Davant el confirmat alliberament dels cooperants Roque Pascual y Albert Vilalta que segons el Periódico són ja a Burkina Faso, han surgit veus (el Mundo el primer) demanant el cost económic de la operació de rescat i qui i quan han pagat.
Sembla que el procés s'ha portat amb discreció per part dels serveis secrets de l'Estat Espanyol i la situació s'ha ressolt satisfactòriament, sense fer ùs de la força com fa uns dies el Govern del Sr. Sarkozy amb el tràgic resultat que tots sabem. Potser el Sr. Sarkozy ha vist massa pel·lícules de Rambo.
En aquests casos, el que és important és la integritat física dels segrestats i el seu retorn a casa, qui ha pagat o deixa't de pagar és part del secret de sumari sobre el que no s'ha de preguntar, al cap i a la fi és una gestió no pública dels serveis secrets i així crec ha de quedar. A propòsit d'aixó, voldria recordar el cas del Parlament Britànic on es va interpelar a Margareth Tatcher sobre uns fets succeïs a Gibraltar...


"Fa ja uns quants anys, al Parlament Britànic varen interpel·lar na Margaret Tatcher (que no era ni és pas sant de la meva devoció) demanant-li explicacions sobre una acció violenta amb el resultat de dos morts, que les S.A.S. havien fet a Gibraltar d’uns pressumptes militants de l‘Ira. La resposta de Margaret Tatcher fou concloent: el Govern de Sa Majestat Britànica no te serveis secrets i si en té no ho sap, puig són secrets. I aquí es va acabar la interpel·lació parlamentaria."

Potser perquè els britànics venen d'una llarga tradició democràtica i cadascú sap quin és el seu lloc i és capaç de captar el missatge quan s'expresa amb fermesa i contundència. L'important ara és que Pascual i Vilalta ja són cami de casa, i espero què abans de tornar a Àfrica si és que els hi han quedat ganes, s'asseguraràn d'on van i amb quines garantíes de seguretat hi tornen.
Share To:

Francesc Puigcarbó

comentaris:

12 comentaris:

  1. Sense voler ser ni maleducat ni aixafa-guitarres, no trobo desencertat saber el cost de l'operació, perquè s'ha fet amb diner públic. Això no vol dir que no m'alegri del final positiu del segrest.
    Les vacances d'aquests senyors per Àfrica ens ha sortit caretes, i suposo que aquestes ONGs una mica "peculiars" faran alguna reflexió. M'agradarà saber si els alliberats estaran disposats a agraïr-nos-ho, perquè no oblidem a quina mena de negocis es dediquen.

    ResponElimina
  2. http://blocfpr.blogspot.com/2009/12/mauritania-black-out.html

    Ja vaig deixar escrit al seu moment el que em semblava aquesta caravana, i deia que potser quan fossin alliberats era el moment de parlar-ne seriosament sense caure en tòpics

    ResponElimina
  3. En aquestes coses m'agrada ser una mica prudent. Tot i que en Lluís ho expressa de forma excessivament aspre, te bona part de raó, tot plegat tenia més de operació de markèting de la marca BCN que de operació solidaria, i cal esperar de després de l'experiència viscuda es replantegin moltes coses i s'actuí amb més rigor. Però dit això, cal anar en compte a frivolitzar i a posar-ho tot al mateix sac. A tall d'exemple, jo vaig conèixer de primera mà gent que, sense tantes pancartes i tantes càmeres varen fer una tasca molt meritòria i molt sacrificada -i força perillosa- quan es va engegar la campanya de ajuda a Bòsnia. Del El Mundo i similars, no vull ni parlar-ne.

    ResponElimina
  4. Com li deia a Lluis, en vaig parlar el seu dia del que em semblava la pijo-progre-caravana:http://blocfpr.blogspot.com/2009/12/mauritania-black-out.html

    La meva tieta Teresa, ha estat 35 anys a Rwanda, dos a Benin i cinc aCosta de Marfil, hi va anar de misionera però de seguida es va adonar que el que feia falta era una comadrona, en va aprendre i tots aquests anys ha estat allí treballant en silenci, sense càmeres com molta altra gent ha fet i fa. Aixó no deixava de ser un happening per ensenyar les fotos a la familia i amics de lo bons i solidaris que som, etc etc i en aquest cas els ha sortit el tret per la culata tot i que finalment ha acabat bé.

    ResponElimina
  5. I jo em pregunto … aquí, a casa nostre, en el nostre abast que no n´ha lloc per fer una caravana per ajudar als nostres?
    Clar, no ven, es te que fer el mec i donar bombo i platerets, per demostrar que a més de tenir un bon negoci se sap fer les coses com cal.
    Massa hipocresia, ara que facin un llibre i expliquin com els van atemorí per sabuts i tontos.
    Per cert ... que desgrava se d´una ONG d´aquestes?

    ResponElimina
  6. Alegrem-nos que aquesta gent n’hagi sortit ben lliurada, però diguem ben alt que per una propera vegada que una colla “pijo-progre” vulguin ser “solidaris”es facin una bona assegurança, que no ens constin diners públics, i que sàpiguen que la solidaritat es pot exercir a prop de casa, sense anar a països exòtics. Al veïnat mateix, hi ha una bona colla d’ancians/es perceptors de una pensió no contributiva que necessiten un bon cop de mà.

    ResponElimina
  7. Creo que en parte habláis de lo que yo llamaría "el efecto Vicenç Ferrer", santo semi-laico muy querido de algunas catalanas, y patrocinador de acciones solidarias distantes, con una fuerte dosis -en mi opinión- de megalomanía y exhibicionismo. Dicho esto, siempre que he visto la foto que ilustra tu entrada, Francesc, la mano en su cuello del cooperante de la derecha me pone los pelos como escarpias, habiendo visto las imágenes que hemos visto de los alqaedistas estos rebanando pescuezos. Me alegro del desenlace, haya costado lo que haya costado, y diga El Mundo lo que diga.

    ResponElimina
  8. Pepe, me importa poco Vicens Ferrer, o la Madre Teresas de Calcuta, al fin y al cabo si uno hace algo es porqué lo puede hacer, y a mi que me cuesta horrores dar mèrito o valor a algo, no se lo voy a dar a ellos.
    Dicho de manera directa, yo me referia a unos pijos de BCN que se van a jugar a las oeneges con sus camioncitos debidamente rotulados y todos uniformados, bebiendo Coca.cola por el camino mientras escuchan el Barça por la radio antes de ser secuestrados, para sacarse unas cuantas fotos y colgarlas por ahi o enseñárselas a los amigos, para que vean que buenos y solidarios son con los pobres negritos. Costumbre bastante extendida en la vieja y decadente Europa, por cierto.

    ResponElimina
  9. Buenas tardes, voy a comentar si le parece bien lo pone...
    Vicente Ferrer hay uno (o había mejor dicho).Es una persona que transformo una zona desértica en un campo de cultivo y que no fue alli a pasar unas vacaciones y a dar saltos con unos camiones muy caros (por cierto). No fue a dar limosnas, fue a crear riqueza y autosuficiencia.
    Bravo por su familiar misionera, sin dar voces ni ruido, hacen muy bien su trabajo (normalmente).
    No hay que pagar rescates, pues es el germen de los próximos secuestros. Con el dinero recaudado se financian nuevos secuestros y atentados y cuando halla nuevas victimas con ese dinero ¿que pasa?, seguimos pagando. Ortega Lara y Miguel Angel Blanco, estuvieron secuestrados y uno murió por no ceder, pero se acabaron los secuestros de ETA. Si hubiésemos cedido, estos se hubiesen multiplicado, creo yo.
    Lo de esta moda de gente pija que va de vacaciones a dar saltos con camiones por el desierto; disfrazados de "solidarios" ya empieza uno a estar cansado, proliferan como setas...
    Un saludo.

    ResponElimina
  10. claro que me parece bién, y como Vicente Ferrer ha habido más, mi tia monja estuvo 35 años en Rwanda, y luego en Benin y Costa de Marfil, y desde luego lo que no hizo en estos más de 40 años fué ejercer de monja, o misionera, hizo de comadrona y trajo al mundo miles de niños. Estos són uns gilorios de la derecha de l'eixample.

    ResponElimina

About Me