara. I a Catalunya aplicar tambè moltes d'aquestes mesures així com suprimir les ambaixades, llevat de la de Perpinyà que hi ha el germà d'en Josep Lluís i deixar de subvencionar Eliseu Climent que m'agradaria saber el que ens costa.

Bé, a veure si el Srs. Guindows, Montoro i Mas-Cullel em fan encara que sigui una mica de cas, que el consell és gratuït. De fet, si passes factura tampoc me la pagarien fins ves tu a saber quan.

Millet i Montull mai ho farien ...

2011-12-29T18:44:00.000+01:00

Un lladregot de Roses sense recursos va tenir una brillant idea per solucionar els seus problemes de manutenciò i habitatge. Aquest home de 32 anys i veí de l'Escala (Alt Empordà) es va entregar als Mossos d'Esquadra el passat 19 de novembre i va confessar set robatoris amb força en diferents habitatges del municipi. Després d'escoltar la seva declaració, la policia va detenir Jordi M. F., a qui li consten antecedents, com a presumpte autor de robatoris amb força i un d'ocupació d'immobles, i ja ha ingressat a presó. En un dels casos, el confés va explicar que va quedar-se a viure un mes al domicili, situat al carrer de Les Coves.

El varen avisar els mossos quan va trucar primer per telèfon que podria ingressar a la presó, i ell va contestar que precisament és aixó el que volia, atès no tenia vivenda ni cap mena d'ingres i malvivia del que robava i d'ocupar temporalment segones residencies. Tan content està l'home a la presó que fins i tot va trucar als mossos d'esquadra de Roses per donar-els-hi les gràcies del seu nou estat a la garjola, on es veu no li falta de res.

El problema és que aquest home pot haver creat un precedent perillós i s'hi comenci a apuntar molta gent que està en una situació igual o pitjor que la seva, Després si que no s'hi cabria a les presons.

Aquest dràstica decisió no afecta a Millet i Montull, ells aixó mai ho farien, són uns senyors.

De fer el ridícul mentre s'ensenya el rulé

2011-12-28T21:38:00.002+01:00

Els funcionaris cobraran tota la paga extra abans de divendres. El Govern ha negociat un crèdit amb el Banc Sabadell per pagar aquesta setmana el 20% de la paga ajornada, que representa 70 milions d'euros. El conseller Mas-Colell demana al govern central que es "coresponsabilitzi del deute autonòmic" ... dels diaris.

Vaja sainet o vodevil que organitzen dia si dia també els del Govern dels millors. Primer diuen que pagaran el 80% de la paga extra, pero abans, de la nómina del més desembre descompten ja l'IRPF; després que si pagaràn un 80% d'aquesta paga extra abans d'acabar l'any i el 20% per cent restant al Gener i finalment ara ens informa el Dandy Mas-Culell (qui deu ser el seu assessor d'imatge) que entre demà i passat com el sr.Oliu els hi ha deixat uns calerons de res, acabaran pagant el 100% de la paga extra als srs. funcionaris, entre demà i passat.

Deia Tarradellas que en política es pot fer tot menys els ridícul, doncs aquests de CIu el fan sovint, i, a més a més ensenyen el rulé. No deixa de ser curiós i sorprenent que un Partit què quan estava a la oposició comunicava tant bé, ara que té el poder i per tant, accès a tots els seus ressorts, comuniqui tant malament, que pert cert és del que acusaven al tripartit, al qui acabaran fent bó.

A propòsit de l'Euro

2011-12-28T11:47:00.002+01:00

La cistella de la compra és un 48% més cara que fa deu anys. En canvi, durant aquest període l'increment dels salaris no arriba al 14% i l'IPC no supera el 32%. ...NACIÓ DIGITAL -

Doncs si que han tardat temps a adonarse'n, tard i malament, perquè de fet s'ha encarit un 70% tot i que l'Institut Nacional d'Estadística encara no se n'ha assabentat, En Vaig parlar justg fa un any d'aquest tema.....

A PROPÒSIT DE L'EURO

L'euro, la moneda que fem servir de forma regular 328,5 milions d'europeus, físicament va començár a circular l'1 de gener del 1999, onze països van bloquejar irrevocablement els tipus de canvi bilateral de les seves monedes i van dotar-se d'una política de canvi única. Per a aquells que no ho recordin, un euro va quedar valorat en 166,386 pessetes, una moneda que gairebé nou anys després d'haver-se retirat encara conserva sense bescanviar metall i bitllets per un valor de 1.768 milions d'euros, és a dir, 294.170 milions de les antigues pessetes.

I ha estat un autèntic desastre, en 11 anys el cost de la vida s'ha apujat un 70%, sobretot allí on aparentment no es nota tant, però fa mal i com una gota malaia va empobrint als ciutadans. Tot el que fa 10 anys valia cent pessetes ha passat a costar un euro o un euro amb 10 com els diaris per cert, cada vegada amb menys paper, menys informació, més dolenta i el doble de cars que fa deu anys.
Es veia venir i més en un país de trofaldiners com el nostre que aixó de l'arrodoniment seria el gran negoci per uns quants i l'empobriment per a la majoria, i així ha estat. Si reviséssiu preus de coses quotidianes com un cafè, una canya de cervesa, una barra de pa, fruita, verdura, us escandalitzaríeu. Ah! però aquí no ha passat res, segons l'INE la inflació acumulada en els últims anys del trenta i un de desembre de 1999 a 31 de desembre de 2009 és d'un 33,5% (em pregunto l'altre gairebé cinquanta per cent on ha anat a parar) i a sobre en un país poc competitiu com el nostre (estem al mateix nivell de competitivat del 1975) en no poder devaluar la moneda que era el recurs recurrent abans, se’ns encareixen les exportacions i no hi ha manera de sortir-se’n de l'atzucac.

Aquesta moneda Europea que és l’única unió real i imposada que hi ha, perquè la resta són nacionalismes radicals i intransigents que no tenen ni el més mínim interès real de pertànyer al que haurien de ser els Estats Units d'Europa, no ens que ens convingui massa ni ens hagi servit per a gran cosa a banda d'acceptar diners alemanys per el nostre desenvolupament (pocs ens n'han tocat a Catalunya per cert), però ja hi som dins, i atrapats en la ratera no ens en podem sortir i l'hem de patir. I així ens ha anat i pitjor que ens anirà i no té ja res a veure amb la crisi, va començar el primer semestre del 1999 i ha continuat fins ara.

A propòsit de 80 mil milions d'euros de res

2011-12-27T19:13:00.005+01:00

Potser el nou Govern del Sr. Rajoy i el no tant nou (avui fa un any) del Sr. Mas, no s'han assabentat d'un estudi de la UAB que xifra el frau fiscal a Espanya en 80 mil milions d'euros anuals, i és curiòs que tant el Govern del Sr. Mas com el nou del Sr.Rajoy tan obssessionats en retallar i en treure diners d'on sigui (d'on sigui vol dir dels contribuents de la classe mitjana i baixa) no vagin a buscar aquests diners que tenen perfectament localitzats, car els Bancs espanyols que tenen seus en paradisos fiscals no se n'amaguen pas, ans al contrari i si no ho sabeu ja us explicaràn com treure diners d'aqui per portar-los allí. Però no us preocupeu que no mouràn un dit, ja es va veure quan Gordon Brawn va pretendre aplicar la taxa Tobin, va anar corrents Obama a explicar-li que alló no ho podia fer, que els seus amics de Goldman Sachs s'enfadarien molt si l'aplicava, i que se n'oblides. I com de fet els qui manen són aquests de Goldman Sachs, no es va aplicar, ni s'aplicarà, de la mateixa manera que no es tornarà a aplicar l'impost sobre el patrimoni i aquí l'ùnic que s'apujarà i aviat és l'iva, que és alló que bàsicament paguem els ciutadans de a peu. Aquí només ens pot salvar si Alemanya entra també en recessió i baixa la cotització de l'Euro. I és que no sortim d'ensurts, del flower power de ZP hem passat a Viernes 13 amb Luis de Guindos que ens ho pinta molt negre pel primer semestre de 2012. Luis de Guindos que no ve de Goldman Sachs, pitjor encara, ve de Lehman Brothers Europa, el banc modèlic que ens va inundar de bonus brossa. I nosaltres narinant, ens està ben emprat de mesells.

La mediocritat de la CEOE

2011-12-26T19:12:00.001+01:00

alguns dels especímens de la CEOE

La patronal tem que el cobrament d'entre un i tres euros frenarà la recuperació.- El Consell de Turisme de la Confederació Espanyola d'Organitzacions Empresarials (CEOE) ha qualificat aquest dilluns de "innecessària" la nova taxa turística, que la Generalitat va a implantar a Catalunya, a la qual s'oposa amb els mateixos arguments que el sector hostaler per considerar que un nou impost "danya la competitivitat" de l'sector En un comunicat, la CEOE ha recordat que el sector hoteler ha mostrat resultats "positius i signes de recuperació en l'últim trimestre de l'any", situació que pot "veure truncada" amb el establiment d'un nou impost. Segons la patronal, la nova taxa "danya la sostenibilitat i competitivitat de la indústria turística, sector tractor de l'activitat i l'ocupació, i clau per a la recuperació econòmica del nostre país".

Quan una patronal esta regida per idiotes solen donar respostes com aquesta, car la taxa d'un o tres euros és molt inferior a la que es paga a molts països d'arreu i no frena pas el turisme. Potser el que frena aquest turisme és el preu desorbitat dels serveis que no es donen i si es cobren a la majoria d'establiments hotelers dels nostre país que estan molt lluny de la professionalitat que se'ls hauria d'exigir. De fet, es comporten com els petits botiguers de Camprodon que tenen dues tarifes de preus, la dels del poble i la dels de fora. Tot plegat petites miseries de botiguers rondinaries queixosos de mena com els de Camprodon i la CEOE, pura i mediocre brossa en ambdos casos que passen els anys i segueixen sense entendre res i incapaços de ser professionals es limiten a queixar-se sistemàticament sense ser capaços d'aportar res. I consti que dic Camprodon perque ho conec de primera mà, però és aplicable a qualsevol poblet turístic del nostre petit i escadusser País. De botiguers miserables n'anem sobrats. . .

Sant Esteve, Bosé o Lady Gaga

2011-12-26T06:29:00.009+01:00

Sant ESTEVE, ni carn ni peix

Se m'ha ocorregut una tarda de Nadal saber qui era realment Sant Esteve. Màrtir o Stephanos kelil (Començament del segle I - Rodalia de Jerusalem, 34-35?) protomàrtir (el primer màrtir), Sant Esteve, és un sant del cristianisme. No se sap segur quin era el seu nom però sí que significava corona, d'aquesta manera, com que es considerava un jueu hel·lenitzat, se li atribuí el nom grec Stephanos (en arameu, kelil i en català, Esteve)

L'única font per conèixer la seva vida i mort són el llibre del Nou Testament conegut com els Fets dels Apòstols. Esteve va ser un dels set homes escollits pels apòstols poc temps després de la mort de Jesús amb la funció de diaca per gestionar els béns comuns i repartir almoines entre les vídues dins l'economia de l'església primitiva. També va predicar l'evangeli a la comunitat dels hebreus procedents de colònies hel·lenitzades a la sinagoga de Jerusalem. El missatge d'Esteve va ser près com una agressió a la Llei i se'l acusava de dir paraules blasfemes contra Moisès i contra Déu. Una població agitada com la del Jerusalem d'aquell temps, provocà que els més excitats el portessin davant el Sanedrí i allà va fer un discurs carregat de fogositat i imprudent, considerat inadmissible per una assemblea encarregada de vetllar per la tradició i la Llei, per la qual cosa l'acabarien matant. Al sentir-lo, els membres del Sanedrí estrenyien les dents i es corsecaven de ràbia contra Esteve, i es van tapar les orelles i s'abraonaren tots alhora contra ell. Un grup d'exaltats el portaren a les afores de Jerusalem i l'apedregaren. Dins el context polític del moment, el Sanedrí no podia condemnar a ningú ja que només era l'autoritat moral, perquè el poder polític i la força pública residia en els romans. Pau de Tars també hi era, segons sembla vigilant la roba dels que el lapidaren.

La troballa o invenció (del llatí inventio) del cos de Sant Esteve va tenir lloc en temps de l'emperador romà Honnori quan un capellà anomenat Llucià a través d'un somni (o potser una al·lucinació) se li aparegué Gamaliel i li va dir que el cos es trobava a Cafargamala al nord de Jerusalem.

Les suposades relíquies de sant Esteve portades a Menorca el 418 originaren un fanatisme religiós encapçalat pel bisbe Sever que s'expressà en la persecució dels jueus de l'illa i la seva total conversió al cristianisme. És objecte de veneració tant en l'església catòlica com en l'ortodoxa. La seva festa se celebrava tradicionalment el 3 d'agost i el seu dies natalis es celebra n el 26 de desembre

O sia, tot plegat una farsa més del cristianisme d'un paio com a mínim andrògin com Miguel Bosé o Lady Gaga, i, sincerament prefereixo Lady Gaga o Bosé que almenys quan volen o els pertoca, canten bé. Ara, com gràcies al dropo andrògin aquest, pel seu Sant és festa, jo no diría res i callaria com una bagassa desinformada, no sigui que l'Arturu se n'assabenti i ens retalli la festa, que aquest Arturu Mans tisores...li ha agafat afició a retallar.

El previsivle discurs del Borbó

2011-12-25T18:11:00.002+01:00

El Govern de la Generalitat i els partits catalans han aplaudit aquest diumenge, amb matisos, que el Rei Joan Carles I, hagi utilitzat el seu tradicional discurs nadalenc per llançar un missatge de reforç de les institucions públiques i hagi subratllat amb les seves paraules que tothom és igual davant la llei. El president de la Generalitat, Artur Mas, ha destacat que les paraules del monarca van "en el bon camí" per revitalitzar les institucions i fomentar el seu respecte, i ha jutjat que la declaració vetllada a les activitats del seu gendre Iñaki Urdangarin van en la línia d '"intentar ordenar les coses".

Artur Mas, per variar no ha entés res i comença a ser preocupant la seva estulticia, el discurs del rei d'ahir, és gairebé calcat al de 1994 i li ha escrit algú només perquè salvi el seu podrit i borbonic cul. La resta, endergues. A més a més, i torno a referir-me a la meva icona intel·lectual Mohamed Jordi, però és que se'ns estan pixant a boca: on són Millet i Montull?

BON NADAL!

2011-12-25T09:50:00.003+01:00

M'omple d'orgull i satisfacció com dira el Borbó desitjar-vos un bon dia de Nadal a tots els que passeu per aqui i als qui no també. Al Lluís no que no està per endergues amb aixó de les Festes.

Bones festes a tots, totes i totets!

2011-12-24T15:34:00.002+01:00

Hi ha qui considera que les Festes de Nadal són nomès un obscé malbaratament de diners en regals i menjar. Hi ha qui creu que aquest bon rotllo que impera aquests díes no és més que una hipocresia col·lectiva que desapareix en arribar el 7 de gener. Deia algu que aquest fer el bé, aquest esperit del Nadal, s'hauria de guardar en ampolletes i anar-les obrint al llarg de l'any. Hi ha qui voldria ser ja al set de Gener (hom n'ès un d'ells) tot i que la nit del 6 quan com deia Quino en una tira de Mafalda, els adults ens sentim terroristes de la felicitat, primer amb els fills i ara amb els nets, sia possiblement el millor i més autèntic d'aquestes festes. Terroristes d'una felicitat falsa, de la primera mentida seriosa que hom descobreix de les moltes amb les que es trobarà al llarg de la seva adolescència.
Hi ha qui detesta el sonsonet repetitiu i ensucrat de les cançonetes de nadal, o els Santa Claus penjats dels balcons i alguns reis mags també, o l'excés de guarniments arreu. També hi ha que es cansa de desitjar bones festes i després proper any nou a tothom sabent que no ho serà, si nou però no bo.
Hi ha qui detesta aquells dinars de Nadal o Sant Esteve amb la familia al plé, i que sovint acaben tard i com el rosari de l'aurora.
Hi ha pares o mares separats que per quota no poden tenir els seus fills per Nadal o per Reis. Hi ha massa gent que no te humor per cel·lebrar Nadal ni res, i menys encara el nou any. Però malgrat tot, quelcom hi ha d'aquest esperit de Nadal que a poc malament que et vagin les coses s'acaba encomanant en major o menor mesura. I no es tracta d'una percepció religiosa (les festes ja existien abans que el Déu tot poderós fos incapaç d'evitar l'assassinat del seu propi fill), fill, del que encara no entenc com Baltasar Garzon no ha demanat la revisió del judici realment injust i parcial que el va condemnar a morir clavat a la creu d'aspes. No és com deia una qüestió religiosa. Possiblement portem associats en el subconscient bons records de Nadals de la nostra infantesa, i sense adonar-nos'en ens tornem per aquestes festes altre cop infants. En nom d'aquest esperit bonista, en part per educació i en part perquè en major o menor manera també m'ha afectat el virus....us desitjo de tingueu un Bon Nadal i millor Sant Esteve.

BONES FESTES A TOTS, TOTES I TOTETS!

El fiscal demana set anys i mig

2011-12-23T19:06:00.004+01:00

. . . de presó a una estudiant de música -

El fiscal demana set anys i mig de presó per a Laia Martín, una estudiant de música acusada de contaminació acústica i de causar lesions psíquiques a una veïna perquè tocava el piano a casa seva durant el dia, segons publica La Vanguardia aquest divendres. Martín, de 26 anys, va ser denunciada per soroll per una veïna del seu domicili de Puigcerdà. El fiscal, a més, fa extensiva l'acció penal als pares de la noia, ja que els considera còmplices del delicte, com a cooperadors necessaris. L'advocat defensor, Marc Molins Raich, considera que l'assumpte és un excés, perquè "la jurisdicció penal es reserva el càstig de les conductes més greus i ofensives de la convivència, i aquest tema mai no s'hauria d'haver criminalitzat".
El primer que se m'acut comentar d'aquesta noticia que he publicat on li pertoca - COLLONADES - que a qui han d'internar en un psiquiàtric i de per vida és a la veïna de la Laia - la denunciant -, atès realment està afectada psíquicament i a continuació inhabilitar al fiscal per incompetent. Com es pot considerar considerar contaminació acústica la música? i d'un piano... que ens hem tornar bojos? i a més a més la Laia pel que expliquen el toca prou bé. A l'Havana, anant pel carrer se sent música arreu i ningú es queixa, ans al contrari, s'encomana el son a qui l'escolta mentre passa. Si no denunciem a les cotorres que molesten amb els seus esgarips, ni als trons, ni al camió de la neteja, o al que recull cartrons davant de casa a les sis del matí, com es pot admetre en un jutjat una denuncia per contaminació acústica d'una noia que toca el piano? Que tanquin a la veïna denunciant per intolerant i psicópata, i s'ha acabat el broquil.

'La chica con la maleta'

2011-12-23T06:49:00.001+01:00

Quan tenia setze anys vaig veure una pel·lícula que em va impresionar profundament, "la Chica con la Maleta" del director de cinema italià Valerio Zurlini, amb una meravellosa Claudia Cardinale, Gian Maria Volonté i un timid Jacques Perrin. La película en un blanc i negre molt ben retratat, que no és gens fàcil, narra les peripecies d'una noia Claudia Cardinale, que coneix un noi tímid Jacques Perrin, germà del seu amant que passa d'ella, el noi s'enamora d'ella, però és un amor impossible. La película que no la he tornada a veure més, la vaig visionar tres o quatre vegades en una setmana al cine Colón, on ara hi ha un bingo, a la avinguda 11 de setembre.

Em va impresionar molt, suposo perquè representava, (tot i que era més gran) que en Jacques Perrrin tenia 16 o 17 anys i em vaig identificar molt amb el personatge, i és que la Claudia estaba guapa a rebentar, em sembla era la seva segona o tercera pel·lícula que interpretava i recordo que em vaig enamorar com un imbécil d'ella.

A banda, diria jo que fou la primera producció, o sino de les primeres europees que a més a més d'una excelent banda sonora, contenia dins seu cançons dels cantants de moda a Itàlia en aquell moment: Mina, Milva, Peppino de Capri, Renato Carosone, Adriano Celentano, Gino Paoli i algun altre que ara no recordo, aspecte que no era massa freqüent i que va coincidir també amb l'apogeu de la cançó italiana.

Suposo que si ara la tornes a veure, tindria una enorme decepció, tot i que em dona la sensació que és un film que no necessariament ha d'haver envellit malament, però és que encara em dura la decepció de revisar Farenheit 451º de Truffaut que vaig veure estrenar a Palma de Mallorca l'any 68 quan hi feia la mili.

I és que hi ha pel·lícules que com les persones envelleixen molt malament, i que també els temps canvien, mireu sinó la 'chica de la maleta' actual. Sincerament, m'agradava molt més Claudia Cardinale.

Perquè li diuen copagament . . .

2011-12-22T17:50:00.004+01:00

. . . si només és afany recaptatori -

Sembla ser que ja es pot dir que Espanya ens roba. Doncs bé, a partir d’ara ja podrem dir també que la Generalitat de Catalunya i en nom seu el Govern dels millors del Sr.Mas ens roba.

Cobrar un euro per recepta, a banda de pur i dur afany recaptatori és robar als ciutadans més debils que és amb els que es veuen en cor. Ciutadans que paguen molts d’euros entre impostos directes i indirectes, sense comptar que ja paguen una seguretat social. En el meu cas, de la jubilació em descompten d’IRPF més de 300 euros cada més, després de tota una vida pagant Seguretat Social, i sense haver anat mai al metge. Té nassos que si ara i haig d’anar em toqui pagar un euro per recepta. És que és es colmo. I per acabar-ho d'adobar van i als funcionaris no els hi paguen la extra de Nadal però els i descompten l'IRPF corresponent a la nómina de desembre. El Govern dels millors hauria de dir-se: EL Govern dels barruts.

Internet: tenir-ne ONO tenir-ne

2011-12-22T17:43:00.004+01:00

Des de dimarts a mitja tarda fins avui dijous a les 11 del matí hem estat a casa sense telèfon fixe ni internet. El motiu segons ONO és una avaria a la zona sense especificar ni la durada i les causes. El que sorprén, és que per trucar al telèfon d’atencio al client aquest sigui un 902, o sia que és una atenció que la pagues, que ja té la seva berba, i per acabar-ho d’adobar que mentre parles amb un señor qué tota l’estona t’està dient caballero, et digui l’interfecte que seria aconsellable que el teu mòbil des del que estàs trucant el passessis a ONO, car portes ja gastats més de sis euros des que has començat a trucar mentre escoltaves una gravació, després el 'premi', 1, 2, o 3, després la musiqueta mentre una deliciosa veu et va dient “espere un momento, por favor, todos nuestros operadores están ocupados, manténgase a la espera”.

Com diría Mohamed Jordi, se’ns están pixant a la boca, i potser seria arribada l’hora de queixar-se massivament. Un telèfon d’atenció al client no pot o no hauria de ser de pagament. Jo no sé fer aixó d’obrir al Twitter un tema d’aquests de debat que arriben a treending topic, però potser es podría començar per aquí, o contactar amb el defensor del consmidor, car, tot i que no és el meu cas, hi ha gent que treballa desde casa amb el seu ordinador i si viu pel meu barri ha gairebé 48 hores sense poder treballar.

Sense internet

2011-12-22T07:57:00.002+01:00

Segueixo sense internet, diuen els de ONO que avui estarà arreglat. Per cert que el telèfon d'atenció al client és un 902. Manda güevos.

Maria del Mar Bonet - Bellver

2011-12-22T00:00:00.005+01:00

La primera vegada que vaig sentir cantar na Maria del Mar Bonet en directe, fou a "es castell de Bellver" a Palma l'any 69, i vaig quedar impressionmat pel registre i la calidessa de la seva veu, que ha evolucionat a millor si és possible amb el pas dels anys cap la consolidació d'una carrera exitosa i sòlida, fonamentada en les arrels de la música popular de ca nostra i de la Mediterrània.
Estava a Palma, destinat a la Subinspección militar de Baleares i en comptes d'estar al quartel feiem vida a les bóvedes, sota la Catedral, (ara ja no hi són, hi ha un un llac decoratiu sota la muralla) Allí disposavem de bastant llibertat, de fet sortiem de farra a la plaça Gomila gairebé cada nit i de paisano.
Varem decidir anar amb uns quants companys al Castell de Bellver a veure l'actuació de la gent de la nova cançó tot i que comportava algún risc. De fet la majoria del públic erem soldats, era fàcil saber-ho pel cabell curt a l'ú que ara és porta prou però a l'any 69 la moda era precisament dur els cabells llargs.
-
Diría que aquella va ser una de les primeres actuacións de Maria del Mar tot i que em sembla havia gravat ja el seu primer disc, hi havia també Joan Ramón, el seu germa, que va cantar la mateixa cançó tres vegades. Dos més un, el Quicu, crec que Falsterbo i aquí el record ja és difós. Pensava que havia recordat que era Maria del Mar qui va cantar tres vegades la mateixa cançó atès l'hi havien censura't "que volen aquesta gent", però ja no n'estic del tot segur, però avui parlàven en aquest priograma de són germà, Joan Ramón.
Com era normal en aquella época hi havia gairebé un gris per cada espectador, aquests asseguts al mig del pati central del castell de forma circular i els grisos envoltant-lo, tot i que haig de dir que no va haver-hi incidents i l'actuació va transcòrrer amb normalitat. Uns dies abans a un hotel de Palma al "hall" havia actuat Joan Baptista Humet, i aquí no hi havia ni grisos, n'erem quinze o vint a escoltar-lo.
-
Hi vaig pensar l'altre dia parlant dels setze jutges.
-

La partícula de Déu o el no res

2011-12-21T07:05:00.002+01:00

Aquest article és de l’any 2006 i el podeu trobar sencer aquí. Llegint-lo, s'entén o intueix una mica de que va aixó del bossó de HIGGS, la partícula de Déu que sembla estàn a punt de trobar al CERN de Suïssa, i és que la joguina més cara de la historia está a punt de descubrir el no res, només que ells encara no ho saben.

"De què està feta la materia que ens envolta? Què fa que hi hagi pedres i arbres i planetes, i no un altre tipus d’ordre diferent? Aquesta pregunta se la fet l’home des que té ùs de raó i no ha estat fins el segle XX que s'ha descobert que els constituents més petits de la matèria són un conjunt de partícules elementals (és a dir, indivisibles), que interactuen a través de diversos tipus de forces. La teoria que explica com funciona tota aquesta maquinària es diu Model Estàndard. Aquesta teoria representa la visió del món de la física a dia d’avui. Perquè aquesta teoria funcioni, ha d'explicar una propietat fonamental dels objectes, la seva massa. Tots experimentem el que és la massa quan intentem moure un objecte. La seva inèrcia, la seva resistència a posar-se en moviment si està parat, o a parar-se si es mou, és deguda a la seva massa. La massa és també responsable, juntament amb la força d'atracció de la terra, de que tinguem un pes. És a dir, el que ens fa quedar enganxats al terra. El físic britànic Peter Higgs va concloure als anys seixanta que, perquè l'existència de la massa pogués encaixar en el Model Estàndard, havia d'existir una partícula que mai s'havia observat, que des de llavors s'ha anomenat “bosó de Higgs”.

El mecanisme de Higgs

Suposem que estem en una festa en una casa de l'alta societat. En el menjador, que està abarrotat de gent, apareix un actor famós. Les persones que estan pròximes a ell formen una petita pinya al seu voltant, per tafanejar. Si l'actor es mou, les persones, per educació, no el persegueixen. Però, mentre creua l'habitació, el personatge atreu el grup de persones que estan més prop. El resultat, és que l'actor està sempre embolicat d'un nus de gent: és com si tingués més massa del normal. La petita pinya que l’embolica li dificulta més posar-se en moviment o parar-se, que si estigués sol. Exactament igual que quan intentem caminar en l'aigua, i ens sembla que les nostres cames són més pesades. Peter Higgs va formular la hipòtesi que les partícules adquireixen massa amb un mecanisme semblant al de la festa de l'alta societat. Segons ell, l'espai estaria ple d'un camp, que fa que quan una partícula el travessa, adquireix la propietat de tenir massa. En realitat, no es tracta d'una idea tan rara. Estem constantment embolicats de camps. Per exemple, l'electromagnètic, que fa que funcionin aparells com els mòbils o les ràdios.

Del camp a la partícula

Tornem a la festa de l'alta societat. Quan l'actor surt, en un cantó de la sala algú comenta una mica respecte a la seva història secreta amb una cantant. La tafaneria comença a passar de boca en boca, rebotant pel saló. L'efecte és el mateix que quan estava l'actor. Es formen petites pinyes de gent que comenten la història, després es desfan i es tornen a formar una mica més enllà. Encara que la tafaneria no té massa per sí mateixa, els “grumolls” de persones que es formen sí que la tenen. Un mecanisme d'aquest tipus seria el responsable de l'existència del “bossó de Higgs”. Naturalment, es tracta només d'una metàfora: per a entendre com és possible que a un camp li estigui associada una partícula fan falta molts càlculs matemàtics. No obstant això, la cosa no és tan inusual. Per exemple, la llum no és res més que radiació electromagnètica. Però, se sap també que la llum està feta de fotons. Heus aquí un camp i la seva partícula associada.

SI NO ENTENEU RES NO US PREOCUPEU, JO TAMPOC HO ACABO D'ENTENDRE, POTSER PERQUÈ NO SÓC ACTOR DE HOLLYWOOD.

"Cita con Mamá"

2011-12-19T21:19:00.003+01:00

Exercir d'avi a dia d'avui comporta bastants servituds i sovint no pots programar el temps teu atès estàs pendent d'una trucada d'alguna filla per col·locar-te una o més criatures. Avui he anat a la Biblioteca de Sant Quirze a recollir a Maria la meva neta gran i l'he deixat a Fiac on estudia anglès i m'he esperat una mitja hora a que sortís la seva germana Laura que plega a las 7. Hem anat a casa seva ayès sa mare (separada) encara estaba treballant i ens hem posat a veure la tele (aquesta setmana no hi ha deures). Primer hem vist Scobidou i quan s'ha acabat Laura ha canviat de Canal i hem vist un tros d'un programa al canal MTV. El programa es diu "cita con mamá" i consisteix en un noi que s'entrevista amb tres mares sense conèixer les seves filles i segons com vegi les mares i el que parli amb elles, tria una de los tres noies. Pero, ai las! avui en comptes de triar una noia havia de triar un noi. Tot el programa és francament molt kistch i de bastant mal gust, i l'escena final es una escullera on el noi amb posat d'estaquirot i un pentinat pitjor que el de Neymar espera a les tres mares, a qual pitjor. Mentre, arriba una limusina on hi ha els tres nois dins, que surten a mida que són rebutjats fins que el tercer és que el l'altre noi ha triat. Els dos primers eren dues perles dignes de The Rocky Show, i el tercer, l'escollit era el més normalet. Les dues mares i fills no escollits li han dit de tot menys bonic al noi, i quan ha sortit el tercer, s'han abraçat i s'han fet un petó, des d'una certa distància de càmera i de manera que el clatell d'un tapava la cara de l'altre. Aixó a tres quarts de vuit en horari infantil, i a l'abast de qualsevol de les moltes criatures que segurament estàn soles a casa seva a aquesta hora, tal i com van de bòlit els pares i mares avui en dia.

La primera víctima d'Eta

2011-12-18T20:11:00.002+01:00

El Guardia Civil José Pardines

Tenia entés que la primera víctima d'Eta havia estat el Guardia Civil José Pardines el 7 de juny de 1968, en un control rutinari. Aixó és el que reconeixia la banda, però hi ha una corrent que insisteix en que la primera víctima va ser Begoña Urroz, una nena de 22 mesos, 8 anys abans.

"La primera víctima de ETA - Begoña Urroz, de 22 meses, falleció abrasada en 1960 por una bomba colocada en la estación de ferrocarril de Amara (Guipúzcoa). Décadas después se descubrió que ése fue el primer atentado mortal de ETA. Su madre rompe ahora 50 años de silencio y habla a EL PAÍS ..."

Begoña Urroz seria doncs la primera víctima d'Eta, tesi que sostenia el mateix Ernest Lluch, però sembla no ès certa, car aquella bomba va ser col·locada, com algunes més que van esclatar llavors a tot l’estat, pel DRIL (Directorio Revolucionario Ibérico de Liberación) que les va reivindicar. ETA tot just balbucejava. No tenia capacitat operativa per a actuar a tot l’estat. La conclusió és que no hi havia cap prova per a atribuir la bomba a ETA, i sí al DRIL, que havia reconegut el fet, corroborat pels periodistes i historiadors que havien investigat el cas. Uns quants mesos després l’autora del treball va guanyar el premi especial de periodisme en èuscar Rikardo Arregi, convocat per l’Ajuntament d’Andoain, amb la col·laboració del govern basc. Aquesta versió l'explica Xavier Montanyà a Vilaweb, tot i que la oficial de el País y La Vanguardia entre altres donen com a bona és que fou Eta l'autora de l'atemptat amb bomba que va causar la mort de Begoña.
Com podem saber la veritat històrica de qualsevol cas, si uns fets de seixanta anys enrere no es poden aclarir i no saps a qui fer cas ni quina versió deu ser la certa. Ës la societat de la desinformació en la que estem immers i ja no aconseguim saber res ni esbrinar res, envoltats de dubtes i desinformacions aparentment ben informades que ens desconcerten i augmenten la nostra ignorància dels fets. Només sabem que no sabem res, però aixó fa anys que està dit i no consola ni ens dona la categoría de filòsofs.

La Marató de TV3... la vostra

2011-12-18T10:42:00.004+01:00

La primera actualització del marcador de 'La Marató' deixa una xifra de 406.631 euros - Xavi Coral i Espartac Peran presenten fins a la matinada la 20a edició del programa solidari de TV3, dedicada a recaptar fons per a la regeneració i el trasplantament d'òrgans i teixits... bla, bla, bla ...

Ja vagi deixar per escrit fa un any el que en pensava de la marató de TV3 - la vostra -, cadascú decideix qui li buida la butxaca al seu gust per una suposada solidaritat de bona fe. La bona fe, la bona fe...quan de mal i poc de bé s'ha fet gràcies a la bona fe, i a més a més TV3 encomana aquesta tasca d'espoli versió 905 als ciutadans, a dos mindundis pretesament graciosos com els de la foto que tenen menys química que la física i demostren que a vegades al món hi ha gent perquè hi hagi una mica de tot, encara que no serveixi per a res. La Marató de TV3 és el summun de l'apologia de la demagogia buenista que cap forat tapa i moltes escletxes obre en la gent que potser no som de bona fe, però toquem de peus al terra i tenim clar, molt clar, qui ha d'aportar aquests diners per investigar, i no són precisament els ciutadans de Catalunya, que prou aporten ja. Avui és d'aquells dies en que sento una profunda vergonya de tenir una televisió com TV3 'la vostra'. Pura brossa o 'tele basura' que en diuen de Tele 5, que almenys té la delicadesa de no enganyar a ningú i va al gra.

De Motels, economistes i forenses

2011-12-17T17:27:00.002+01:00

He volgut recuperar aquesta història publicada el mes d'agost d'enguany. Concretament el dia 14, un dia ideal per a rebre pocs comentaris: 1 en aquest cas d'en Miquel. No hi entenc de res i menys encara d'economia, possiblement és per aixó que opino, però diria que la política d'austeritat de la que es vanta i rigorosament aplica el sr. Más només ens pot dur a la recessió i a la miseria. Ja deia ahir que la Generalitat no servia per a res, de fet, el Govern Espanyol tampoc. Curiosament el que no va aconseguir Hitler ho ha aconseguit la senyora Merkel, manar a Europa.

La història que ve a continuació de la que us parlava al principi, val la pena llegir-la perquè és molt instructiva i defineix en certa manera el que està passant actualment, malgrat la crisi evident d'alguns sectors concrets. Potser n'hauria de prendre nota el Govern del Sr. Más què qual "Arturo Manos tijeras" està retallant per tot arreu, sense cap criteri ni lògica. Deu ser que té assessors que són economistes, aixó ho explicaria tot. No estaria de més recordar que la única experiència del Sr. Mas dins l'empresa privada, ha estat treballar com a asessor de Lluís Prenafeta a Mollet, a la seva fàbrica de curtits, i el negoci va acabar com el rosari de l'aurora, amb prous problemes fiscals i quelcom més.

"L'any 1925 un home va posar un petit negoci al bell mig de la ruta 66 als Estats Units, hi havia molt trànsit de camions de transport de mercaderies i vehicles i va començar per una benzinera i un petit "xiringuito" on servia cafès, esmorzars, dinars i el que fes falta.
Mica en mica atès que havia establert el seu negoci en un lloc estratègic, aquest va anar creixent, va ampliar la benzinera, va obrir un restaurant més gran que va ampliar a Motel, més una àrea de servei per guardar els camions a la nit, així com un tren de rentat i servei de reparació de vehicles. El negoci li anava cada vegada més bé fins el punt que va crear un petit imperi que il·luminava les nits de la zona amb les seves llums i neons com si d'un pètit las Vegas es tractés, atès també tenia la seva corresponent casa de barrets.
-
Aquest home era analfabet, i va decidir enviar al seu fill a estudiar a la millor Universitat dels Estats Units, s'ho podia pagar i no volia que el noi fos un analfabet ignorant com ell. Degut al seu analfabetisme i a que tenia molta feina i una colla d'empleats, el nostre home òbviament no llegia diaris, ni escoltava la radio o veia la televisió, ell, treballava i guanyava els diners a cabassos aliè a tot l'entorn esmentat.
L'any 1930 va tornar a casa el noi llicenciat amb molt bona nota en Econòmiques. Només arribar, astorat va cridar al seu pare: Pare! Com és que fas aquest dispendi de llum amb tants rètols i neons, que no ho saps que l'any passat va fer un crack la borsa i estem immers en una enorme crisi econòmica?
El pare es va encongir d'espatlles tot contestant-li: Noi, el negoci dona per molt i no se ni que fer-ne amb els diners que guanyo, vols dir que hi ha crisi?.
Oi tant, va contestar el fill, que no escoltes la radio?, que no veus la Televisió?. Que no llegeixes els diaris?
No! contestà el pare, tinc massa feina, a més a més com no se llegir tampoc entenc res del que diuen.
Ai! sort que he vingut, va reblar el fill, has de tancar immediatament el restaurant i l’hotel, les llums per suposat, es una despesa molt forta en energia, i el taller mecànic i el garatge també, mantenir-te només amb la benzinera i el xiringuito i esperar que remunti la situació econòmica.
-

El pare no ho veia gens clar, si tot rendia i funcionava com una màquina perfectament engrassada de guanyar diners no veia perquè tenia que reduir el seu negoci, però com el noi tenia estudis i ell era un pobre analfabet, li va fer cas.
Al cap de mig any el negoci era una ruïna i ni tan sols donava la benzinera o el xiringuito, puig la gent s'aturava en altres àrees de servei que havien anat proliferant rere seu i que oferien tots els serveis que ell havia tancat.

Un dia, quan la cosa anava ja molt magre li va dir al seu fill: Noi, tenies raó, hi ha una enorme crisi i jo sense assabentar-me'n, sort que tu ets economista i ho vas saber detectar a temps."

1.- Aquesta seria la màxima aportació que podria arribar a fer un economista per a l'economía, que com els forenses disecciona el cadàver i t'explica fil per randa les causes de la mort, però no pot preveure-la ni evitar-la.

2.- Aquesta faula la tenien penjada a recepció de compres als Establiments Unzu a Pamplona, no la recordo exactament, però més o menys era així. Deu fer trenta o més anys que la vaig llegir, però crec que encara és i molt vigent.

Third wind

2011-12-17T07:30:00.001+01:00

Hi ha qui posa jazz cada dissabte, altres de tan en tant i qui ho fa cada dilluns aixó de posar música. Avui m'abelleix posar "Third Wind' de Pat Metheny Group. BON DISSABTE!

El dia dels sants funcionaris innocents

2011-12-16T18:34:00.004+01:00

No se si algú hi ha caigut, començant per el relativament Honorable President de la Generalitat que un funcionari no és un dropo amb "manguitos" i visera rere una finestreta dient "vuelva usted mañana" amb cara de fàstic, o escribents com Bartleby. Hi ha funcionaris mestres, metges, infermeres, policies, bombers, administratius etc etc. Funcionaris que pràcticament fa 10 anys tenen el seu sou congelat, uns sous mileuristes o poc més en molts del casos, que l'ùnic consol que els quedava fins ara era tenir la feina assegurada i cobrar religiosament cada mes. Per cert, els sindicalistes són una mena de funcionaris tambè. Ara, el Govern dels millors que no ha cobrat els 759 milions d'euros de Madrid (ni els cobrarà de moment) diu que el dia 28 de desembre a lo millor paga el 80% de la paga extra a aquests funcionaris, lo qual donat el dia dels fets, és una autèntica penjada de llufa.

No sé quants cotxes oficials té la Generalitat, a l'enllaç parla d'uns 80, si el de les ambaixades. No he trobat el dels ineficients Consells Comarcals, al que hauriem de sumar-hi les Diputacions i l'inùtil cost del senat, que entenc no es competència de la Generalitat. Però de fet, una Generalitat que no té segons diu un euro a la caixa perquè no cobra de Madrid i a més a més encara es planteja demanar un credit a l'Estat d'uns diners que com diu el mateix Duràn i Lleida no té, no sé perquè collons serveix, ni tan sols és una gestoria que administra el País atès no hi ha on administrar a banda de las teranyines de la caixa forta.

Potser el que hauriem de fer d'una vegada és reformar aquesta administració, o suprimir el Govern de la Generalitat, o aixó o que actuin en consequencia i facin pagar al morós Estat Espanyol, en comptes de rebaixar-se a demanar-li un prestec.

Teoria i pràctica de l'estupidesa

2011-12-16T06:20:00.002+01:00

"Sempre m'ha interessat l'estupidesa, potser per una passió erasmista que m'escomet de tant en tant. No escriuria un elogi de l'estultícia, però si un tractat sobre ella. Si hi ha una teoria científica de la intel·ligència, hauria d'haver una altra igualment científica sobre l'estupidesa. Crec, fins i tot, que ensenyar-la com a assignatura troncal en tots els nivells educatius produiria enormes beneficis socials. El primer d'ells - em deixaré portar per el meu optimisme - vacunar-nos contra la tonteria, profilaxi d'urgent necessitat, doncs és un morbo del qual tots podem contagiar-nos. Per cert, un símptoma d'estupidesa és haver convertit la palaba "morbo" (malaltía) en un elogi. Si la intel ligència és la nostra salvació, l'estupidesa és la nostra amenaça. Per això mereix ser investigada com la sida. "

- Introducció de la introducció de la intel·ligència fracassada, teoria i pràctica de l'estupidesa de Jose Antonio Marina. ANAGRAMA.

Com Amalfitano amb el 'testamento geométrico' de Rafael Dieste, aquest és un llibre que em vaig trobar un divendres, buscant-ne un altre i no se d'on ha sortit. No recordo haver-lo comprat ni que me l'hagin regalat, però l'he devorat i el trobo francament higiènic i molt recomanable.

De comprar superficialitat

2011-12-15T17:59:00.000+01:00

No havia pensat mai que es podia anar a un supermercat a comprar tan sols superficialitat, però l'altre dia a la tarda, al Super del barri, una noia que hi havia davant meu, duia al seu cistell, una ampolla de vi blanc, una altre de cava, una capsa de bombons i una altra de profiterols. La va salvar de la meva crítica que era jove i bonica (digna de ser retratada per en Pomés) i el fet de portar-hi també una capsa amb felicitacions de Nadal de Metges sense fronteres. I és que aquest més de desembre on les targetes de credit treuen fum, i tothom s'omple la boca de pau, felicitat, etc, em treu bastant de polleguera, i a banda em deixa força indiferent, fins el punt que ahir la Nuri es va emprenyar amb mi perquè en preguntar-me alló de: que faig de dinar per Nadal?, jo salto i li dic, anem aquí sota de casa a buscar un pollastre a l'ast. Si les mirades matessin, hom hauria ja traspassat.

Els altres catalans

2011-12-14T20:19:00.002+01:00

Des d’infant que en el meu entorn he parlat en català. No ho recordo del parvulari a la Casa de la Caritat on ara hi ha la plaça Marcet, amb Sor Teresa i Sor Pilar, les monges paules, suposo que amb elles devia xampurrejar en castellà, però vaig fer l’ensenyament en català a Cal Sr. Vall, i en català/castellà el batxillerat a la Acadèmia del Sr. Caldes. Obviament els llibres i examens eren en castellà, pero les classes es donàven en català o castellà segons el professor.
Per a mi ser català és un estat natural que fa no necessiti reivindicar-me de tant en tant, ni manifestar-me, ni fer-ne apologia, simplement ha estat de sempre un fet natural.

A meitats dels cinquanta va començar a arribar el flux gros de la immigració andalusa, murciana i extremenya que obviament ni parlàven ni entenien el català i més en l'época en que estavem sota el jou franquista, per tant predominava el fet de parlar en castellà per entendre's.

Bastants d'aquests immigrants d'aquells temps varen entendre i parlar la nostra llengua i els seus fills també. El curiós és que hem retrocedit, i els nets i besnets d'aquests, malgrat haver fet l'ensenyament en català, la gran majoria no el parla, tot i saber-ne. El perquè d'aquest retrocés no el se, ni tinc cap explicació ni he trobat ningú que me la sabés donar.

La novel·la els altres catalans d'en Francesc Candel em va ajudar a entendre moltes coses dels nouvinguts i llegir en català va arribar més tard, gràcies a Incerta Glòria que tenia el meu pare i que va canviar el meu hàbit de llegir en castellà, però aixó és ja una altra història, o potser part de la mateixa

La senyora del paraigües

2011-12-14T06:33:00.001+01:00

Anava l'altre dia Via de Massagué avall, quan em vaig creuar amb una senyora gran que caminava amb passes menudes i malgrat feia estona havia deixat de ploure encara duia el paraigües obert damunt seu.

- Señora, ya puede guardar el paraguas, hace rato ha dejado de llover - li vaig dir en castellà -

- Ja ho sé jove, va contestar somrient, és que ja vaig be així i si torna a ploure no cal que em molesti en obrir-lo, a banda que si em mullo podria créixer (era molt menuda) i ja no tinc edat ara de fer-ho.

Ens vàrem acomiadar i cadascun va seguir el seu camí.

Us preguntareu perquè li vaig fer la pregunta en castellà, oi? Doncs deu ser per pura rutina intuïtiva, suposo que em va semblar que les seves faccions eren les d'una castellano parlant i de manera automàtica vaig traduïr i aleshores en adonar-me'n que no era així vaig tornar al català.

Aquest costum el tenim tan arrelat molts de la meva generació que costarà molt d'eradicar, i no entro a jutjar si fem bé o no, potser és un problema d'excessiva educació o que estem acostumats a tractar de petits amb molts castellano parlants que realment no entenien el català i el bilingüisme ens funciona de manera automàtica, encara que a vegades com aquell dia, erri.

A propòsit de Bartleby

2011-12-13T09:30:00.000+01:00

Tots els Bartleby que han estat, són i seran, podrien haver estat envaïts per la teoria del pànic, davant la responsabilitat que la seva obra, del tipus que sigui, en un moment determinat pogués o arribés a veure la llum. Ho analitza Vila Matas a Bartleby & cia. ...

"... Señor Rulfo, ¿por qué lleva tantos años sin escribir nada? Es que se me murió el tío Celerino, que era el que me contaba las historias. Este libro habla de los que dejan de escribir (Rulfo, Rimbaud, Salinger...) e indaga en los motivos de cada uno para preferir no hacerlo. Todos conocemos a los bartlebys, son esos seres en los que habita una profunda negación del mundo. Toman su nombre del escribiente Bartleby, ese oficinista de un relato de Herman Melville que, cuando se le encargaba un trabajo o se le pedía que contara algo sobre su vida, respondía siempre, indefectiblemente diciendo: Preferiría no hacerlo."

Qualsevol obra, en la intimitat d'un mateix, ballestrejant a tort i a dret i trencant o no les nomes establertes, dona un punt d'impunitat que no genera el pànic. Aquest, pot començar en el mateix moment en que l'autor en mostrar la seva obra i per tant en sortir de la seva trinxera, es descobert per el públic. Aleshores, l'estat de consciència canvia, apareixen els sentits: responsabilitat, ridícul, i a sobre la necessitat de com a mínim en el cas de continuar, igualar o millorar el que ja s'ha fet, i la gran pregunta: si ja s'ha expressat el que es pensava, el que es volia dir, perquè dir res mes?, amb el perill de repetir-se. En aquest moment en que el pànic fa acte de presència i que suposo qualsevol artista conscient en un moment o altre experimenta, la reacció pot anar en dues direccions: Seguir treballant amb el risc de repetir-se constantment i entrar en l'engranatge comercial, sovint prou rendible, o refugiar-se en el no, Bartlebitzar-se, per pròpia coherència. No és una decisió fàcil de prendre i em temo que més que un mateix, qui l'adopta és el propi estat de consciència de cadascun. A nivell personal, confesso que no m'hauria agradat tenir-ho ja tot dit als dinou anys com Rimbaud, o com ens deia Cioràn que als vint sabia exactament el mateix que als seixanta, que aquests quaranta anys havien estat una simple, i feixuga tasca de comprovació del que ja sabia. Sobre tot perquè en ambdós casos no és veritat i si un acte de vanitat. Hom només sap el que sap que no és molt, però malgrat les mancances encara no ha perdut la capacitat de sorprendre’s davant les coses. No ha estat doncs envaït pel pànic (encara) segurament per un cert estat d’inconsciència que sent honest, tal i com està el paisatge, no crec sigui tampoc dolent del tot. Al cap i a la fi no sóc pas l'ùnic inconscient.

Enric Barbat: adéu al sisé jutge

2011-12-12T18:55:00.006+01:00

Un dels blocs menys coneguts que tinc, sovint visitat per escoles, és "La Nova Cançó" on hi ha biografies, vídeos o fotos dels seus components així com de gent que posteriorment ha seguit fent música en catala i que haig de posar al dia, car els últims que hi vaig afegir són en Roger Más i l'Estanislau Verdet. Un dels que hi surt és Enric Barbat, el sisé jutge traspassat ahir als 67 anys. Pels qui en sabieu poc o res d'ell aquí trobareu la seva biografía i un vídeo nou, atès un d'antic que tenia al bloc ha estat anul·lat. La nova cançó que és ja tan vella que gairebé tothom l'ha oblidat, com a l'Ovidi, sense anar més lluny.
Ah! a la Panxa del Bou en parla Júlia molt més bé que jo. Hem publicat gairebé alhora ambdós.

Membres perillosos a la cuina

2011-12-12T12:43:00.000+01:00

No em puc estar de publicar aquí aquesta noticia que vaig editar ahir a Collonades, és encara més surrealista que la del Consell Islàmica Saudí- Aquí ens trobem amb un clergue islàmic europeu, que ha de ser un obsés sexual i a sobre mal cardat. Sinó no s'entén el que llegireu a continuació.

"Un clergue islàmic d'Europa afirma que les dones no han de acostar-se als plàtans i els cogombres per les semblances amb l'òrgan sexual masculí. Amb aquesta mesura l'imam espera preservar les dones lluny dels "pensaments sexuals". El religiós, el nom del qual no es revela, va explicar sobre les seves reflexions en una entrevista publicada al diari digital El Senousa. "Si les dones volen menjar-los [plàtans i cogombres], un home, preferiblement proper (el pare o el marit), ha de tallar la fruita en petits trossos i servir així a la dama", prescriu el religiós musulmà.

Pastanagues i carbassons també són "perillosos"

Segons l'imam, els plàtans i cogombres "s'assemblen al penis masculí", per això poden excitar la dona i "fer-li pensar en el sexe". Entre les verdures 'perilloses' figuren també la pastanaga i el carbassó. A la pregunta de com han de comprar aquestes fruites i hortalisses en els mercats, el religiós va contestar que aquest tema és una decisió a adoptar entre les dones i Déu.

La notícia sobre aquestes curioses recomanacions s'ha difós molt ràpid a la xarxa i s'ha convertit en un dels temes centrals de les discussions dels musulmans liberals que, per una banda, es van mostrar indignats per aquestes declaracions i, d'altra, es van quedar avergonyits per les deduccions del religiós."

Històries d'un Balneari decadent

2011-12-11T16:41:00.000+01:00

Quan a vegades afirmo dolgut que Europa és un vell i tronat balneari decadent, ocupat per hedonistes immers en les seves petites absurditats quotidianes, no ho dic de manera gratuïta, car els fets del dia a dia sovint em donen la raó i em reafirmen en la meva creença, començant per Angela Merkel que no ha entés res del perquè de l'actual crisi, obsessionada en l'inflació i el control del deute, secundada pel titella Sarkozy i la resta de figurants,el problema no és altre que la raquítica concepció d'Europa que tenen els actuals dirigents de l'eix francoalemany.
Sarkozy només creu en l'Europa intergovernamental,o sia, en una Europa dels governs dels estats que la integren, i ninguneja les institucions comunes, com la Comissió Europea o el Parlament Europeu. Merkel és més europeista que Sarkozy, car aposta per una Europa federal a la manera alemanya, però la cancellera ha decidit passar de Brusel·les i ja que és Alemanya qui paga, que sigui Alemania la que mani a tot Europa i la resta no són més uns nanets obedients a Blancaneus Merkel, i als llocs claus per l'economía hi tenim els ex de Goldman Sachs.
Seguint per l'acudit de Ferreres a 'el periódico' és bonissim, peró com la web de 'el periodico' té l'acudit dins la part que és de pagament, no el puc afegir. Com si fos a la radio ho explicaré: - Es veu a frau Merkel damunt d'un burret o poney que es Sarkozy i davant seu Rajoy i ZP vestits de soldadets en posició de firmes. "A veure, com aneu de deficit?, pregunta Merkel" -Molt bé - respón Rajoy - aquí l'amic (ZP) 'l'endossa a les autonomíes, sobretot a una en concret. Aquest noi és una fura - rebla - mentre rere d'ells es veu Mas Culell amb una llufa a l'esquena que diu 'deficit'.

I acabant amb noticies menors, o aparentment menors que refermen aquesta teoria de la decadencia i les petites absurditats quotidianes, aquesta n'ès una de les moltes que es produeixen:

LA CRISI NORUEGA DE LA MANTEGA

Els ciutadans noruecs es troben entre els que més cuiden la seva alimentació. Cada nova dieta d'algun guru del menjar sa troba, immediatament, una gran acollida entre els habitants del país dels fiords. En aquesta ocasió, la moda alimentària ha superat totes les expectatives i ha provocat una emergència nacional: s'ha esgotat la mantega.

Per emigrar, el problema és....on?

Monarquia...perquè aquesta rèmora?

2011-12-11T00:28:00.000+01:00

Quan encara el soroll de sabres era present, varem votar la primera constitució espanyola, corria l’any de 1978. Dins del mateix paquet mig d'amagatotis hi havia la cuestió del rei, o dit d’una altra manera, s’havia de votar per nassos la monarquia per aprovar la constitució, era condició "sine quanum", tot anava en el mateix paquet, o caixa o faixa. I és clar es va aprovar el retorn d'una institució caduca i lesiva, almenys pels interessos de Catalunya. Aquesta monarquia que encara continua regint-nos i que per cert cada vegada en són més, viu des d'aleshores a costa de l’erari públic o sigui, de nosaltres els contribuents, sense donar ofici, benefici ni brot. I a més a més pressumptament, un dels seus membres està ben entrampat en una trama de corrupció. I el Rei amb ulleres de sol talla XXL perquè no es vegi la trompada que es va fotre ves a saber en quin estat. Cal recordar que el cognom originari de l'estirp era Bourbon, que els espanyols varen castellanitzar a Borbón.

Em sembla ridícul a les alçades del segle on estem, continuar mantenint aquesta institució amb una colla de paràsits inútils, prous n’hem ja de mantenir. S’hauria de plantejar seriosament prescindir de la seva continuïtat, i puig que sembla volen eradicar la llei sàlica, perquè la nena pugui ser reina, i aixó comportarà haver de votar més tard o mes d’hora per aprovar-ho, possiblement aquest seria el moment de decidir que no volem reis a l’Espanya del segle XIX ni a la Catalunya del segle XXI. Tres-cents anys després de la batalla d’Almansa, i gairebé els mateixos del 1714, potser ja seria hora de reconduir la història i treure’ns de sobre aquesta rèmora inútil i onerosa pels nostres interessos que són els Borbons.

Una història senzilla

2011-12-10T14:00:00.002+01:00

M’explicava un bon amic que em vaig trobar l'altre dia, una història senzilla però bonica.
Fa un parell d’anys venia amb el cotxe de Centelles, quan després d’aturar-se a Sant Quirze de Safaja, en continuar cap a Sant Feliu de Codines, és trobà al bell mig de la carretera a una parella a peu amb tres maletes i una pluja persistent d’aquella que et deixa emmarat. S’aturà el meu amic i s'oferí portar-los. Ells li varen dir “no hace falta vamos aquí mismo” ¿A donde van? preguntà el meu amic “a Sabadell – li contestaren – nos han dicho donde trabajábamos que está ahi al ladito”

El meu amic els va recollir a ells i maletes i els va deixar a la parada d’autobusos del Sagalés a Caldes de Montbui, cerciorant-se abans que duien diners. Continuava el meu amic amb la narració dels fets, que per casualitats de la vida en Toño que així es deia ell, i la seva dona varen anar a viure molt a la vora de casa seva i se’ls trobava sovint. Li va aconsellar – no tenien els papers - que es busqués feina per cuitar de gent gran i en posteriors trobades en Toño li va comentar que n'havien trobat tots dos i que les coses els hi anaven relativament bé, puig tenien els tres fills a Colòmbia i encara no els podien portar aquí, en no tenir els papers arreglats.
Doncs resulta que l’altre dia anava el meu amic per la riba del Ripoll amb la seva bicicleta quan es va trobar en Toño caminant per abaixar una mica l’excés de pes. Es va aturar, puig feia temps que no es veien i, tot xerrant en Toño li va explicar que ja tenien els papers en regla i que el seu fill gran d’ací a un més ja vindria i que esperaven quan fos possible, segurament l’estiu vinent anar a buscar els altres més petits. Es separaren ambdós, i el meu amic en arrencar pedalejava amb força mentre un lleuger somriure es dibuixava als seus llavis. Per uns instants, el meu amic es sentia feliç.

El Regne Unit i les costes de Dover

2011-12-09T18:34:00.004+01:00

El Regne Unit ha quedat aïllat políticament de la Unió Europea (UE) després de l'envit fallit llançat pel primer ministre, David Cameron, amb el seu veto a la reforma del Tractat de la UE per obtenir privilegis per a la city financera. Cameron no ha aconseguit impedir el pacte fiscal de la zona euro, ni l'adopció d'un tractat d'austeritat complementari que tots els altres països de la UE han acceptat subscriure.

El Regne Unit està més a la vora dels seus cosins nord-americans que d'Europa i la City també, i mani qui mani al 10 de Downing Street l'europeisme no és a la seva agenda, a banda que en general els britànics són euro esceptics de mena, i potser no van tan desencaminats. La cimera d'avui no ha servit per a res per uns analistes i d'alguna cosa per altres, tot i que un dels qui creu no ha servit per a res és Santiago Niño Becerra que és dels pocs en qui confio, de moment. Merkel y Sarkozy semblen molt poc pirata per tan gran vaixell com es aquesta europa que continúa a la deriva sense que ningú sigui capaç d'agafar el timó i conduïr-lo a bon port. De moment sembla que l'iva s'enfilarà al 23%, i per prendre aquesta mesura no cal ser economista ni entés en la materia, però demostra que van donant pals de cec, car aquesta mesura és un error i a més a més un elevat cost afegit pels de sempre, els ciutadans. I així no s'anima a la gent a consumir, ans al contrari, ens acosta a la recesió.

Quan als britànics i la seva decisió d'avui, s'explica l'anècdota del primer ministre britànic i el seu "chambelán" a les costes de Dover, intentant observar algun rastre de mar o de França en un dia d'intensa boira. "Sire" li diu el "chambelán", Europa està aïllada de Gran Bretanya per la boira. És una manera de veure el món molt britànica quan encara no ha entès que ho ha perdut tot i nomès són la resta del no res de l'imperi perdut i extorsionat al límit, i instal·lats en la seva decadència es resisteixen a acceptar la realitat.

Per un grapat d'euros

2011-12-09T06:09:00.000+01:00

El govern espanyol en funcions, per boca del president Zapatero i de la vicepresidenta Salgado ha confirmat que no farà efectius els 759 milions d'euros que l'Estat deu a Catalunya corresponents a la liquidació pendent de 2008 segons marca la Disposició Addicional Tercera de l'Estatut de Catalunya, una llei orgànica que es deriva, precisament, de la Constitució espanyola. És el darrer incompliment de Zapatero amb Catalunya, que precisament el febrer d'enguany es va comprometre davant Artur Mas a fer efectiu aquest pagament abans no acabés el 2011.

La vicepresidenta espanyola Salgado ha justificat l'impagament pel fet que el seu govern es troba "en funcions" i per tant el conveni bilateral Espanya-Catalunya necessari per fer efectiva la liquidació quedarà en mans del nou govern de Mariano Rajoy; tot amb tot, el fins ara govern estatal ha tingut més d'un any per negociar aquest conveni i liquidar els 759 milions. I precisament el PP s'ha negat a confirmar o desmentir si el futur govern espanyol farà efectiu aquest pagament, ja que abans vol confirmar l'estat dels comptes. El govern del PSOE ha assegurat que els representants del PP els han demanat "que ho parin tot" excepte el que sigui imprescindible abans del traspàs de poders del proper 22 de desembre.

No ens hauria de sorprendre aquest nou incompliment de José Luis Rodriguez

i el seu Govern d'aquest Estat depredador i parasitari que és i ha estat de sempre Espanya. Té raó l'expresident Pujol quan continúa parlant d'espoli malgrat l'expressió no li agradi a la senyora de Gispert, i tot em duu a pensar que el nou President Rajoy quan arribi al poder el proper dia 22 tampoc afluixi els euros. Estem doncs davant d'un Estat que se'ns ha quedat els diners i a sobre els ha malbaratat de manera que no té o diu que no té ni la minsa part que ens havia de retornar des del 2008 i que marcava l'Estatut. Potser seria arribada l'hora de tancar la caixa i agafar el que es nostre, el moment amb la confusió europea potser seria el més idoni, car, entestats com estàn en els seus problemes interns no es fixarien massa en nosaltres. O ara o mai!, i és que no hi ha altra sortida si volem recuperar tot el que ens han pres, i evitar que a més a més continuïn quedant-se amb els nostres diners.

Kafka seguirà a la presó

2011-12-08T07:23:00.001+01:00

El cas d'Óscar Sánchez, clama al cel i recrea tot l'univers Kafkià. Entenc que la justícia ha de ser cega, i limitar-se a impartir aquesta justicia amb les proves que tingui, però a vegades potser s'hauria de treure la bena i ser - justa - perquè sinó acaba sent més que injusta, la justícia acaba sent inhumana.

Aquest és el cas d'Óscar Sánchez, el rentacotxes de Montgat confós amb un narcotraficant internacional pels jutges italians i condemnat a 14 anys de presó. Ahir, les dues magistrades de Nàpols que examinen el seu recurs d'apel·lació no van tenir cap inconvenient a allargar el calvari d'un home innocent a la presó, on porta ja 522 dies. Les dues magistrades, varen considerar insuficient que la pròpia fiscalia italiana hagi admès i aportat proves que avalen la innocència del rentacotxes, van encarregar un nou examen pericial per confirmar els tests exculpatoris del fiscal i de la defensa, i van denegar que Óscar pugui sortir en llibertat provisional mentre es realitza el nou peritatge, tasca que es demorarà algunes setmanes més.

D'Óscar n'he parlat en més d'una ocasió, i dels seus amics que eren ahir a Nàpols confiant en que el deixessin sortir de la presó en llibertat condicional, encara que ja es feien a la idea que no podria sortir de Nàpols. Però no va ser així. Óscar es la víctima d'una Audiència Nacional que va executar l'euro ordre de captura emesa per Itàlia sense preocupar-se pel cas, i és víctima també d'aquest clàssic corporativisme dels jutges italians, que saben que han errat i que Óscar és innocent, i que tard o d'hora acabaran reconeixent-ho.

¿Com volen que confiem en la Justicia mentre un pobre noi innocent porta més de 500 dies a la preso.?

De la virginitat de Maria

2011-12-07T21:10:00.002+01:00

A propòsit de la virginitat de Maria, la purísima concepció i totes aquestes endergues que ens han explicat, em va arribar fa temps una versió molt més lógica dels fets que es varen esdevenir, si és que que realmente es varen produi, fa més de dos mil anys a Natzaret i rodalies. A banda, una versió similar a la que m'havien explicat la va donar el director de cinema Paül Verhoeven. El pare de Jesús era un soldat Romà!

Es veu que en aquells temps es celebraven a Seforis, el poble on vivia Maria amb els seus pares, una espècie de Carnavals on la gent es disfressava d'animals, i podria ser que un d'aquests soldats romans que diu Verhoeven, anès disfressat de colom, que era una de les disfresses habituals en aquella época, i fos aquest qui hagués violat Maria deixant-la prenyada.

Els seus pares Santa Anna i Sant Joaquim dels qui poc en parla l'Esglesia sent els pares de qui eren, regentaven al poble una posada, on en aquells temps hom sap a que es dedicava la mestressa, a banda de cuinar i atendre les taules, i el pare, Sant Joaquim, pel que diuen es veu que es dedicava al noble art dels espirituosos amb notable afició.

Es veu que al poble n'estaven fins al gorro del pare, de la mare i ara a sobre de la nena prenyada d'un ocellot, i a sobre romà i els varen fer fora del poble. a pedrades.

Desesperats en la seva fugida i sense saber on dar-la, varen anar-se'n a viure a Narzaret i allí varen trobar i entabanar en Josep (Yussuf el del bastó) que era ja d'avançada edat i que es va fer càrrec de tot el paquet (mai millor dit) i aquí va començar a fraguar-se l'història més inversemblant del món mundial, però que hom no sap encara com i perquè, s'aguanta a dia d'avui, i mira que n'han passat d'anys, més de dos mil i escaig.

Per si aquesta versió no uns agrada us deixo a continuació la wiki-oficiosa (la oficial no se la creuen ni els propis). Aqui, se'ns explica que les Escriptures cristianes no donen molta informació sobre la vida de Maria. D'acord al Nou Testament era parenta d'Elisabet, la qual era del llinatge d'Aaron. Vivia a Natzaret amb els seus pares quan es va comprometre amb Josep. Abans de les noces, l'àngel Gabriel li va anunciar que seria la mare del Messies profetitzat sent verge, per obra de l'Esperit Sant. (Aquest esdeveniment es coneix al cristianisme com "L'Anunciació" (el catolicisme la celebra el 25 de març, 9 mesos abans de Nadal). Després d'això, va visitar Elisabet, la qual vivia amb el seu marit Zacaries. Elisabet l'anomenà "mare del meu Senyor". Elisabet respon amb un himne de gratitud a Déu, anomenat "Magnificat".
Tres mesos després Maria va retornar a casa seva. Un àngel li va dir a Josep que no rebutjés a Maria per la seva condició. Poc després del decret d'August, Josep i Maria van anar a Betlem, on va néixer Natzaret. Van circumcidar-lo al vuitè dia i el van presentar al temple, d'acord a la tradició jueva. Els mags d'Orient van visitar la família, però la notícia del "nou rei dels jueus" va provocar la persecució i matança de nens per part d'Herodes, de la qual cosa Josep va ser advertit abans per un àngel i van fugir a Egipte. Quan Herodes morí, van retornar a Israel, establint-se a Natzaret.
Després d'això, Maria no apareix als Nou Testament, tret de situacions especials com ara el viatge al Temple quan Jesús tenia 12 anys, les Noces de Canà, quan Maria i els germans de Jesús volien parlar amb ell durant el seu ministeri, i a la creu. El llibre de Fets dels Apòstols ens diu que Maria estava present durant el Pentecostes. No hi ha més informació sobre la seva vida. D'acord a la tradició cristiana, i a la petició de Jesús, l'apòstol Joan va cuidar d'ella.

El Consell religiòs Saudí i les dones

2011-12-07T08:53:00.003+01:00

Hi ha noticies que un no sap on publicar, si aquí o a Collonades. Aquesta es seurrealista o naïf en la visita d'un dels autors de l'informe que he posat amb negreta. Jutjeu vosaltres mateixos.

"Si es permet a les dones saudites conduir cotxes, el país resultarà enfonsat en la pornografia, la immoralitat i l'homosexualisme, mentre que les conductores solteres perdran la seva virginitat. Així ho consideren els acadèmics del Consell Religiós d'Aràbia Saudita.

El recent informe dels científics del Suprem Consell religiós de l'Aràbia Saudita insisteix que permetre conduir automòbils a les dones portarà al país "a la prostitució, pornografia, homosexualisme i una onada de divorcis". Conclouen: "dins dels propers 10 anys desapareixerien totes les verges saudites".

Com a exemples de la "decadència moral" els religiosos esmenten a altres països musulmans, on es permet conduir cotxes a dones. Un dels autors de l'informe fins I tot es va arriscar i va realitzar una prova. Va viatjar a un dels països àrabs (no es precisa quin exactament) va entrar en una cafeteria i va notar 'horroritzat' que "les dones em miraven a mi". "I una d'elles fins va fer un gest que donava a entendre que clarament que és abordable. Això és el que passa quan a les dones els permeten conduir", va resumir.

Aràbia Saudita és l'únic país del món que prohibeix a les dones conduir actuacions, a les quals no respecten aquesta llei les castiguen amb fuetades. A causa d'això, les famílies es veuen obligades a gastar entre 300 o 400 dòlars al mes per contractar xofers. Les dones que no poden permetre aquest luxe depenen dels seus parents homes perquè les portin al treball, hospitals, escoles o botigues."

No cal comptar massa amb Déu

2011-12-06T13:50:00.003+01:00

. . . El meu pare havia subratllat amb llapis vermell, en un llibre de Walter Rathenau , un llarg paràgraf que he conservat sempre en la memòria:

«Fins i tot l'època de l'aclaparament és digna de respecte, ja que és obra, no de l'home, sinó de la Humanitat i, per tant, de la naturalesa creadora, que pot ser dura, però mai absurda. Si és dura l'època en què vivim, més l'hem de estimar, impregnar-la del nostre amor, fins que aconseguim desplaçar les pesades masses de matèria que oculten la llum que brilla a l'altre costat."

«Fins i tot l'època de l'aclaparament ...» El meu pare va morir el 1948, sense haver deixat mai de creure en la naturalesa creadora, sense haver deixat mai d'estimar ni d'amarar amb el seu amor el món adolorit en què vivia, sense haver perdut mai l'esperança de veure brillar la llum darrere de les pesades masses de matèria. Pertanyia a la generació dels socialistes romàntics que tenien per ídols a Víctor Hugo, a Román Rollan i Jean Jaurés, els quals portaven grans xamberg i guardaven una floreta blava entre els plecs de la seva bandera vermella. A la frontera de la mística pura i de l'acció social, el meu pare, lligat al seu taller durant més de catorze hores al dia - i vivíem a la vora de la misèria -, concillaba un ardent sindicalisme amb la recerca de l'alliberament interior. Hi havia introduït en els gestos més breus i humils del seu ofici un mètode de concentració i de purificació de l'esperit, sobre el qual ens ha deixat centenars de pàgines escrites. Mentre feia traus i planxava teles, tenia un aspecte resplendent. Els dijous i els diumenges, els meus camarades es reunien al seu taller, per escoltar i sentir la seva vigorosa presència, i la majoria d'ells van experimentar un canvi en les seves vides.

Ple de confiança en el progrés i la ciència, convençut de l'adveniment del proletariat, s'havia construït una poderosa filosofia. La lectura de l'obra de Flammarion sobre la prehistòria va ser per a ell una espècie de revelació. Després va llegir, guiat per la passió, llibres de paleontologia, d'astronomia, de física. Sense preparació adequada, havia calat emperò al moll dels temes. Parlava aproximadament com Teilhard de Chardin, a qui llavors ignoràvem:

«El que va a viure el nostre segle és més important que l'aparició del budisme! No es tracta ja, d'ara endavant, de destinar les facultats humanes a tal o qual divinitat. En nosaltres té una crisi definitiva el vigor religiós de la Terra: la crisi del seu propi descobriment. Comencem a comprendre, i per sempre, que l'única religió acceptable per a l'home és la que li ensenyarà, abans que res, a conèixer, estimar i servir apassionadament a l'Univers del qual és l'element més important."

Pensava que la revolució no s'ha de confondre amb el transformisme, sinó que és integral i ascendent, i augmenta la densitat psíquica del nostre planeta, preparant a establir contacte amb les intel·ligències dels altres mons i acostar-se a l'ànima mateixa del Cosmos. Per a ell, l'espècie humana estava per acabar. Progressava cap a un estat de superconciencia a través de l'ascens de la vida col·lectiva i de la lenta creació d'un psiquisme unànime. Deia que l'home encara no està acabat ni s'ha salvat, però que les lleis de condensació de l'energia creadora ens permeten alimentar, a escala del Cosmos, una formidable esperança. Per això jutjava els assumptes d'aquest món amb una serenitat i un dinamisme religiós, buscant, molt lluny i molt alt, un optimisme i un valor que fossin immediata i realment utilitzables.

El 1948 acabàvem de sortir de la guerra, i ja renaixia l'amenaça d'altres batalles, aquesta vegada atòmiques. No obstant això, considerava les inquietuds i els dolors presents com negatius d'una imatge magnífica. Hi havia un fil que el lligava a la destinació espiritual de la Terra, i l'home projectava, sobre l'època d'aclaparament en què acabava la seva vida de treballador, i malgrat les seves grans dolors íntims, molta confiança i un gran amor.

Va morir als meus braços, la nit del 31 de desembre i em va dir abans de tancar els ulls:

«No cal comptar massa amb Déu, però és possible que Déu compti amb nosaltres ...» - LOUIS PAWELS.

Aquesta visió cosmogónica de l'home acabat, com a només energia en estat pur, fugint d'un cos feixuc que l'oprimeix, no és la primera vegada que en sento a parlar. Molt abans que Pawels parles del seu pare a 'el Retorno de los brujos', un comptable: Josep Maria Germà i Ferrer ja m'havia parlat d'aquesta teoria. El que no sé, ni sabré mai és d'on l'havia tret, però reconec que és una de les meves fixacions.

Elsa Fornero 'Teatro del bueno'

2011-12-05T21:27:00.003+01:00

La ministra italiana de Treball, Elsa Fornero, no ha pogut evitar les llàgrimes quan ha anunciat un dels aspectes més dolorosos del pla d'ajust aprovat pel govern italià: la modificació del sistema de pensions. S'incrementa a 42 anys per als homes i 41 per a les dones el mínim d'anys cotitzats per poder percebre la pensió "anticipada" sense recórrer al sistema de quotes. Després que la ministra acabés la seva intervenció entre llàgrimes, el primer ministre Mario Monti ha assenyalat que el pla preveu congelar les pensions superiors als 960 euros mensuals i manté la revisió de les jubilacions mínimes en funció de la inflació.

Sincerament, no em crec les llàgrimes d'aquesta senyora, como diria Mou, lo seu és 'teatro del bueno' i no és el seu càrrec en una comparexença pública per posar-se a plorar, siguin les llàgrimes sinceres o de cocodril. De qualsevol de les dues maneres aquesta senyora ha de plegar, o ha de ser cessada immediatament, la seva actitud desanima a la tropa, o més aviat l'acolloneix, i ja sé que és per acollonir-se amb el que ens ve al damunt, però és important guardar les formes i intentar donar moral a la tropa, no espantar-la d'aquesta manera. "No estem governats: no hi ha ningú al timó" afirma Daniel Innerarty, i els grumets se'ns posen a plorar mentre el vaixell va a la deriva.

Ray Bradbury i 451º farenheit

2011-12-05T12:47:00.002+01:00

El famós autor de ciència ficció Ray Bradbury per fi ha autoritzat la publicació de la seva obra, i dins d'ella la més popular, '451 Fahrenheit', en format de llibre electrònic. Anteriorment va rebutjar en diverses ocasions la proposta, ja que té una actitud molt crítica cap els llibres electrònics, així com cap a molts enginys electrònics contemporanis, com la televisió o Internet.
El llegendari escriptor opina que distreuen a la gent de la realitat. Bradbury afegeix que l'home té massa telèfons mòbils, massa Internet i declara que "ha de lliurar-se d'aquestes màquines". No obstant això, com va explicar el seu agent, per fi va haver de donar el seu braç a tòrcer, ja que els drets d'autor del llibre anaven a acabar en un curt termini i ja que, tot i que alhora 8 editorials li oferien signar el contracte per a la obra, cap d'elles estava a punt a fer-ho sense els drets per publicar-lo com a llibre electrònic.

Ray Bradbury

Vaig veure per primera vegada Farenheit 451º portada al cinema pel meu admirat Truffaut, amb uns fascinants Oskar Werner i Julie Christie, a Palma de Mallorca, quan feia el servei militar. Era l'any 1968, i no havia llegit encara la novel·la de Bradbury. He pensat en aquesta història moltes vegades a mesura que han anat avançant els temps i no totes però si algunes de les situacions que s'apuntaven a la la pel·lícula s'han anat complint. La pel·lícula, basada en aquest conte de Ray Bradbury és de les que ha envellit molt malament, el camió de bombers que tant em va impressionar la primera vegada, ara es veu senzill, i petit, tot i que en canvi la banda sonora continua sent molt adequada. Però hi ha algunes escenes que recordo perfectament: com els enormes televisors de plasma penjats de les parets de les cases emetent en tot moment, que ara és normal però a l'any 68 no. Els trens elevats que ara ja n'hi ha. L'escena de la senyora que tenia totes les parets folrades amb paper i darrere amagats les tenia plenes de llibres, mentre es cremava envoltada d'ells pel foc que habien provocat els bombers.
La curiositat i emoció de Montag quan comença a llegir un conte de Poe. I sobretot l'escena final, allà al costat del riu, en aquell ambient bucòlic on cada persona aprèn de memòria el text de les grans novel·les de la literatura universal, per preservar-les en cas de la seva destrucció pel foc dels bombers manats per Montag. Eren els homes llibre, els que pacientment pretenien conservar la literatura per als temps futurs. Curiós que Bradbury capaç de predir el futur ara n'abomini d'ell i el negui, potser perque ell és ja passat sense camí de retorn.

Càrrecs públics de la primera dama

2011-12-04T15:40:00.009+01:00

A començaments del més de Novembre de 2009, aquest bloc va superar amb escreix el nombre de visites diaries. El motiu: Publicar abans que qualsevol digital els càrrecs públics d'Anna Hernàndez Bonancia, l'esposa del president de la Generalitat en aquells moments, José Montilla. Informació que em va enviar el bloc la Gran Corrupción, una víctima col·lateral dels socialistes als qui els hi te botada. També es va saber a ran d'aquesta filtraciò que els 14 càrrecs públics de la Sra Anna Hernández Bonancia eren caldo de fabes comparats amb els 41 d'en Felip Puig.

En ambdós casos es va justificar adduint que molts d'ells eren purament honorifics, sense 'retribució' i no se'n va parlar més. El que em pregunto és si la discreta primera dama actual (l'anterior també ho era) ostenta tants càrrecs públics com l'anterior. Estic segur de que no és així, de la mateixa manera que en Felip Puig deu continuar amb els seus quaranta i escaig càrrecs publics sense ànim de lucre, i estic segur també que la Senyora Rakosnik tampoc és un florero hortera e ignorant com l'avant penùltima dama.

'Miguel Angel' i la robótica

2011-12-04T00:48:00.002+01:00

Explica la llegenda que quan el genial Miguel Ángel va concloure, al voltant de 1515, una de les seves obres mestres de l'escultura, el Moisès, l'artista va considerar a l'estàtua tan realista que va copejar el colós de marbre i li va ordenar: "Parla!". Els enginyers de robòtica japonesos no necessitarien dir-li res semblant a la seva última creació per demostrar la seva gran semblança a un ésser humà real, perquè aquesta, de fet, ja té aquesta capacitat.

Els científics nipons van dissenyar i van crear un robot antropomorf, complint així un dels somnis més repetits pels escriptors i directors de cinema de ciència ficció. La 'dona perfecta' sorprèn no només pel seu aspecte físic, que sembla absolutament real, sinó també per la seva capacitat de mostrar diverses expressions facials i fins i tot de parlar. A primera vista la androide, que parpelleja i articula d'una manera molt natural, amb prou feines es diferencia d'una jove humana.

És possible que amb el perfeccionament d'aquesta nova innovació japonesa s'acabi la solitud per a molts éssers humans de tot el món (especialment per a aquells que puguin permetre adquirir semblant tecnologia). No obstant això, les suposades conseqüències que poden portar aquests avenços per al futur de la humanitat segueixen sent un tema per discutir.

Se sol dir quan un no ha entès res, que és o es comporta com un idiota, i aquest és el cas d'aquests enginyers japonesos que en intentar fabricar un androide el més semblant possible a l'esser humà, l'han dotat precisament de la part sobrant de l'esser humà, el cos. I possats a acceptar-ho, per més que ho intentin no aconseguiràn mai captar l'expressió humana d'aquest cos. Deu ser allò que en diuen l'ànima. A mi, aquest robot em fa basarda, talment com les escultures de Miguel Ángel no em diuen res.

Aproximació a Lois Pereiro

2011-12-03T00:22:00.006+01:00

Reconec que sento una malaltissa fascinació pels poetes maleïts, dels d'abans de fet ho són la majoria, llevat d'Espriu que feia fila d'empleat de Banca o Neruda que havia estat de sempre un bon vivant i un gran fornicador, i algun altre que em deixo, o que ara no ve al cas, que de tot hi ha hagut, Dins dels poetes mañeïts, he parlat en més duna ocasió de Oswaldo Lamborghini, Fonollosa, Alejandra Pizarnik o d'Andreu Vidal i Sastre.

Avui, afegeixo a la meva llista al poeta gallec Lois Pereiro que reuneix totes les connotacions del poeta maleït, poca obra publicada, una vida torturada, mort als 38 anys a causa de la sida i reconegut posteriorment. He trobat un comentari sobre ell al bloc d'Elizabeth M.Lamas que recull la seva biografía i que us pot servir per saber-ne més del personatge, i a Anoarra m'he permès la llibertat de traduïr un poema seu: Tristement que el trobareu també en gallec.

Retallades, per baix o per dalt?

2011-12-02T16:55:00.003+01:00

Segons el Govern, les retallades al sector públic estalviarien 860 milions d'euros. El Govern preveu estalviar aquesta xifra amb divuit de les dinou mesures temporals i estructurals presentades en el nou pla d'ajust del sector públic de la Generalitat, segons varen explicar els sindicats en acabar la reunió d'ahir dijous. La partida més elevada d'estalvi provindria de la reducció de les pagues de Nadal i estiu per al 2012, una mesura temporal que segons els càlculs del Govern sumarien uns 306 milions d'euros d'estalvi.

El Govern no ha aportat però cap dada quantificada sobre el punt numero u, referent a la revisió de les plantilles ocupades per personal interí. Unes dades que suposen la "partida més important" i que els sindicats reclamen per "començar a negociar".

El que no diu el Govern, pero si els sindicats - i el Govern no ho ha desmentit - és que hi ha 1.600 alts càrrecs que guanyen 5.000 euros mensuals o més, i amb molta raó suggereixen que es podria a començar a retallar per dalt i no per baix, sobretot tenint en compte que com informa avui el periódico, els sous dels funcionaris de a peu de la Generalitat són bastant més baixos que els dels mateixos funcionaris amb el mateix càrrec en altres comunitats com Balears o Andalusía, amb diferències de fins a 400 euros mensuals.

Els estudis de la fundació Bofill

2011-12-01T19:24:00.002+01:00

El 46% dels catalans ha millorat la seva classe social en els darrers 50 anys i ho han fet per mèrits propis i no per l'herència dels seus pares o de la família en la que han nascut. Aquesta és una de les principals conclusions de l'estudi 'Educació i mobilitat social a Catalunya' que ha presentat aquest dimarts la Fundació Jaume Bofill. La investigació però alerta que en els darrers anys s'està aturant l'ascensor social i que cada vegada és més difícil per als joves que provenen de classes obreres aconseguir situar-se en les classes més altes. L'autor de l'estudi Xavier Martínez ha explicat que això és així perquè la situació és millor i "hi ha menys marge de millora" que el de generacions anteriors.

L'estudi incideix en que gairebé la meitat dels catalans (el 46,5% el 2005 i el 46% el 2009) ha experimentat l'ascens social. Aquesta mobilitat s'explica per trajectes curts entre classes socials adjacents i es concentra en la classe mitjana. Així, el 48% dels que partien d'un origen obrer arriba a una classe intermèdia, mentre que a la posició de directius i professionals ho fa un 15%.

Martínez ha defensat que Catalunya és un país amb "alta mobilitat meritocràtica", on no preval l'herència sinó els "valors" i la feina que fa cadascú. Per contra, el 22% ha registrat una situació d'herència, és a dir, han heretat la classe social dels seus pares i aproximadament un 20% han patit un descens de classe social. Els que han heretat la classe social se situen en els extrems: el 45% dels fills de pares de la classe de directius hereten aquesta posició i el 37% dels de classes obreres es queden en aquesta base. Entre uns i altres és on es produeix la mobilitat.

Amb aquestes dades, Martínez ha explicat que "Catalunya és meritocràtica" i és l'educació la que determina la posició social. L'estudi assegura que l'educació ha aconseguit reduir en un 50% la rigidesa social, és a dir que els membres de la classe obrera han aconseguit ascendir a través de l'educació.

Tot i això, ha alertat que "no és una pauta inclusiva" ja que tot i que no incideix l'origen social dels pares si que ho fa el nivell de renda de que disposen. La investigació assegura que els joves pobres "tenen desavantatge per assolir l'educació post obligatòria" ja que "el sistema educatiu discrimina per riquesa". Així, els fills de famílies pobres tenen un desavantatge de 14 a 1 dels fills de famílies sense problemes econòmics per accedir als estudis postobligatoris.

La Fundació Jaume Bofill ha criticat que aquesta situació no ha millorat com a conseqüència de "l'erràtica i injusta política de beques" que es duu a terme. Martínez ha considerat "injust" que "només el 27% dels joves pobres de menys de 16 anys han gaudit d'alguna beca".

L'estudi demostra com la desigualtat d'accés als estudis postobligatoris havia anat disminuint entre els nascuts el 1940 i el 1990, però a partir de mitjans de la dècada dels 90 "s'ha estancat la igualtat d'oportunitats". Per aquest motiu, Martínez ha recomanat una revisió de la política de beques perquè ha dit que és "inacceptable que no arribin al 100% dels pobres".

Ha celebrat que fins ara s'hagi registrat aquest ascensor social malgrat que Catalunya sigui un dels països amb menys inversió social i en ensenyament. El 2006 el Govern va destinar el 17,8% del PIB a la despesa social, mentre que a Suècia aquesta inversió arriba al 31,5%. En el cas de les beques, el 2005 es va destinar el 3,4% del PIB a Catalunya i a països com Suècia o Holanda entre el 5 i el 6% i als Estats Units fins un 7,1%.

Tant Martínez com el director de la Fundació Jaume Bofill, Ismael Palacios, han defensat que aquest ascensor ha estat possible gràcies a la prevalença d'uns certs valors culturals i com a país. El co-autor de l'estudi ha incidit però que aquesta mobilitat "podria ser encara millor" si s'invertís més en beques i en polítiques de suport a la família.

En aquest sentit, tots dos han coincidit que segons quines retallades poden afectar a l'ascensor social. Segons Palacios, fins ara les polítiques d'ajustos "no han tocat cap òrgan vital" però ha alertat que algunes "han estat a prop de les artèries". Per això, han reclamat que la crisi "no sigui una excusa" per deixar de fer la inversió en polítiques socials que cal.

L'estudi s'ha centrat en quin és l'ascens social viscut segons l'any de naixement i revela que són els nascuts entre 1951 i el 1960 els que han experimentat la major taxa d'ascens social, el 53% el 2005. Martínez ha dit que aquesta situació és "irrepetible" ja que aquesta generació partida d'una situació molt baixa tenint en compte que hi havia una dictadura.

En canvi, el 40% dels nascuts entre el 1971 i el 1980 no van patir ni ascens ni descens social sinó que es van quedar immòbils. Això s'explica perquè el 67% parteix de classes mitjanes i la capacitat de millora és menor.

Això està provocant una aturada de l'ascensor social i "un cert repunt de la rigidesa". Prova d'això és la dificultat dels universitaris per situar-se en classes socials més altes si parteixen d'una posició més baixa. Si es té en compte la població d'entre 25 i 64 anys, el 2005 el 66,5% dels universitaris fills de classes altes aconseguien arribar a aquesta mateixa classe, però també ho feien el 68% dels que partien de les classes més baixes. En canvi, si només es miren els universitaris d'entre 28 i 38 anys, per tant nascuts més tard, es manté que el 73% dels de classes altes s'insereixen en aquesta posició però ja només ho fan el 41,2% dels que provenen de classes baixes.

En comparació amb la resta de països, Martínez ha explicat que Catalunya està en una bona posició i se situa com un dels països europeus amb més mobilitat social. L'ascens social a Catalunya és superior a la dels cinc principals països europeus.

S'ha de reconèixer que els estudis de la fundació Bofill són peculiars, car es basen en obvietats que qualsevol ciutadà mitjanament informat sap. No sé si els subvencionen per fer aquests estudis tipus enquesta Papus. No em sorprendria, perquè si no no s'entén la perdua de temps per estudiar obvietats.

RECORDANT JOAN BAPTISTA HUMET

2011-11-30T18:48:00.002+01:00

Els qui entreu aquí via RSS en comptes de fer-ho a l'adreça del bloc, no us haureu assabentat que des d'ahir a la tarda vaig penjar un vídeo de Juan Baptista Hume que avui fa tres anys es va morir(*). A Joan Baptista Humet el vaig veure cantar en directe en una de les seves primeres actuacions un diumenge a la tarda al hall d'un Hotel de Palma de Mallorca. Érem quatre gats i ens va enamorar amb la seva veu i la profunda senzillesa de les seves cançons.

Humet va néixer el 4 de gener de 1950 a Navarrés (Canal de Navarrés), la mare que vivia a Terrassa, va anar a Navarrés al País Valencià a donar a llum per mitjà del seu cunyat metge, al qui li tenia plena confiança, tornant a Terrassa un cop nascut en Joan Baptista. Fill d'un industrial del sector tèxtil que, després de la crisi industrial dels anys cinquanta, ha de vendre el seu negoci. L'any 1968 es trasllada a Barcelona amb la intenció d'estudiar arquitectura però la influència de Joan Manuel Serrat el fa canviar de vocació i començà a cantar les seves pròpies cançons. Va gravar primer en català i més tard en castellài va tenir un relatiu exit. Tenia una veu molt melodiosa i una manera molt personal de composar que feia les seves canons fossin reconeixibles de seguida. Amb 58 anys se'l va endur un càncer d'estomac, i diria que no hem estat del tot generosos amb ell i la seva carrera. Com no he trobat la manera de publicar el vídeo de Gemma, la cançó que va dedicar a la seva germana que anava en cadira de rodes us deixo l'enllaç al Youtube. Gemma guaia les flors que són boniques... i no caminen, li cantava.

(*) A alguns llocs consta el 30 deNovembre i a altres l'1 de desembre.

EL PRESIDENT ACCIDENTAL

2011-11-30T09:39:00.002+01:00

Fa anys un dissabte de Desembre era a Moià, el motiu, asistir a la inauguració de la nova fàbrica de l'Empresa de bolleria congelada Ohayo. A la inauguració va venir l'aleshores President del primer tripartit català, en Jordi, en Pujol i en Soley. El President va estar excels comentat anècdotes de Moia que el propi alcalde desconeixia. I al vaig tenir molt a prop, gairebé a tocar, atès es va aturar a saludar a una senyora que coneixia que estava al meu costat. Pujol, en la distància curta impressionava, tenia la grandeur que es demana al President d'un País. Maragall, era diferent, entranyable i molt proper, murri, imprevisible, però també tot i que sense tanta grandeur donava l'imatge de President del País. Montilla, sempre em va semblar un President accidental, de pas, sense aquesta grandeur, era com impostat, posat amb calçador. Consti que sempre l'he respectat igual que als altres dos i fins i tot n'he parlat elogiosament en aquest mateix bloc, cosa que, per cert, no va fer l'actual President, que tant a ell com a Pasqual Maragall en més d'una ocasió els hi va faltar al respecte de manera barroera.

Llegeixo als digitals que l'expresident Montilla ara se'n va a aques ens inùtil, cementiri d'elefants que és el Senat. Pujol i Maragall, no ho han fet, i no ho haurien fet mai. Ells no ho farien.

A PROPÒSIT DE TV3

2011-11-29T15:56:00.006+01:00

El més de'Abril de l'any 2007 TV3 va enviar al Sr.Canut i el seu equip al Brasil una setmana per veure com Romario des de la llar del pensionista de Botafogo feia el gol número 1000 – que tampoc – en la seva carrera, esportiva. Possiblement en Romario podria vanagloriar-se del “clau”· número 10.000, mil serien molt pocs per a ell, el podrien haver donat en directe i seria més divertit. Es tractava d’una despesa inútil enviar un equip a cobrir una noticia que no tenis massa importància, llevat del propi Brasil, però que li va permetre al Sr. Canut i als seus acompanyants estar-se una setmaneta de turisme a costa nostra. O és que no s'en recorden vostès del Mikimoto i els seus "afers exteriors", aixó si que són vacances ben pagades.

Pitjor és el cas de la Formula 1 que envien a tres paios que no en tenen ni idea a totes les carreres, sort d’en Marc Gené que ho arregla una mica amb els seus comentaris acurats i professionals. Com a contrapartida aquestes retransmissions de la Formula 1 han acabat sent el millor programa d’humor de TV3 després del Polònia, Crackvia i l'APM.

Fa 24 anys vaig participar a 'vosté jutja', el programa d'en Puyal. Allí vaig conèixer un càmara de TV3 que era de Sabadell. Al cap d'uns mesos me'l vaig trobar a ell i dos més a la terminal del Pont Aeri del Prat mentre feiem cua per embarcar. Ens vàrem saludar i em va explicar que anàven tres mesos a California (al desert) a veure si trobaven una espècie d'ocell que estava en víes d'extinció, o sia, tres paios a pa i ganivet tres mesos per filmar on ocellet que ves tu a saber si el varen trobar i, en cas de que aixi fos, que el programa s'acabés emetent. El cost sembla prou exagerat per un simple ocellet.
Explico aquests dos casos que conec de primera mà, però més n'hi ha d'haver que desconec o desconeixem. A TV3 hi treballen unes dues mil tres-centes persones, que tal i com funciona la informació a dia d'avui, diria que amb una quarta part n'hi hauria de sobres. Succeeix que estàn fent una televisió al segle XXI, amb mitjans i funcionament del segle XX. O així m'ho sembla a mi.

JORDI MONTULL NO VA MATAR A KENNEDY

2011-11-28T19:22:00.001+01:00

Els exresponsables del Palau de la Música, Fèlix Millet i Jordi Montull, han declarat aquest dilluns una altra vegada al jutjat com a imputats arran de la nova querella que els acusa d'un presumpte frau fiscal de gairebé 685.000 euros en les deduccions de l'IVA quan eren al capdavant de la institució cultural.

A la sortida del jutjat, Millet no ha volgut fer declaracions i s'ha limitat a confirmar que ells no en sabien res d'aquest suposat frau. Montull, per la seva banda, ha negat també cap implicació en el cas i ha afirmat, visiblement molest: "No he matat Kennedy", i afirma que els hi volen carregar el mort del cas.

Quina barra! Com diría Mohamed Jordi, se'ns estàn pixant a la boca.