About Me

26/11/14

PERIODISTES D'ESPORTS ....


.... I DELS ALTRES - En un acudit de fa temps es preguntaba J.R.Mora si el periodista d'esports neix o es fa gilipolles, no entraré en si hi neix o s'hi torna, però el cert és que ho és, del primer a l'ùltim, tot i que potser hi hauria alguna altra paraula més suau que gilipolles i més concreta que ara no se m'acut, i de fet el que ell busca en el text és precisament aquesta rotunditat. Els de punto pelota freguen ja la idiotesa total, però aquests no són periodistes,de fet no són res.
.
En el cas dels partits, poso la TV i en silenci el veig, no tinc altra solució doncs a la que poso el volum i començo a escoltar com desbarren em treuen de polleguera, del primer a l'ùltim, fins i tot en Puyal que fa temps què o no hi guipa o no està per la feina, però s'equivoca constantment, interromp als col·laboradors i se'n va sovint pels serrals d'Ubeda i tot i així és l'ùnic que encara fent un esforç es pot mig escoltar, perquè t'en vas a Rac1 i alló és més patètic que les transmissions de Fórmula 1, que ja és dir. 
És posar a tres o quatre afeccionats fanàtics a narrar un partit com si fossin a la barra de la tasca o al menjador de casa amb uns amics, i aquests freguen directament la garruleria pura, i aixó que fins i tot els hi van donar un premi. 
I no parlem de la SER o la COPE que aixó de vell que és ranci i inescoltable.*
Aquest tipus de retransmissió garrula ho feia i amb molta gracia l'Arús i els seus col·legues, entre ells Sergi Mas, des de casa d'e l'Arús mentre les hi fotien als gin-tònic i sovint ni t'assabentaves del resultat del partit, però almenys t'ho passaves bé amb Di i Món o Nuñito, sobretot si el Barçá guanyava, doncs si perdia millor era buscar una altra font d'informació o apagar la radio.

Tornant a la pregunta que es feia José Ramón Mora, jo diria que en aquest cas és un virus que s'encomana en entrar a treballar en el mitjà. De fet el periodisme d'esports es una subespècie dins el submón que ja és el periodisme en si a dia d'avui.
.
La part primigènia de l'espècie, el periodisme considerat seriós, el de rotatuiu, és una altra història que ha patit una mutació que ha derivat en tres tipus d’espècimens, els "copipasty", els "diguim que haig de dir... quehopublico" i els intoxicadors, conspiradors i suposats investigadors que concretament estan ubicats a el Mundo,  La Razón i l'ABC, però que s'estàn escampant a altres mitjans de Madrid i també a algun d'aquí. 

Aquests són els que parlen de periodisme de investigació quan en realitat es limiten a rebre dossiers interessats per perjudicar a altri, com va passar el seu dia amb el SOAP (Enredo) de la federació del Pp de Madrid, i a publicar-los sense cap rubor ni comprovació, o d'inventar-se conspiracions surrealistes (que defensen a capa i espasa) com la del 11M, i altres. O l'atac contra Artur Mas, Trias o altres, disparanr al bulto i fins i tot de retruc encertar en alguns casos com el de Jordi Pujol.
La principal tasca dels dos primers espècimens esmentats suara, és informar sense contrastar qualsevol noticia, limitant-se a posar la carxofa davant el polític de torn per entrar en el joc de: ha dit, ha comentat, ha manifestat i prou, sense res d’anàlisi, amb la diferencia que mentre els "copipasty" es limiten a informar sense gaire rigor els "diguemquehaigdedirquehopublico" ja tergiversen i manipulen la mateixa noticia.

Quan als analistes (que n'hi ha) no te'n pots refiar, no acabes de saber mai, tot i que pots intuir-ho, de qui cobren, per tan no són alló que podriem considerar una referència objectiva. Sempre en queda algun de residual, però van desapareixent.


Restem doncs en un ermot on hi ha una quantitat enorme de informació-desinformació que aclapara, angoixa i distreu, que fa molt difícil saber en la majoria dels casos que està passant realment. 

Ja se que el primer que es perd quan hi ha una guerra és la veritat, i la informació està immers a dia d'avui en una guerra de prioritats a l'hora de donar com sigui els primers una noticia, no sempre tant important.

El tractament que es dona a la mateixa noticia segons sigui un o altri mitjà, o s'ometi en algún d'ells fa enrogir sovint per alló de la vergonya aliena. La manipulació de les noticies amb un titular cridaner és norma habitual, encara que després en ampliar la noticia es matisi, però el titular cridaner (se suposa que per vendre més) ja s'ha posat en lletres grans i amb negreta, i si hi ha hagut alguna informació mal donada, la rectificació acaba sortint en lletra arial 9 i en un raconet del mateix rotatiu que abans l'havia posat en portada.


I tot aixó Orwell i Huxley fa ja molts anys que ho varen predir. Tenia raó Orwell quan deia que la veritat ens seria amagada com la feina que el seu protagonista desenvolupava a la novel·la (el ministeri de la veritat), però Huxley que ja donava per fet aixó, entenia que la veritat realment s’ofegaria en un allau d’informació impossible de digerir per als ciutadans, que ens el que fa temps està succeïnt.


I en aquestes estem a dia d'avui....

`*

SHARE THIS

4 comentaris:

  1. Tampoc no sé ben bé quina paraula podem aplicar als periodistes esportius i, com tu, ho penso més d'una vegada.
    Que el periodisme esportiu és com és, ja ho he acceptat, però la desaparició gairebé total del periodisme d'investigació em fot. Tanta matèria com hi ha!

    ResponElimina
  2. Me lo he pasado bomba con Mon y el Di. Había días que no sabías el resultado de nada, pero daba igual.
    Sobre lo que comentas del periodismo deportivo, decir que la sombra de los clubes de futbol son alargadas, y que vive mucha gente de ellos, y en más de una ocasión no dicen lo que piensan porque no interesa que te tachen de tal o cual cosa.
    Punto Pelota está llevado por una persona desquiciada, que valdría la pena presentara "el Caso". Es la antítesis de Pujal que no se le puede con el anterior.
    Hace tiempo me he desligado del fútbol, llevo tres temporadas sin saber como queda ninguno y me entero por La Vanguardia o por internet después de la jornada. Como todo, llegó un momento de decir adiós , pues me di cuenta de que descontrolaba mi forma de ser, y eso no se lo puedo permitir a once millonarios analfabetos funcionales.
    Salut

    ResponElimina
  3. es el que hi ha miquel, i els pocs PERIODISTES que encara queden, els van arraconant, avorrint o comprant.

    ResponElimina
  4. Miquel, recorda't de Nuñito de la calzada, i també de las Bussi solutions.

    ResponElimina

About Me