.

BLOCS D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ


RECORDS D'UN DIA DE REIS


Quan som petits el món és molt gran, en parlàvem l'altre dia amb un company, de quina manera et sorprenia tornar a veure cases, places, edificis o en el cas del meu company el pati de la seva escola, que recordaves de la infantesa i com de petits els veies ara. 

Potser per aixó aconseguim de vegades recordar més o menys distorsionats aspectes que ens han marcat en aquesta època del començament de la nostra vida, a les beceroles de l’aprenentatge a caminar-hi i sense manual de instruccions. Ho dic perquè recordo un fet que em va passar als quatre anys, un any abans doncs de cagar-me en un Ministre d’en Franco, i en aquest cas la imatge final la puc reviure mentalment amb una enorme nitidesa encara a dia d’avui.

Un dia de reis de l‘any de 1949 era a Sant Feliu de Codines tot passant les festes de Nadal amb els avis, de fet hi vaig néixer en aquella casa, al costat de can Garriga. La meva iaia feia cotilles i per això era la Maria de Can Cotillaire i el meu avi Lluís, era una espècie de distribuïdor d’Olis Gambus de Sabadell on treballava el meu pare (ho va fer tota la seva vida laboral i un xic més) i es clar era en Lluís de l’Oli.
La casa dels meus avis (ara enderrocada com gran part del meu passat) era gran, no tant com seria si la pogués veure ara, però gran. A l’entrada hi havia dues enormes portes de fusta sempre obertes i una mampara de fusta envidriada feia la separació amb el carrer. A l’entrada a ma dreta s’hi posava el pessebre i hi fèiem cagar el tió, hi havia una tauleta rodona amb quatre cadires i un braser a l'hivern, on s’atenien les visites i es feia petar la xerrada. Una altre separació de vidre separava l’entrada del menjador, al fons del qual a la dreta hi havia el rebost. Un passadís duia a la comuna (abans es deia així) que era a fora, abans però hi havia les escales que duien a dalt a les altres plantes i la cuina on trafiquejava la iaia Maria. Al costat de la casa hi havia passat algun estiu na Maria Aurèlia Capmany, o almenys aixó m’havia explicat la meva mare, i davant hi havia “Can Rodo” de la família benestant dels Rodo, el Ministre franquista Laureano Lopez Rodo.

Bé, en aquest petit gran món transcorrien els meus caps de setmana i aquell, el del dia de reis de l’any 1949 no l’oblidaré mai. No se si em varen dur res més, puig abans no era com ara que als nens els hi porten la botiga sencera de joguines, però si recordo em varen dur una pilota que em va fer molta il·lusió, la vaig desembolicar i vaig fer el que fa tot nen que es preui amb una pilota: xutar-la, nomes que aquesta, la pilota que els reis de l’Orient m’havien dut era de xocolata i en xocar contra la porta de fusta de l’entrada es va esmicolar com la veritat, en mil bocins. El disgust va ser terrible i deia la meva mare que em va costar molt de pair, devia ser que a bocins però em devia fotre tota la xocolata que m’agrada molt. Ha passat molt de temps pero recordo els fets amb una gran nitidesa.


comentari recuperat

3 comentaris :

  1. ostres ....quin record de la pilota...

    ResponElimina
  2. Miquel: és el record més antic que tinc... de moment. Diuen que, a mida que et vas fent gran recordes més coses de l'infantesa...

    ResponElimina
  3. Bona memoria i bon record...
    Un dia de, i per, la canalla.

    ResponElimina

BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ - Copyright © BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ. Designed - OddThemes