About Me

7/3/15

UN DIVENDRES ESPECIAL


"Tenia raó, molta raó Mercè Rodoreda quan deia que la felicitat s'acabava als dotze anys, després tot es complica molt, massa, sobretot en el meu cas. De fet va ser una setmana premonitòria quan a esdeveniments, doncs el divendres ja es produí un fet extraordinari per a mi, d'aquells difícils d'oblidar i que acabes recordant per sempre, per més anys que passin. Pel matí, en llevar-me a les set com cada dia - recordo que feia molt de fred - em vaig vestir d'una revolada, sense mandra.
En baixar a la cuina la meva mare ja estava preparant-me l'esmorzar, i atansant-me a la llar de foc, vaig escalfar-me les mans.
Li vaig fer un petó tot desitjant-li un bon dia, encara que, atrafegada com estava, em contestà mecànicament, entestada en les seves recomanacions.
- Agafa el pràctic i els guants, Helena, va dir-me - aquesta nit ha glaçat, i ves en compte amb els bassals gelats, ni se t'ocorri trepitjar-los, ah! i no t'oblidis l'esmorzar.
La meva mare sempre patia molt per tot, com totes les mares ho solen fer, i moltes vegades innecessàriament, encara que en aquest cas tenia raó: trepitjar bassals, era embrutar-se segur, però tan era el que pogués dir, doncs nosaltres esperàvem amb candeletes que glacés, precisament per tal de trencar el glaç; Bé, nosaltres, abric, maleta, pràctic i guants, davant la mirada complaent de l'oncle Lluís que ens contemplava des de la porta de casa seva, mans a la butxaca i caliquenyo apagat permanentment enganxat als llavis, amb els seus pantalons de pana gairebé sota l'aixella, i la gorra de feltre que mai l'abandonava.
La meva mare quan estava conyona, deia que fins i tot s'hi dutxava i hi dormia.
Cony de canalla - ens deia l'oncle - un dia us matareu, li ho diré a la vostre mare, us fotrà un cul com un tomàquet.
Però mai deia res a cap mare, ans al contrari, era evident que li agradava veure'ns, que el rejovenia recordar quan ell, de petit, abans de l'atac de meningitis, ho feia tal com nosaltres, i, segurament, algun que altre vell també l'havia renyat a ell, sense avisar tampoc a cap mare.
En passar pel seu costat com cada dia per saludar-lo, mentre es treia el caliquenyo de la boca, em va somriure d'aquella manera que només saben fer-ho els nens i els avis, els purs d'esperit com deia ell, i va dir-me:
- No sents res Helena?, cap soroll diferent?
En fer-me aquest comentari vaig adonar-me que, en la llunyania, de la part de la Via Massagué venia un aldarull de trompetes, tambors i d'altres fanfàrries. No es veia res encara, però era evident que quelcom especial, màgic, estava a punt de succeir.
- Si que ho sento - fou la meva resposta - Què és aquest soroll?
Ell, somrient, i amb un cert aire de cofoisme en veure'm tan intrigada, va dir-me:
- L'espectacle més bonic del mon, Helena, i tu, per primera vegada a la teva vida, estàs a punt de contemplar-lo.
Jo no entenia res, i en continuar carrer de Vilarrùbies avall, després d'acomiadar-me de l'oncle, vaig trobar-me la Maria i la Laia que, esvalotades assenyalaven amb insistència cap a davant, al començament del carrer on hi havia la casa de la Caritat.
Ho has vist? - em deien -
En assentir - ara ja ho veia - arrancarem a córrer les tres carrer avall, i allí, aparegué, davant dels nostres ulls, majestuós, sorollós, fent sortir a tothom de casa seva amb la seva fanfàrria, la gran parada del Circ Mundial.
Era una desfilada gairebé militar, en perfecte ordre. Al capdavant de tot, obrint-la, uns homenets que semblaven soldats de plom, tocaven les trompetes i els tambors. Anaven vestits amb una espècie d'uniforme vermell, un barret de copa del mateix color i tot d'ornaments daurats a les espatlles.
Darrera d'ells, els carromats arrossegats per camions alguns i cavalls d'altres, l'un rera l'altre, formant una llarga caravana com aquelles de les pel·lícules de l'Oest.
Allí hi anaven els artistes: trapezistes; domadors; pallassos; equilibristes; mags; i moltes noies amb vestits preciosos plens de plomes i llunetes.
I tota mena d'animals: Lleons; tigres; cavalls;: mones i micos, molts pòneys i fins i tot dos elefants que, majestuosos, intentaven mantenir l'equilibri en un carrer ple de forats i permanentment enfangat.
Nosaltres, aplaudíem esvalotades davant d'aquell espectacle insòlit que s'oferia als nostres ulls innocents i ells, somrients, ens saludaven.
Un senyor que anava vestit de pallasso se'ns acostà i en donar-nos uns caramels, somreia, mentre ens convidava a anar a veure'ls.
- Y no os entretengais mucho - afegí - o llegareis tarde a la escuela.
L'escola! Se'ns havia oblidat, i ja eren gairebé dos quarts de nou, calia no entretenir-se més o arribaríem tard. Les monges de la Divina Pastora eren molt bones, però estrictes amb la puntualitat. Amb les meves amigues ens posàrem a córrer per tal d'agafar l'autobús del Martí.
Ens va anar d'un pel arribar a l'hora a l'Escola, i a l'hora del pati, les meves amigues i jo, ens vàrem fer les fatxendes explicant tot el que havíem vist i, ben aviat els dos elefants, n'eren ja set o vuit, i tot s'anava fent molt més gran. Però ho explicàvem amb tanta convicció que tothom s'ho va creure.
Saps, aquell divendres tan especial, en sortir de l'escola, la Mireia, la Laia i jo, ja ens tens corrents a agafar el primer autobús, arribar a casa, deixar la maleta, dinar a corre cuita i cap la plaça Taulí a veure com muntaven el circ.
Quin ambient i quina gatzara hi havia al voltant! Tota la canalla del barri a primera fila per tal de no perdre's ni un sol detall de l'esdeveniment, embadalits, veient com s'aixecava majestuosa l'enorme carpa, com si es tractés d'un castell d'il·lusions fugisseres.
Els rugits dels lleons es confonien amb el renillar del cavalls, i la xerrameca de les mones i els micos. Tota una barreja de sorolls, olors i colors que a nosaltres ens fascinaven, fins al punt que, més d'una mare va haver de venir corrents a recordar al seu fill que a les tres havia d'estar a l'escola; entre elles, és clar, la meva.
La tarda a classe se'ns va fer interminable, malgrat anar-hi tan sols tres hores, i en sortir, a les sis en punt, fuetejades, torna que tornaràs cap la plaça Taulí.
El circ ja estava instal·lat, una munió de bombetes que anaven des de dalt de tot fins la base baixaven en cascada, de tal manera que la carpa semblava un enorme pastis i davant, amb lletres molt grosses també il·luminades, es podia llegir "Gran Circo Mundial".
Ens varen haver de venir a buscar gairebé a tots, d'embadalits que estàvem tafanejant-ho tot; ja eren les vuit del vespre quan un crit del meu pare em va recordar que havia d'anar a sopar i dormir.
Dormir! Com es pot fer entendre als grans que és impossible dormir per a una nena de dotze anys, després de contemplar un espectacle com el de l'arribada d'un circ.
Com fer els hi comprendre que tot un món nou, meravellós, se'ns havia aparegut de sobte i que una, somiava que era trapezista; ballarina; pallassa; o domadora, tot a l'hora, i es trobava envoltada de públic que l'aplaudia, mentre ella saludava cofoia davant tota aquella munió de gent.
Però els grans, en créixer, havien oblidat somiar, i no podien entendre tot el que passava pel nostre cap, la il·lusió de quan només es tenen dotze anys, i el món és un univers meravellós obert a tot, i tancat a res....
.

SHARE THIS

0 comentarios:

About Me