.

BLOCS D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ


L'OBLIT DE SEGONS QUI



L'any vinent, serà el 30é aniversari de la mort de Xesco Boix, al juliol, i de Joan Vinyoli al novembre. No crec que es commemori res ni de l'un ni de l'altre. Hem gastat tot el foc d'encenalls en Espriu, un poeta tibat, estirat i cursi, molt sobrevalorat; menys mal que han enviat a Flotats a recitar-lo per flagel·lar la seva memòria. Aquí, si caus en gracia, ets una patum i si no estàs condemnat a l'oblit. Vinyoli va ser un gran poeta i Xesco Boix ho era a la seva manera, i era especial. Ningú parlarà de Vinyoli i Boix ara que estan morts, esmerçarem totes les forces en lloar Espriu, el poeta nacional de can Garlanda.

Deia Gregori Luri que a vegades la intel·ligència pot ser cursi, referint-se a Eduard Punset, i gosaria afirmar que Espriu era també un poeta cursi i excessivament amanerat, sincerament, a mi en general els seus poemes no em fan ni fred ni calor, n'hi ha que fins i tot són molt de missa,i alguns freguen el ridícul. Tot són gustos.

XESCO BOIX - (escrit de fa un parell d'anys)

Era una tarda quasi normal d'estiu, d'un més d'Agost a Camprodon. Estàvem de vacances amb la Nuri, la Maritxell i la Vanessa. Com poc hi ha a fer en un lloc d'estiueig a muntanya, anàvem cada tarda a passejar i a berenar a alguna font. Però aquella tarda quasi normal, va passar a ser especial. Passàvem per davant de L'Església que hi ha al nord de Camprodon, i a la gespa que hi ha a sota vàrem veure tot de mainada asseguda entre els plataners. 
Era evident que esperaven algú. En preguntar, ens varen dir que havia de venir un senyor amb una guitarra a cantar cançons. Decidirem quedar-nos i esperar sense saber qui era. Va aparèixer, una mica tard, i amb una guitarra sota el braç un home menut amb ulleres, barba, llargs cabells i gorra. Es va asseure mentre fèiem una rotllana i va començar a cantar-nos cançons, i la tarda va deixar de ser normal per passar a ser màgica. L'home menut de la guitarra era Xesco Boix (ja quasi oblidat) a qui uns anys més tard misericordiosament és va dir que l'havia atropellat un tren. 
I és que els trens atropellen massa gent, fins i tot els poetes moren en intentar arreglar una persiana de casa seva.

1 comentari :

BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ - Copyright © BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ. Designed - OddThemes