· BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ
English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean

SOMOS ESPAÑA... O NO!




Revisant escrits antics m'he trobat amb aquest d'octubre de 2007. A vegades penso que vivim en una espècie de dia de la marmota, canviant alguns actors més o menys defenestrats com Fedeguico o Ibarretxe, el text seria vàlid avui i em temo que d'ací a cinc anys, al pas que anem. Us deixo l'enllaç

ANTONIO IBÁÑEZ FREIRE: MÉS MOTIUS


Antonio Ibáñez Freire era un militar falangista nascut a Vitòria, Creu de Ferro per la seva actuació a les files de la División Azul. Durant la dictadura va ser governador civil a Santander i Biscaia, fins que el general el va destinar a Barcelona el 1963. A la capital catalana no es va tallar. La seva duresa i contundència contra un incipient moviment format per obrers, progres i catalanistes hauria d'ensenyar-se a les escoles com a mostra del que va ser allò del que ningú encara no ha demanat perdó.... més a nacio.cot

BEATDEFECACIÓ

El president de la Conferència Episcopal, Rouco Varela

La presència del president de la Generalitat, Artur Mas, a l'acte de beatificació de 522 religiosos que fa la conferència episcopal espanyola demà a Tarragona ha generat algunes crítiques i controvèrsies. Ahir, Mas argumentava la seva assistència a l'acte dient que els qui seran beatificats eren 'víctimes innocents'. Creu que aquells assassinats per motius religiosos s'han de condemnar de la mateixa manera que l'afusellament de l'ex-president Lluís Companys per raons polítiques. Mas ha assegurat que, 'Tot i que hi ha persones que ho han criticat, jo aquest diumenge aniré a Tarragona a la beatificació de 522 persones, la majoria màrtirs de l'església que també van ser víctimes innocents', va dir Mas en el lliurament dels premis de la Cambra de Comerç de Tàrrega. 'No van ser víctimes de violència masclista com l'Alba ni els van matar per ser catalanistes com Companys, sinó que van patir un altre tipus de violència només per les seves creences religioses', va afegir. 

Artur Mas fa aquell joc de funambulista tan dels polítics, car no se que ha d'anar a fer a Tarragona avui. De fet potser s'hauria de dir beatdefecació de l'acte que avui perpetra la COPE, perquè és per cagar-s'hi. Sants, Beats, la majoria, pederastes, droggoadictes, violadors, feixistes, traïdors, botxins, criminals, hi ha de tot, el bo i millor de cada casa és en el món dels Sants de l'Esglesia. Que pocs Sants varen ser realment Sants si és que algun ho va arribar a ser. I aquesta patoleia de la COPE encara insisteixen en beatificar a 522 martirs del seu bàndol, o sia la dels feixistes colpistes, mentre els de Roma pretenen fer sants als dós ùltimes Papes gràcias a uns suposats miracles que diuen han fet. Per favor, ja n'hi ha prou amb la farsa aquesta.


No deixa de ser curiós que ara, els de la secta vulguin beatificar aquests 522 màrtirs de la guerra civil, car no sé de quin bàndol són si dels seus o els de que varen propiciar ells, però no!, deuen ser dels seus, ells o en nom d'ells en varen assassinar a molts més, i ho varen recompensar deixant entrar a casa seva al dictador sota pal·li. El que deia, per cagar-s'hi.

12 D'OCTUBRE


Ja som al dia de la Hispanitat, de la raça, de la “Victoria” o de la “Pilarica”, o com li vulguin dir, puig ha anat canviant la seva denominació d’origen amb el pas dels anys. Diriem que s'ha anat adequant la seva denominació segons convenia o pertocava, però de fet no deixa de ser el dia que no s'hauria de cel·lebrar, que més valdria callar-se i quedar-se quiet. El mal fet va ser molt i allí encara s'en recorden, i actualment que se suposa no tenim ja ínfules imperialistes (se suposa, ai las!) potser hauriem de passar-hi de puntetes per vergonya pròpia i aliena i cel·lebrar altres galindaines.
D’un d’aquests 12 d’octubre en tinc un record estrany però que ha persistit en la meva memòria amb el pas del temps: Devia tenir vuit o nou anys, i amb el meu pare i ma mare amb la Rieju amb sidecar havíem anat a Lliçà de Vall a passar el dia de festa. En aquella época era molt frequent anar a passar el dia al camp, on s'hi dinava i es feia foc per coure la carn i curiosament tot i ser molts els catalans que tenien aquesta costum, no hi havia mai cap incendi i el bosc estava net. Les botigues als poble s'obrien el diumenge (el negoci és el negoci) i allí a Lliçà de Vall ens hi varem aturar a comprar quelcom que ens faltava.
En un bar, o potser era el casino, tenien posada una de les primeres televisions on estaven donant – en blanc i negre – el “desfile de la victoria” per televisió espanyola. Tothom o gairebé tothom estava enganxat davant la caixa quadrada mirant aquella desfilada de soldats en l'ùnic dia on no poden fer mal, atès estàn desfilant, suposo que més embadalits pel fet de veure la Tele que no pas per l'espectacle, i en aquest tothom s'havien d'incloure els meus pares.
M’avorria sobiranament veient allò que no m’interessava i vaig sortir a la carretera a jugar amb la pilota; estava sol, bé no del tot, un home gran seia sobre un piló, duia un vestit de pana negra molt deteriorat, un caliquenyo penjava dels seus llavis i es cobria el cap amb una boina també negra. (Si no fos perquè no podia ser podria haver estat en Josep Pla).
.
El vaig mirar, se’m feia rar amb la expressió tan seriosa, el caliquenyo i la boina, trista més aviat, seria la forma de definir-lo
- No vas a veure la televisió como tothom? - em va dir.
- És que m’avorreixo, fou la meva contesta.
Aleshores l’home es va aixecar i em va dir: Fas bé, aquests desgraciats estan bocabadats mirant com desfilen els que els han conquerit, oprimit i anorreat, com es pot ser tan brètol de contemplar aquesta obscena exhibició de màquines de matar? Fa quatre dies que es va acabar la guerra i ja se n'han oblidat.
- No ho sé, vaig contestar-li, el meu pare diu que a la guerra tots eren dolents, i que ara almenys vivim en pau.
L’home és va aixecar i em va dir:
Ets massa petit encara, no se perqué t'he dit aquestes coses, au va que tu i jo jugarem a pilota... i la remenava bé.
.
Ho recordo perfectament, malgrat el pas dels anys és d’aquelles situacions que no s’obliden, o que potser suceeixen precisament per a no ser oblidades. Ja vaig explicar aquests records fa tres anys, però és que em temo que enguany no serà tan plàcid, em preocupa que avui hi haurà aldarulls i esbatussades i el que si sé, és que les provocaràn als acòlits de Sanchez Camacho, C,s i falangistes, que a aixó van a Barcelona, a provocar aldarulls, per criminalitzar l'independentisme i ser ells les víctimes. Tant de bo m'equivoqui.

AVANTATGES D'ESTAR A L'ATUR


Javier Erro Urrutia, conseller d'Indústria, Innovació i Ocupació de la Rioja, no veu altra cosa que privilegis a ser un aturat de la regió vinícola. En una sessió parlamentària de fa dos mesos aquest polític criticava que la targeta d'atur permet als aturats tenir "descomptes en la perruqueria, als cinemes, als museus" i, per més inri, accedir a aquest document "costa zero".

Així ho ha denunciat el Partit Riojano (PR) en un vídeo. La compareixença va tenir lloc a la Comissió de Pressupostos del Parlament Rioja al mes de novembre. Un diputat d'aquest partit, Rubén Gil, va exigir llavors a Erro que rectifiqués les seves paraules, al que el conseller es va negar rotundament.

Llavors, Gil va demanar la gravació de la compareixença per denunciar-la públicament, però la seva exigència de rectificació va posar en alerta els serveis parlamentaris, que han endarrerit fins a dos mesos el lliurament de la documentació que el diputat va sol·licitar.

Segons Rubén Gil, el Govern de la Rioja es dedica en cos i ànima a tapar l'atur a la regió a base de repetir una i altra vegada que "estem millor que la mitjana". En aquest sentit s'emmarca l'afirmació del conseller, que el diputat del PR qualifica de "vergonyosa i lamentable", així com "un insult als milers d'aturats que tenim a La Rioja i que ara mateix és la xifra més gran en la història de nostra Comunitat, gairebé 28.000 aturats.

 

Si estàn tan bé els aturats el Sr. Erro si podria apuntar, és una llàstima que per ocupar un càrrec pùblic es perdi tants privilegis.

RECICLEU, RECICLEU MALEÏTS


Cada época en la història dels homínids té les seves deries, a qual més inutil i esbojarrada. Actualment entre altres hi ha la de que s'ha de reciclar. Verge de la era creu! de totes les bestieses que s'ha inventat l'home a banda de la Santísima Trinitat, reciclar és de les més grosses i inùtils.

Reciclar? per a què.

No cal reciclar aigua (en sobra) així com menjar. I el plàstic?, que no en fabriquin, els homínids han viscut més de 2 milions d'anys sense plàstic. El problema que ens volen traspassar als ciutadans, és de l'Estat o del que en queda de la seva estructura obsoleta.
Haurien de començar per menjar els productes del temps i del nostre entorn, no pot ser que tinguem fresons o cireres tot l'any, com tampoc pot ser que es pagui el que es paga per la bassòfia d'aigua que raja de l'aixeta, una aigua de la que paguem tot menys precissament l'aigua.

Recordo i no fa tants anys haver anat a l'Alcampo a Sant Quirze del Vallès amb els envasos de Coca Cola de vidre i bescamviar-los.... No vàrem ser els ciutadans els qui varem demanar plàstic a dojo, o tetrabrik, aixó és cosa dels qui manen, que són els mateixos que decideixen segons els hi convé si hem de reciclar, quan i que, i sincerament, ja n'estic fart de tant gilipolles, i després de veure el lamentable anunci d'on vas envàs de TV3 (la de ningú), em venen ganes de posar-ho tot a la mateixa bossa i deixar-la al portal de casa com s'ha fet tota la vida, que a les sis del matí vé el cabró del vidre amb el seu sorollós camió i fa un soroll de cágati lorito i a les set menys cinc el segueix la maquineta que representa que neteja l'acera de fulles (s'en deixa més de la meitat) però fa un soroll de nassos.

En resum, que si fotin fulles amb la collonada dels residuus, amb mi que no hi comptin.

L'HOTEL - CONTE

... I ara, suposem que, per un moment us explico tota la veritat d'allò que va succeir abans, tot i que us tinc de confessar que no se exactament quan va succeir, ni tampoc en quines circumstàncies en concret s'esdevingueren exactament els fets que a continuació us passaré a explicar. 
Entenc perfectament i en soc plenament conscient que no soc gens explícit, qüestió greu quan un hom pretén explicar una historia, però és tot quan puc dir immers com estic en una angoixant situació de trasbalsament mental, que espero pel meu bé, sigui transitòria, aspecte que tampoc us puc aclarir atès que ni jo mateix se exactament en quin punt exacte estic ubicat dins dels caos mental que m'envolta en aquests moments.

Tot i així, en primer lloc i si us decidiu continuar en la lectura d'aquest text, tindreu un problema fonamental:¿Com ho sabeu que us ho estic explicant tot? Ja ho aviso d'entrada perquè en aquest sentit no hi hagin malentesos, que tot no ho penso explicar, i es i serà així perquè per més que un ho intenti mai ho acaba explicant tot, el subconscient pot més que els conscient i genera una espècie de barrera, de duana mental que frena expressions, detalls i moments concrets. Per tant malgrat es tracti d'un acte de voluntat de sincerar-me amb vosaltres, ja se que no ho aconseguiré mai del tot. En el fons deixem-ho doncs en que només estaríem parlant d'un bon propòsit, d'un enunciat de bones intencions i d'un intent honest de ser el màxim d'explícit possible.
No us sorprengui doncs que més endavant, si encara conserveu el vostre interès per aquesta lectura, caigui sovint en contradiccions més o menys aparents, incongruents fins i tot, que tampoc us hauria d'estranyar, menys encara estant com esteu avisats des d'un bon començament, però tan en un cas com en l'altre, ambdues circumstancies poden ser veritat o a lo millor a l'inrevés, o quedar-se en una veritat a mitges, o en una mentida a mitges, o que cap de les dues ho sigui. Diguéssim que teniu el cinquanta per cent de possibilitats d'encertar-ho. 
No se doncs si ho arribareu a esbrinar ni tampoc si realment arribaré a interessar-vos suficientment perquè tingueu interès en fer-ho, també es cert, que reconec no os ho posaré fàcil, però aquesta és la gràcia del joc que us estic proposant, una espècie d'endevinalla d'aquell joc tant vell del veritat o mentida, o de la mitja veritat, o de la mitja mentida, o potser en alguns casos de la veritat total o de la mentida total.

Potser soc a Praga, o millor dit, vull dir que m'agradaria o que voldria ser a Praga, però no hi he estat mai i estic convençut que es notaria massa. Quedem doncs que no soc a Praga, però tampoc soc a casa meva, el cas i les vivències que us passaré a narrar podrien o segurament tindrien d'estar ubicades en un lloc geogràfic concret, Anoharra. 

Però Anoharra no seria una ciutat com Paris.¡París! Acabo d'anomenar París. De Paris si que us en podria parlar, hi he estat bastants vegades però com no m'hi fixo amb les coses, em costaria molt situar carrers, places o barris en el seu context de manera que la narració dels fets sembles coherent, o fos coherent. Sí! ja ho sé, podria connectar-me a Internet i treure'n la informació que vulgues o simplement agafar un plànol de la ciutat per narrar tota l'acció, però no si val a tirar de la informació treta de la xarxa o d'altres novel·les per citar aquests punts determinats, com bars o botigues o qualsevol altre punt de referència puntual.Las ciutats s'han de patejar i per sobre de tot olorar-les, és la única manera de conèixer-les si t'hi estàs el temps suficient, i tot i així sempre hi ha un munt de petits detalls que se't poden escapar, és allò que us deia abans de la diferència entre turista i viatger, perquè cada ciutat te la seva olor particular, és el seu fet diferencial més important, superior a monuments, carrers, places, avingudes o d'altres trets característics. I aquí si que em perdria del tot i la narració per el lector que conegués mínimament la capital de França es faria totalment inversemblant, per no dir decebedora, o per no dir-ho clarament: patètica. Deixem doncs que la narració dels fets es desenvolupi en un marc que en aquests moments no se honestament quin és, ni Praga, ni París i, en realitat tampoc Anoharra. Perquè totes les divagacions que he anat fent fins ara tenen una arrel molt més profunda, una raó de ser angoixant i desconcertant.

De la mateixa manera que en un moment determinat una persona dona voltes a les paraules o itera en excés mentre troba la resposta adequada, això és exactament el que estic fent en aquest moment. Porto unes quantes pàgines divagant perquè estic molt preocupat. En aquest precís moment, a ma, estic intentant escriure, donar voltes a les paraules, entrellaçar-les, per intentar trobar una resposta que no apareix per enlloc i no tinc més remei que confessar-vos que: No se qui sóc, ni on sóc. Aquesta es la única veritat absoluta que us he explicat fins ara, i dic absoluta perquè en aquest precís moment, quan la tinta del bolígraf que acaba de escriure precisament aquesta paraula encara no s'ha assecat, sóc conscient que és la única, de fet ho sé des que he despertat avui de matinada, me n'he adonat de seguida un cop m'he tret de sobre les bromes del son, i malgrat tot reconec que només se quan us acabo de dir: no se res de mi, ni com em dic, ni d'on soc, ni on visc, no se res. A partir d'ara doncs, us agrairia que féssim junts el camí d'intentar recordar el meu passat, de intentar descobrir qui soc realment i aquest lloc on estic en aquests moments que és la única certesa que tinc, on carall és.

Són les sis del matí i plou. Aixó és tot quan sé en aquest precís moment. Des que m'he despertat aquest matí, o millor dit aquesta matinada, atès que encara és negra nit, no aconsegueixo recordar res més, ni qui ni on soc, ni que carall faig en aquesta habitació on hi resto voluntària o involuntàriament reclòs. Tot quan m'envolta, començant per a mi mateix m'és totalment desconegut.Estic despert, aquesta és una de les poques certeses que tinc. Me n'he cerciorat pessigant-me fins al punt de fer-me mal, per convencem que no era un mal son, producte d'una mala nit, però és tot quan sé fins ara, que estic despert, i que no hi ha manera de ser capaç de recordar res més. 
És una situació estranya però real, que espero tingui alguna explicació raonable d'un moment a l'altre. Sí ho és en canvi - de real - quan veig, atès que soc capaç de identificar quan contemplo al meu entorn. Estic instal·lat en una habitació funcional, asèptica. Hi ha un llit de matrimoni, dues tauletes de nit un televisor sobre una tauleta i al costat la cambra de bany.

El terra és de moqueta gris clar i els quadres - litografies de Van Gogh - tant asèptiques com la resta de l'habitacle. Trist destí - em dic - el d'en Vincent Van Gogh, tota una vida sense vendre ni un quadre i anys després de la mort, la seva obra ha acabat en els grans museus, en mans de col·leccionistes adinerats, o en forma de litografia penjada a qualsevol lloc i amb un vidre al davant per que sigui més pràctic el fet de treure-hi la pols. Em temo que cap dels conceptes esmentats els arribaria a entendre del tot.

Es curiós, no recordo ni qui ni on soc, però en canvi se perfectament qui és, millor dit, qui era aquest pintor impressionista. La veritat és que a cada segon que passa estic més confós i no entenc res de res. Totes aquestes constatacions que he anant esbrinant de l'entorn pel que estic envoltat, o potser seria millor dit en l'entorn en que estic dipositat, m'han dut a la conseqüència lògica de deduir sense cap excés de imaginació que estic instal·lat en la habitació d'un hotel. Podria ser un hospital de luxe, però no, es la habitació d'un hotel de tres o quatre estrelles. Segurament de quatre.


Miro per la finestra. Tot el que puc visualitzar és un carrer estret i antic, ranci més aviat. En estar situat al bell mig del mateix, no observo cap placa amb el seu nom que em permeti identificar-lo. És un carrer qualsevol, que pot pertànyer a qualsevol ciutat de qualsevol país europeu. Bé, almenys se que estic en una ciutat o una població mitjana o gran o això em penso, atès que a les poblacions petites no solen haver-hi hotels, o normalment estan ubicats a l'entrada a peu de carretera, amb un bar de cambreres al costat per satisfer les apetències dels viatgers més necessitats de plaers carnals. De totes maneres no importa massa aquest aspecte, el cert, és que aquí comença i s'acaba el punt de coneixement que fins aquest moment tinc del meu entorn.Vaig a la cambra de bany, la cara i part del cos que es reflecteixen al mirall em son totalment alienes, no tinc més remei que reconèixer sense embuts que soc un perfecte desconegut per a mi mateix. Però estic segur que soc algú amb nom, cognoms i un passat que en aquest moment per més que ho intento no aconsegueixo recordar.

No hi ha tampoc res que en podríem considerar d'us habitual en un hoste d'hotel normal. Ni tan sols coses tan elementals com pinta, raspall de dens, colònia, etc. Res de res. No se tampoc si la nit anterior vaig beure més del compte, o alguna droga m'ha deixat en aquest estat d'amnèsia que espero sigui temporal.Recordo haver llegit en algun diari que segons quin tipus de prostitutes després d'haver ofert els seus serveis, droguen als clients mentre dormen i aprofiten per prendre'ls-hi totes les seves pertinences.Però com no recordo res de mi mateix, malgrat si aconsegueixo sense esforç recordar coses banals o purament quotidianes, tampoc se si ha estat aquesta la qüestió, a part que no entenc que en cas d'haver estat això el que m'ha passat, perquè és tenia de prendre la molèstia o la inutilitat d'emportar-se coses tan simples com un raspall de dents amb la seva pasta inclosa o la pinta.

Abandono la versió de la prostituta, no te cap ni peus, en canvi si em preocupa que sigui capaç de recordar moltes coses que aparentment son intranscendents i, en canvi el que és més important i fonamental com la meva identitat, d'on soc, on visc o de que treballo, sigui incapaç de fer-ho.He regirat les dues tauletes de nit. Resten absolutament buides. A l'armari, llevat de uns quants penjadors i un parell de mantes, no hi ha res més, ni una bossa, ni una maleta, res de res. De fet és el que normalment sol haver-hi en l'armari d'un hotel.

A la cambra de bany hi he trobat el que dedueixo és la meva roba. Uns pantalons marrons de pana, una camisa texana i un jersei color cru. Les sabates son sota el llit. Malgrat regirar-ho tot a consciència, no hi ha cap cartera, document o paper que pugui donar-me alguna pista sobre la meva identitat. Només un moneder ple de xavalla i dins un bitllet doblegat de cinquanta euros. Recordo per tant coses concretes del meu entorn quotidià, però no d'allò que és fonamental.Sí! ja sé que és possible que la documentació l'hagi perduda o estigui a la recepció de l'Hotel, però no puc anar al senyor de recepció i dir-li: Perdoni'm, no soc capaç de recordar qui soc, ni on soc: M'ho podria dir vostè?

Se'n riuria de mi o com a mínim em miraria estranyat, tot i que dubto que hi hagi alguna cosa que pugui sorprendre a un recepcionista d'hotel, acostumat cada dia a veure de tot i a les hores més inversemblants.Penso honestament que per evitar-me un ridícul inútil i una situació enganyosa que és molt millor no preguntar-li res. Com a molt en deixar la clau, és possible que em retorni la documentació que hagi pogut dipositar en el moment d'inscriure'm.

Si és així, almenys una part d'aquest malson s'haurà acabat, però és evident que tinc de prendre alguna decisió. Potser esperar a que s'aixequi el dia i sortir al carrer per identificar la ciutat que m'acull, o mentrestant, també és possible que recuperi la memòria.O potser tot plegat malgrat cregui ara que no, no és res mes que un malson del que em despertaré alleujat en qualsevol moment i no sigui res més que un somni dins d'un altre somni. No seria pas la primera vegada que em passa, però no ho se, és massa real tot plegat.No! no estic somiant.Malauradament tot quan m'està succeint és totalment real i la veritat és que començo a estar francament preocupat. 
Tinc de fer alguna cosa per sortir d'aquest atzucac en que hem trobo immers i és evident que si em quedo tancat a la habitació no solucionaré el meu problema. Si tinc la possibilitat de trobar alguna resposta, la que no es dins el meu cap la tinc de cercar fora, tancat aquí no resoldré res i acabaré embogint.
Baixo a recepció, no hi ha ningú, sento música de Bach al fons a la dreta, allí em dirigeixo, és una sala gran, enorme, el terra es de marbre, amb lloses blanques i negres com si es tractes d’un enorme joc d’escacs. La sala es practicament buida, nomes al fons una dona gran está tocant el piano, m’hi acosto i m’adono que està totalment nua. Deixa de tocar en veure’m.

- Hola! Em diu. Fa molt que has arribat?

- No ho sé, m’acabo de despertar i la veritat es que no sé ni qui sóc ni on sóc.

- M’ho pot dir vostè?.

L’anciana somriu.

Ets enlloc, ara has d’esperar per anar cap el més enlloc que és l’eternitat, ja t'avisaràn, jo fa més o menys dos dies que soc aquí i ets la primera persona a qui em trobo...

I aleshores ho comprenc tot!
NOTICIAS 24/7 - EL PERIODICO